Sorprèn veure alguns mirant enrere a la recerca d’un oracle, com sembla que passa ara amb Manuel Vázquez Montalbán. Hem d’estar molt malament quan no trobem en els pensadors d’avui algú amb credibilitat o encert que ens serveixi d’oprientació, o si més no d’inspiració per a arribar a trobar algú o quelcom que pugui indicar un camí. ¿Què diria Manolo d’això o d’allò?, es pregunten. Una cosa és el què pensés i una altra de diferent el què diria. No perquè fos hipòcrita sinó prudent, i això no per temença més per una desconfiança radical envers tota afirmació totalitzadora, que sempre intenta atreure a qui l’escolta per absorbir-lo i cruspir-se’l d’un mos. Sembla com si Vázquez hagués intuït aquest temps de poca-soltes, en el que alguns pocavergonyes van treure un dia a passejar la memòria d’Antoni Gutiérrez Díaz per fer-li dir el què a ells els convenia, i altres espavilats van estampar la signatura de Pasqual Maragall en un altre paperot per tal que passés per assentiment, ai, al què a ells els interessava. Qualsevol intent actual de presentisme, és a dir de canibalisme retrospectiu, toparà tant amb l’alçada crítica dels texts de MVM com amb la seva renuència a donar per bona qualsevol solució providencial o fórmula universal que tragués el nas. Era aquesta circumspecció, sumada a la timidesa, el que de vegades feia que semblés esquerp quan només era prudent.
A Manolo Vázquez difícilment se’l podia demanar consell perquè era dels qui creien que, posats a equivocar-se, millor era fer-ho sol que en companyia d’altres. El que donava era la mà i la seva ajuda tangible quan se’l sol·licitava i quan no, ningú s’acomiadava d’ell sense que l’aconseguís un lloc de treball o una recomanació per a una feina, i a més solia ser l’antítesi del seu homònim simètric, el Vázquez dibuixant de Bruguera –autor de La família Cebolleta—famós en el món sencer per les seves encertades acanades endinyades a tort i a dret (quan se’n va anar al canyet em va quedar a deure cinc mil peles, com a tants d’altres damnificats per la seva afectuositat simpàtica). Vázquez Montalbán va cuitar a oferir feina als indultats dels afusellaments de militants del FRAP quan sortiren de la presó el 1976, cosa que li va permetre escoltar les amables excuses d’un d’ells quan li va proposar treballar en una revista del Grupo Zeta que ell dirigia, tot declinant l’oferiment d’un lloc fix de redactor en sentir-se cridat a destins més alts. Manolo no va moure ni un múscul de la cara en una impassible actitud de conspicu revisionista, per descomptat.
De manera que ara no anirem a inspirar els tèrbols vapors dèlfics i a despertar a la Pitó oracular perquè l’ectoplasma del nostre enyorat amic ens digui si hem d’orientar la vista envers Itaca o posar-nos tot mirant cap a Pamplona. Sort que hem tingut de disposar d’un Carlos Zanón que, tot assumint velis nolis el caramel enverinat de remoure els ossos de Pepe Carvalho en la seva tomba va saber tirar endavant a còpia de qualitat literària, temperament i honestedat per tal de no caure en el sepulcre de la mediocritat ploricona i nostàlgica i deixant amb un pam de nas als qui esperaven una joguina afalagadora. Manuel Vázquez Montalbán era un escriptor d’una peça, un militant comunista, un home solidari i un pensador crític rigorós però no un científic social ni un fetiller de la política tacticista. El feia diferent la consciència que les emocions compten més d’allò que pot suposar en l’esdevenir històric i que els catalans vivim sempre travessats per una vena sentimental que ens acaba mossegant el taló com un escorpí traïdor. Per això considerava aquesta emocionalitat a la llum de la cultura de masses i la memòria popular, com la nova cançó, el Barça o el record dels orfes derrotats del Companys màrtir, per limitar l’exposició a un excés d’aquells vapors embriagadors que intoxiquen sobre allò que va poder haver estat i no fou.
Ja ho va dir un cop José Luis de Vilallonga: la nostàlgia és un error. I la nostàlgia la deixava Manolo per a escoltar a Concha Piquer i Angelillo. Perquè la realitat sempre acaba igual: amb un assassinat al Comitè Central.
Catalunya Plural, 2024 
