La setmana passada vaig participar en una concentració a la Universitat pública de Lleó contra l’explotació laboral d’estudiants com a mà d’obra, ja ni tan sols barata, sinó gratuïta. És la nova semiesclavitud del capitalisme uberitzat que s’instal·la, fins i tot, a les universitats públiques a conseqüència de les retallades en el seu finançament i la seva gestió com si fossin empreses, avançant cap al model de ‘ubersitat’ precaritzada.
Era una concentració convocada pel Front d’Estudiants de la Universitat de Lleó. Han estat els mateixos estudiants crítics els que s’han mobilitzat contra aquestes noves formes de precarització i explotació sense límits que, a través de “fundacions” (la Fundació General de la Universitat de Lleó i de l’Empresa) i altres formes d’enginyeria de gestió empresarial, envaeixen la nostra educació superior, amb el beneplàcit dels equips rectorals, si no la seva complicitat. Sembla que la ideologia neoliberal ha calat en la mentalitat i la gestió dels que dirigeixen universitats públiques.
El sindicat estudiantil denuncia que l’alumnat de la Universitat de Lleó està realitzant «treball gratuït disfressat de formació i experiència», per suplir la «manca de personal» a l’Hospital Universitari de la Universitat de Lleó. Aquest Hospital Veterinari de la nostra Universitat pública ja ha patit diverses privatitzacions. Però mai s’havia arribat a això.
El passat mes oferia 30 places a estudiants dels últims cursos, davant «la falta de personal». I, com denuncia el Front d’Estudiants, enlloc de «crear ocupació de qualitat contractant a nous professionals, s’ha optat per cobrir aquests llocs amb la mà d’obra gratuïta dels i les estudiants de Veterinària» disfressant com «activitats extracurriculars».
Els sindicats de la Universitat, tant Comissions Obreres com UGT, els hem donat suport a aquesta reivindicació de no convertir els estudiants en mà d’obra barata, en aquest cas gratuïta. Perquè tots dos sindicats porten ja molt de temps lluitant per una regulació que garanteixi el caràcter formatiu de les pràctiques, que es percebi una retribució per la feina que es realitza. Perquè tot treball ha de tenir un salari.
Des de CCOO s’és conscient que s’estan cobrint llocs de feina gratis. De fet, la jurisprudència així ho està reconeixent, doncs s’estan guanyant sentències de joves en pràctiques sense cap mena de garantia laboral o remuneració. Perquè, davant de l’argument d’alguns, que això es fa a tot arreu, cal recordar que “el fet que un abús es realitzi de forma general, no vol dir que no sigui un abús”.
Per això s’exigeix la racionalització de la normativa, la vinculació en tots els casos de les pràctiques no laborals a la formació, el desenvolupament d’un estatut de la persona en pràctiques que reguli els mateixos drets, així com la promoció dels contractes laborals per facilitar l’experiència en el cas de persones ja titulades.
Però el que més em va sorprendre el dia de la mobilització va ser la reacció d’alguns dels 28 alumnes que van obtenir una d’aquestes places (només es van presentar 31 estudiants de tota la Facultat a les 30 places). Em vaig acostar a parlar i conèixer la seva opinió, ja que estaven situats al davant de qui participàvem en la concentració i denunciàvem aquesta explotació. Em van contestar que, després d’haver reunit amb la direcció de l’Hospital i la Facultat de Veterinària ho tenien clar, afirmant que tots ells havien «sol·licitat participar en aquest programa de pràctiques extracurriculars de forma voluntària, sense percebre cap manera com una explotació». Així ho han publicat en un comunicat que surt difós en alguns mitjans, al costat de les declaracions de la direcció. Al·legant que «així es fa a la resta de Facultats de Veterinària d’Espanya» i que són «activitats totalment voluntàries».
Aquesta reacció m’ha escandalitzat per la defensa que els propis explotats fan de la seva explotació. M’ha portat a preguntar-me si no estem educant al nostre alumnat universitari perquè no només assumeixi, sinó que fins i tot defensi la seva pròpia «esclavitud». En aquest model neoliberal de mercat ultracompetitiu en què ens obliguen a viure, on qualsevol possibilitat, encara que sigui a costa de la mateixa explotació, pot ser considerada un avantatge en el currículum de competències i pràctiques que s’ha d’acumular, per destacar davant la resta, en la carrera per un futur treball, s’arriba a l’extrem de defensar amb dents i ungles la suposada «llibertat de triar» ser fins i tot «mà d’obra gratuïta» per aconseguir una certificació de tenir unes «pràctiques».
De fet, aquests estudiants amb qui vaig parlar em recriminaven que els que ens manifestàvem en contra, «estàvem conculcant el seu dret a ‘triar lliurement i voluntàriament’ ser explotats». Recorrien a la màxima essencial, al nucli bàsic i fonamental de la ideologia neoliberal: el lliure consentiment (Díez Gutiérrez, 2018). Com planteja el filòsof coreà Byung-Chul Han (2014), l’eficiència d’aquest sistema reposa fonamentalment en el procés d’interiorització col·lectiva que assumeix àmpliament la lògica d’aquesta, que s’adhereix «lliurement» a allò al qual se l’indueix a creure. El que el capitalisme es va adonar en l’era neoliberal, argumenta Han, és que no necessitava ser dur, sinó seductor. L’explotació ja no s’ha d’imposar, ens l’autoimposem i la defensem. Almenys, afirma, en la distopia 1984 d’Orwell ningú se sentia lliure, però en 2020 tots ens sentim lliures: aquest és el problema.
Les societats tardomodernes ja no poden descriure en termes de societats disciplinàries en què s’imposa l’obediència. En les actuals societats de el rendiment, regides per la ideologia neoliberal, analitza Han (2012), s’estan abandonant aquestes formes de domini extern en benefici d’altres més subtils, però no menys fèrries, que traslladen la coacció a l’interior de les persones. Bona part de les tècniques de poder i control del règim neoliberal ja no vénen de fora, ara s’interioritzen, s’instal·len en la pròpia “llibertat” individual.
Fa temps que Gramsci (1981) va comprendre que el poder dominant no s’exerceix només per mitjà de la força física, sinó també per mitjà de la psicologia social, buscant que la gent doni el seu consentiment a la dominació. Estem davant la revolució d’una “nova moral neoliberal” que està produint mutacions subjectives de masses.
Ja no es tracta d’exercir el poder mitjançant la coacció sobre els cossos, els pensaments i els comportaments, sinó que s’ha d’acompanyar del desig individual. Es tracta que cada persona s’involucri i participi activament en l'”explotació de si mateix”. L’explotació per altres, queda interioritzada: “l’explotació de si mateix fins a l’extenuació és més eficient que l’aliena perquè va lligada a la idea de llibertat”, diu Han.
- DÍEZ GUTIÉRREZ, E.J. (2018). Neoliberalismo Educativo. Educando al nuevo sujeto neoliberal. Barcelona: Octaedro.
- GRAMSCI, A. (1981). Cuadernos de la cárcel (vol. 2). México: Era.
- HAN, B. (2012). La sociedad del cansancio. Barcelona: Herder.
- HAN, B. (2014). Psicopolítica. Barcelona: Herder.
Catalunya Plural, 2024 
