La màgia d’aprendre a passejar consisteix a trobar indicis de petites traces d’Història. Al costat del carrer Hartzenbusch dono amb Manzanares i Toledo, dos carreronets amb un recorregut força curiós. La setmana anterior crec haver mencionat el primer en relació a un torrent per l’estranya forma de la seva connexió amb altres paratges del barri. En realitat, aquest viratge tan particular obeïa al pas del canal de la Infanta Carlota, clau durant més d’un segle com a font d’alimentació agrícola de les poblacions del Baix Llobregat.
El meu pas per aquest punt concret anava més aviat encaminat envers facècies arquitectòniques. A Manzanares, un bloc de pisos Noucentista, ben identificable, per l’austeritat decorativa i les inevitables gerres florides, serveix com a petita pantalla Toledo; al seu número 14 donem amb la casa Albert Roca, de l’arquitecte Ignas Mas, més conegut per la seva feina a Sant Boi o pel variat dels seus projectes barcelonins, entre ells la façana de la plaça de Toros Monumental, la dels magatzems el Siglo a Pelai o el bloc David a Aribau, aquella bèstia amb textura clàssica i un tenebrós passatge connectat amb Tuset.
Aquest inici és un preludi cap el rovell de l’ou. Al carrer de la Constitució, a més de la meva estimada església de Sant Medir, intuïm més passat en vies de claudicar entre casetes i cartells de negocis, més empetitits encara per la rotunditat dels tretze mil metres quadrats de Can Batlló, un espai de futur amb molta importància abans, fins a condicionar tota l’activitat de l’entorn.
El recinte fabril s’inaugurà el 1880 per a acollir la producció de filats, blanqueig i estampats de Joan Batlló. La seva família, vinculada amb el tèxtil, tenia una altra indústria del ram a l’actual Espanya Industrial, aleshores pertanyent al poble de Les Corts.
Quan el propietari morí el 1892 els seus fills continuaren amb el negoci fins 1943, quan passà a mans del polèmic, sobren adjectius, Julio Muñoz Ramonet, destacadíssim per les seves iniciatives econòmiques durant el Franquisme, amb un vast parc immobiliari, una fosca col·lecció d’art i una fortuna sempre sota sospita des dels seus mateixos orígens al món de l’estraperlo.
L’empresa feu fallida el 1964 i Ramonet la reconvertí en un polígon industrial mitjançant centenars de tallers. La solució era temporal, quelcom confirmat pel Pla General Metropolità de 1976, amb la zona requalificada en equipaments públics i jardins molt esperats i mai averats.
Caminar pel seus voltants és impressionant, sobre tot per la magnitud de la seva varietat edilícia, menyspreada durant dècades al ser la d’un lloc laboral, com si això generés menys valoració a la qualitat de les estructures concebudes per Juan Antonio Molinero a la penombra del Vuit-Cents. La seva immensitat i bellesa havia d’aprofitat-se, i davant la inacció de les autoritats es filà un relat apassionant i poc conegut malgrat el seu vigor.
Aquestes darreres setmanes hem assistit a una peculiar acampada a plaça Universitat, desallotjada la matinada de dimecres. Vuit anys enrere se celebrà una altra protesta, en aquest cas no avalada pels governants. Quan Felip Puig ordenà als mossos carregar sense pietat contra els concentrats a plaça Catalunya semblà acabar un bonic somni de reivindicacions burgeses, doncs els presents donaren alè d’esperança a molts desheretats per la crisi, però al cap i a la fi les demandes eren per viure, almenys, com els pares. No es demanava el cel, sinó recuperar una estabilitat cancel·lada.
Aquesta visió de conjunt es desmenteix per accions com les de Can Batlló, conseqüència de l’energia del moment. L’11 de juny de 2011 un grup de veïns accediren a l’interior i ocuparen una de les seves naus per a crear un centre autogestionat. De mica en mica la coordinació comunitària donà els seus fruits mitjançant xerrades, exposicions, cursos, dinars populars i un flamant rocòdrom.
Pel març de 2019 el Consistori d’Ada Colau cedí durant mig segle, trenta anys fixes i vint més renovables, l’espai gestionat pels veïns del barri, i fins ara el balanç és positiu, doncs de cada euro aportat per la Casa Gran en tornen cinc, una victòria absoluta i un exemple a seguir a una ciutat on les iniciatives de proximitat sempre han sigut essencials per a salvaguardar patrimoni i donar-li nova volada, amb els llunyans combats pel Xalet Golferichs i la Sedeta a l’horitzó, mostres inesborrables de com voler és poder, quelcom a tatuar-se a tota la capital catalana.
Queda molta feina pendent, i el mateix passa a Can Batlló, amb el matis dels murals amb vagues històriques, les de veritat, al record, com la de la Canadenca, flama dels nostres avantpassats i avís per a navegants.
Algun dia s’avorriran de castells dibuixats a l’aire i allò social tornarà a ser prioritari a l’agenda. Mentrestant anar a Can Batlló és comprovar com els anhels poden enderrocar murs. Orgull de la Bordeta, sempre emmudida i sempre digna. A vegades, és suficient amb voltar per l’hemeroteca, un sospita sobre com la marginació de la perifèries és una bala més al revòlver del discurs establert.
Catalunya Plural, 2024 
