Volia començar aquest article demanant perdó pel meu origen, però la veritat és que no me n’avergonyeixo gens ni mica. De fet, sento orgull, molt. Sóc filla, com tants altres, de pares -segons les paraules que més es repeteixen a Catalunya- d’immigrants. A la família de la meva mare fa dues generacions no es parlava castellà -per aquesta maleïda mania que tenen els gallecs de parlar la seva pròpia llengua- per no dir que quan més castellà es va parlar en la família materna va ser quan van emigrar a l’Argentina i allà es van emparentar amb italians.
Per part de pare sóc de la Castella imperialista, opressora. El meu pare era tan part del problema -i tota la seva família- que va haver de venir a Barcelona per poder tenir una feina mig digna. I el meu pare és un d’aquests molts obrers de dretes que creu que defensant el patró aconseguirà alguna cosa més que les engrunes que ja reparteix perquè no li mosseguin la mà. Ell diu que odia profundament els nacionalismes; es refereix al català, és clar. Li sembla de mal gust que els feixistes es passegin amb la bandera del pollastre però no diu res; tots notem la seva incomoditat.
Jo també em sento incòmoda amb l’estat actual de les coses. Sento que mai sóc prou. De fet, sento una mena de malestar que sembla no tenir nom perquè no es vol anomenar. Jo sóc catalana, però des de petita la gent del meu voltant em deia tota mena de coses i quan vaig arribar a la universitat, més en concret a la Pompeu Fabra, la nena bonica de la Generalitat, ho vaig notar encara més. «No sembles de Badalona», «Per ser de Badalona ets molt culta», «No entenc com pots enorgullir-te de dir que la teva família és de Castella». Innocent de mi, pensava que jo era igual a tots ells; van ser ells els que em van ensenyar quin era el meu lloc, en deixar-me ben clar el meu lloc en la societat. No ocupava un lloc com el seu.
Vaig anar creixent i vaig saber que el català que jo parlava tampoc era el correcte. Alguns en diuen catanyol; altres preferim anomenar-lo manca d’inversió en educació a causa de les retallades successives en aquesta última dècada per part del Nostre Govern. Suposo que les onades de retallades neoliberals que ha patit Catalunya en educació no es van esmentar -vaja, no em puc imaginar per què- en un recent documental emès a TV3 sobre per què en els patis de les escoles de la perifèria de Barcelona no es parlava català (o no tant com voldríem, jo inclosa).
Per culturitzar a la gent -el català és cultura- es necessita diners, no n’hi ha prou amb tirar-li la culpa als pobres de la perifèria que els seus pares no els han pogut ensenyar català, que no tenen temps de practicar una llengua. Si m’he de posicionar d’una banda, ho faig del català, cosa que no fan els polítics que diuen representar-nos. És el que passa amb la Llei Aragonès que pretén externalitzar -eufemisme de retallar- en sanitat, educació i qualsevol cosa que pugui fer la vida una mica més suportable als treballadors.
Suposo que de tot això no en tenen la culpa les estructures, el Govern, els partits, els polítics, el Molt Honrable President Quim Torra, perquè ja se sap que no tenen cap poder amb el qual puguin fer front a les desigualtats, però jo que les esmento, sóc culpable de totes elles. Només perquè em dedico a descriure allò que veig.
Al que anàvem; tota aquesta llauna era per parlar sobre l’última disputa a Twitter. Sí, ja ho sé, no hauria de fer cas als avatars anònims d’una xarxa social, però resulta que Twitter s’ha revestit d’un caire gairebé revolucionari de moviments que sorgeixen o passen. En uns temps líquids en els quals els grans mitjans han perdut molt poder de persuasió, les xarxes semblen ser el substitutiu ideal i el braç armat dels partits.
A Twitter vaig dir una obvietat: “A Catalunya si ets treballador i no tens 8 cognoms catalans mai seràs ciutadà de veritat”, i molts – que normalment passen de les meves opinions, dels meus articles, les meves idees i els meus llibres, els que escric o recomano – van sentir com una ofensa que exercís el meu dret a dir el que penso. Molts d’ells surten a mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Catalunya Ràdio, TV3, etc.) o el Grup Godó (RAC1) i una persona com jo mai ho farà. Un d’ells va ser Antonio Baños.
A propòsit d’això, vull dir que en un gest de precaució vaig esborrar els tuits i vaig parlar en to de pau perquè no s’emboliqués la de Sant Quintí, però vaig tocar el moll de l’os i tots van saltar molt ofesos. (Nota per al lector: un sempre ha de posicionar-se, si és català, amb els polítics indepes, contra la repressió estatal, amb l’enèsim tall de carretera que no serveix per a res, ens exigeixen que ens els posem de perfil i molts no ho fem, però sembla que mai és suficient). De fet, no ho és, perquè creuen que els pertanyem i poden escollir per nosaltres el que està bé i malament defensar. Del mateix que acusava Jean-Paul Sartre a Camus, de només ser fill d’una netejadora immigrant algeriana, hi ha certes coses que no canvien mai…
Antonio Baños va esmentar un dels meus tuits – que vaig esborrar per evitar discussió però ja se sap que anar en to de pau és tasca inútil per a algú que sempre viu de tenir enemics – en què comentava el tema dels vuit cognoms catalans. Quan em refereixo a tenir vuit cognoms catalans, em refereixo al capital social, econòmic i cultural, en termes de Bourdieu, en el qual només els que sembla que estiguin més amunt de la piràmide guanyen. Perquè, al cap i a la fi, com a bona societat burgesa, la catalana, tot es redueix a un joc de màscares, d’impostures, de jocs simbòlics, un altre dels mals actuals.
Aquest procés, el de capital social, familiar, cultural, es basa a catalanitzar cognoms que sonen espanyols, canviar un Rodríguez per un Rodriguez sense accent, posar els dos cognoms si el segon és català (dels bons), o ocultar un dels dos cognoms si un és massa castellà i no es pot camuflar d’una altra manera. En aquesta variant també es podria incloure el fet de tenir un nom català juntament amb un cognom suposadament català (la combinació de tots dos).
Banños va dir que Chakir El Homrani, Conseller de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya, es petava de riure d'”el meu postureo intensito dels pobrets universitaris blancs amb 8 cognoms europeus”. El Homrani, que sempre sap dir que sí a la degradació dels centres de menors no acompanyats, a les retallades socials, a anar a les llistes de Junts pel Sí, és el que Obama al socialisme, un blanc pintat de negre. O podríem parlar de Rufianes i Montillas, caricatures d’un sistema polític que només parla per a creients.
Perquè, no ens enganyem, una cosa que mai li perdonaran a Ada Colau és la seva procedència: indecisa, imperfecta, tan pròpia de la nostra classe, la treballadora, parli l’idioma que parli, també català. Hi ha molta gent que creu que encara vivim en les novel·les de Mercè Rodoreda.
El que denuncio en aquest article és que el nostre passat no ens determina. El Homrani, tot i ser fill de marroquins sembla haver oblidat el que és ser de baix i ser l’estrany (pot ser que només s’aprofiti de ser-ho, un desclassat) quan les seves polítiques copien a la de la dreta espanyola més reaccionària abandonant als xavals que venen buscant un futur més digne i que es conformen amb les nostres engrunes, deixant-los en pilotes.
Un altre dels que ha tirat gasolina al foc, Manel Vidal Boix, amb els seus 17 mil seguidors a Twitter i comentarista del programa La Sotana, va compartir una de les captures del meu tuit, dient que era “una nacionalista espanyola, que és bàsicament un tipus de nacionalisme blanc”. Em pregunto quina culpa tindran els meus pares de parlar castellà quan el problema no és la llengua sinó el reflex de les estructures d’una societat rància, classista i burgesa que s’escuda en ella per mantenir l’statu quo.
És curiós que per a aquest tipus de personatges la resta de la meva feina o les meves opinions mai importin, o caiguin en un abisme d’una profunda indiferència (per als mitjans també, encara que les seves opinions sí que surtin a la premsa), només allò que els molesta profundament, i han d’assenyalar-me en el que m’equivoco. Perquè, per a aquest tipus d’éssers de llum, la culpable o la que fereixi només puc ser jo. On queda allò de revisar-se els privilegis? Des d’abans de néixer, ja demanava perdó per no ser de barri bo, de família bonica i amb una coartada cultural a l’altura de les necessitats de país; però què hi farem, sóc de Badalona.
Aquest procés a què aquí faig referència és una mica del que tot Europa pateix; més enllà de les nostres fronteres porten un parell de generacions amb aquest problema. El racisme cultural -el que clàssicament s’ha conegut per classisme- està en boca dels teòrics crítics amb uns Estats avançats que busquen legitimar el seu poder dividint a sectors de classes socials molt semblants per atorgar-los diferents estatus -aquest procés s’ha donat sempre que a la gent ja no la diferència més que quatre característiques superficials-, té un fort component reaccionari en contra de la classe treballadora.
El poder crea el seu model de ciutadania ideal, seria pervers negar això. També és pervers que, actuant sota unes dinàmiques de poder tan brutals, però tan subtils, només es parli dels micropoders foucaultians impedint-nos veure el quadre complet. Perquè la cosa canviaria, i molt. Per a molts, el tema català és un joc de Matrioixkes. Per a una part significativa el joc s’acaba en la disputa Catalunya contra Espanya. És la seva Matrioixca; Catalunya està tancada a Espanya, és la Matrioixca més gran que tanca la petita, però no hem d’oblidar la mida significativament gran d’aquesta suposada Matrioixca més petita, que compta amb mitjans de difusió i propaganda, amb estructures d’Estat, amb poder polític, econòmic i cultural.
Som molts els que veiem el camp de batalla molt més allunyat -estem en Matrioixkes encara més petites i més separades de centre-en què, d’una banda, se’ns oblida un Estat que només pensa en canibalitzar als seus propis ciutadans per sobreviure -Espanya – i un Govern que només busca perpetuar-se en el poder inventant que la segona arribada de Crist està a punt de passar -ho tenim a tocar-. Des d’aquí tots els monstres tenen una mida immensa, i ens aixafen.
Durant les hores següents a la batussa de Twitter em van arribar molts missatges de l’estil: “no penso com tu, no et mereixes el linxament, ets molt bona persona”. El fonament de la llei no està a ser bona o mala persona, sinó si en si és justa o no; aquest sistema no ho és i cal assenyalar-ho. Algunes persones no busquem la glòria, només volem sobreviure i gaudir dels trossos de vida que ens deixen; com resa el mític lema de PSUC: «Les meves mans: el meu capital». És a tot el que aspiro. Perquè ja sabeu, no hi ha pobres, només són ¿unionistes…?
Catalunya Plural, 2024 
