La recent crisi a Bolívia que ha posat fi a catorze anys de polítiques d’esquerra amb Evo Morales suposa un nou capítol en el vaivé de la història recent d’Amèrica Llatina, on les alternances en el poder, encara sovint estrepitoses, segueixen sense tenir la normalitat democràtica exigible i, de vegades, fins i tot, de legitimitat.
En el cas de Bolívia s’ha tornat a repetir el mateix esquema d’un Govern disposat a canviar les normes per perpetuar-se en el poder i una oposició capaç de prendre qualsevol drecera per fer caure el règim elegit democràticament. Aquestes són les claus del que ha succeït i fins i tot pot esdevenir en el país més pobre de l’Amèrica Llatina que ha viscut una dècada de prosperitat i progrés social sense precedents.
Hi va haver cop d’estat?
Tècnicament, sí. Quan el responsable d’un exèrcit recomana a un cap d’Estat, com ha succeït a Bolívia, que s’aparti del poder, està contravenint el rol que les constitucions reserven als exèrcits en les democràcies. La diferència, a Bolívia, és que els militars no han intervingut activament ni han demostrat ganes de conquerir el poder. De fet, no han pres part en l’elecció de la nova presidenta, Jeanine Áñez.
El que sí que van deixar clar els militars és que no anaven a reprimir les protestes al carrer que es van organitzar per tota Bolívia després del recompte electoral. La mateixa postura havia adoptat la policia. Els dos cossos de seguretat van abocar a Evo Morales a la dimissió i per això ell i els seus partidaris denuncien que hi ha hagut un cop d’estat. Per dirimir qui té raó en aquest punt caldria esbrinar si prèviament hi va haver frau electoral, ja que llavors el Govern bolivià hauria comès un abús fora de les regles democràtiques.
Va haver-hi frau electoral?
El Tribunal Superior Electoral (TSE) va donar validesa a la reelecció d’Evo Morales com a president de Bolívia en primera volta després de publicar els resultats oficials de la convocatòria del 20 d’octubre. Per evitar la segona volta calia obtenir la majoria absoluta o la majoria simple amb més d’un 40% dels vots i un avantatge superior als deu punts respecte al segon. I així va ser: 47,08% per Evo Morales i 36,51% per al periodista i historiador Carlos Mesa, líder d’una coalició anomenada Comunitat Ciutadana.
Però els dubtes es van refermar abans de completar-se l’escrutini, el 25 d’octubre. El mateix dia de les presidencials es va aturar el recompte ràpid quan s’havien comptabilitzat el 83% de les actes i l’avantatge de Morales era tot just de set punts sobre Mesa. Vint-i-quatre hores després es va tornar a reprendre l’escrutini i la primera dada que es va donar va ser d’un avantatge superior als 10 punts, amb el 95% de les actes. Les sospites de frau van inflamar les protestes al carrer.
L’Organització d’Estats Americans (OEA), que va actuar com a observadora electoral, va realitzar una auditoria en què assegurava que hi havia hagut “irregularitats greus” i concloïa que era “estadísticament improbable” que Evo Morales hagués guanyat en primera volta. Tot i que en tot moment va evitar utilitzar la paraula frau, va donar entendre que el resultat va ser manipulat. Un cop ja refugiat a Mèxic Evo Morales, Luis Almagro, el secretari general de l’OEA, va declarar que si hi va haver algun cop d’Estat, aquest va ser protagonitzat per Evo Morales en alterar el resultat.
En aquesta crisi la credibilitat, la posició de l’OEA resulta transcendent. Per als principals líders de l’esquerra americana la reputació de l’OEA, el fòrum de diàleg i presa de decisions intergovernamental de Llatinoamèrica, va quedar molt danyada després de la seva intervenció en la crisi electoral de Veneçuela, on es va alinear contra el president Nicolás Maduro. Segons aquest sector, Almagro actua com a representant de les polítiques dels Estats Units a Amèrica Llatina i pretén afavorir la caiguda dels governs d’esquerres, cosa que hauria aconseguit a Bolívia.
En el cas d’Evo Morales hi ha dos factors importants més. Un, que les sospites de frau van ser suficients perquè la població de Bolívia cregués que hi va haver manipulació. I, dos, i aquest va ser potser l’error més greu que va cometre Evo Morales, que l’OEA va ser triada pel seu Govern per fer una auditoria. Sí, cert. Després que el TSE hagués proclamat l’elecció del líder del MAS (el partir de Evo Morales) en primera volta, i davant els aldarulls a les principals ciutats de Bolívia, el Govern de Bolívia va arribar a un acord amb l’OEA perquè realitzés una auditoria que hauria de ser vinculant. Fins i tot l’oposició va protestar perquè va ser exclosa de la negociació i signatura d’aquest acord. Per què el president bolivià va rubricar aquest acord és un misteri.
En qualsevol cas, una lectura més al detall de l’auditoria permet comprovar que les “irregularitats greus” es limiten a un petit percentatge d’actes manipulades i a la fiabilitat de la transmissió dels resultats de les actes. En resum, si hi va haver tupinada, el seu abast va ser menor. Evo Morales va guanyar les eleccions sense necessitat de manipular el recompte, però es dubta que la seva victòria fos suficient per evitar la segona volta.
Per què se’n va anar Evo Morales?
Després de la publicació de l’auditoria de l’OEA, el primer president indígena de Bolívia va anunciar la repetició de les eleccions però va donar a entendre que tornaria a ser candidat i que s’encarregaria de supervisar la renovació de l’autoritat electoral. Aquesta postura va avivar les protestes altra vegada i va provocar la declaració del comandant de les forces armades, Williams Kaliman. Hores després, Evo Morales presentaria la seva renúncia i acabaria marxant amb avió a Mèxic.
Malgrat els grans èxits socials i econòmics d’Evo Morales, la seva imatge s’havia deteriorat des del 21 de febrer de 2016, quan va patir la seva primera derrota electoral. No va ser un daltabaix qualsevol. Havia convocat un referèndum per poder modificar la Constitució, que limita a dos els mandats presidencials, i poder presentar-se a les eleccions d’aquest 2019 de manera legal. Però va perdre. El 51% dels bolivians li va dir que no estava d’acord.
Evo Morales, en realitat ja havia esgotat no dos, sinó tres, mandats presidencials. El primer, de l’any 2006 a l’any 2009, ho va justificar com a constituent, ja que després de la seva primera elecció com a president va prioritzar la refundació de país i va aconseguir l’aprovació de la nova carta magna, la de l’Estat Plurinacional. Segons Morales, els períodes presidencials començaven a comptar a partir d’aquesta constitució.
Evo Morales, líder del Moviment al Socialisme (MAS), va guanyar dues reeleccions. El 2009 amb el 64% i el 2014, amb el 61%. Però la seva connexió amb els electors es va torçar el 2016, quan va perdre el referèndum. Per poder tornar a presentar-se, el dirigent va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, que el 2017, va autoritzar la seva candidatura amb l’argument que limitar el nombre de mandats presidencials suposava atemptar contra els drets polítics de les persones, tal com es recull en la Convenció Americana dels Drets Humans. Aquest error, polèmic i que va provocar ja les primeres protestes al carrer serioses des que Morales va arribar al poder, va ser l’argúcia legal per acomodar les ambicions del president de Bolívia a la constitució de país.
Cap on va Bolívia?
El que pot passar ara a Bolívia és impredictible i, com va valorar Evo Morales des del seu exili a Mèxic, el risc de guerra civil no és descartable. Però tampoc és el més probable. Bolívia és, sens dubte, un país molt dividit. Es pot afirmar que més d’un 40% de votants segueix donant suport a Morales i el moviment que representa el MAS. Però també és cert que s’han aconseguit avenços importants, com millorar la renda per càpita, la reducció de la pobresa en un 30%, l’accés al crèdit bancari de la nova classe mitjana -amb la inclusió, per primera vegada d’un ampli sector indígena- o les millores en l’assistència sanitària i l’educació.
Tot això es podria perdre en cas que es podrien fer malbé d’un conflicte greu. El repte per al MAS consisteix a trobar un candidat alternatiu a Evo Morales i en negociar la tornada del dirigent i del seu Govern sense que hi hagi una campanya de venjança. L’Església i l’ONU estan fomentant el diàleg necessari perquè Bolívia no entri en una espiral de violència. Però Morales també té un paper decisiu i ha de cridar al cessament dels enfrontaments.
És legítim el nou Govern?
Dependrà de la seva acció i de la capacitat de generar consens i trobar una solució negociada a la crisi. De moment, les primeres mesures de la presidenta Jeanine Áñez estan sent erràtiques i són poc favorables, i fins i tot estan abonant les crítiques que el seu ascens va ser un cop d’Estat.
Per començar, el Govern transitori havia d’assumir un paper de gestoria interna fins a la convocatòria de noves eleccions. Però de moment no s’ha tornat a convocar el país a les urnes. Ni s’ha iniciat un diàleg seriós amb el MAS, ni amb els partits que es van presentar a les presidencials, especialment Carlos Mesa, fora del gabinet i que també va ser relegat pels comitès cívics durant els disturbis contra Evo Morales.
La nova presidenta, Jannine Añez, ha optat per rellevar el 80% dels ambaixadors i començar a impulsar polítiques econòmiques per revertir decisions de Evo Morales quan no ha estat escollida democràticament per marcar el rumb de país, sinó com a solució temporal per evitar la paràlisi institucional.
També és molt dubtós el paper del Govern respecte a les protestes al carrer, que continuen, aquest cop convocades pels partidaris d’Evo Morales. Ha optat per la via repressora en lloc de desactivar-les, convocant una taula de diàleg. L’ús d’armes sense límits i sense que generi responsabilitat penal, autoritzat per un nou decret, soscava la seva legitimitat democràtica.
Cap on va Amèrica Llatina?
No es pot dir que hi hagi una onada conservadora que estigui escombrant els règims d’esquerra a Llatinoamèrica. Si Jair Bolsonaro suposa el triomf de la ultradreta al Brasil després del període progressista de Lula da Silva i Dilma Rousseff, la victòria d’Alberto Fernández torna a l’esquerra al poder a Argentina només quatre anys després de perdre-ho. Igualment, malgrat que Maduro sosté un règim oscil·lant a Veneçuela, els moviments socials han despertat a Xile i estan qüestionant la continuïtat del dretà Sebastián Piñera.
El pèndol continua a Amèrica Llatina, però Bolívia sí que constata que les transicions polítiques al continent no han aconseguit la normalitat que diverses dècades de democràcia farien pressuposar. L’expresident de l’Equador, Rafael Correa, està exiliat a Europa i ara Evo Morales corre la mateixa sort a Mèxic. Lula Da Silva just acaba de sortir de presó i Dilma Rousseff va ser destituïda sense poder acabar el seu mandat. Cristina Fernández té pendents càrrecs amb la justícia impulsats sota l’administració Macri. Només Xile ha escapat de relleus traumàtics en el poder fins ara.
A Amèrica Llatina l’oposició sempre té set de poder, més quan representa elits i oligarquies tradicionals que, com ha passat a Bolívia o va passar al Brasil, estan apartades de les preses de decisió durant més d’una dècada. I els governants, sobretot quan aconsegueixen èxits com Evo Morales, intenten aferrar-se a la butaca presidencial. I aquestes dinàmiques alimenten lluites on la venjança, el descrèdit i l’escarni compten més que el traspàs democràtic de poders.
Catalunya Plural, 2024 
