El treball de fi de grau de cinc estudiants de Comunicació Audiovisual de la UPF va servir per obrir Tube d’assaig, un programa pioner de Betevé que buscava acostar el talent universitari i la indústria audiovisual. Ara, després de rebre finançament i guanyar el Premi del jurat i del públic del primer Showcase de Pilots de Ficció del Serielizados Fest i Zoom Igualada i guardonat amb un premi Ondas el 2015, la primera temporada ja es troba íntegrament al web de Betevé i també a Filmin.
La sèrie, creada per Adrià Espí, Martí Pavia, Jordi Porcel, Joan Losada i Lluís Ferrer, és una dramèdia costumista amb tocs de Berlanga, elements fantàstics i personatges esperpèntics inspirats en els germans Coen. El repartiment de la sèrie està format per Aimar Vega, Xavier Ruano, Arnau Vidal, Rosa Cadafalch, Jordi Vilches i Blanca Balletbó, entre d’altres. El mort viu és una producció de Compacto. Entrevistem Adrià Espí, director de la sèrie, i Aritz Cirbián, productor amb una dilatada experiència en el sector audiovisual.
Les sèries han esdevingut en els últims anys un espai per desenvolupar projectes ambiciosos que han trencat amb l’estil i les normes de dècades anteriors. En quina mesura creieu que les webseries estan contribuint a canviar aquest enfocament? El mort viu encarnaria aquest canvi de paradigma?
Adrià Espí: Tant de bo! La ficció televisiva ha millorat molt en els últims anys a l’Estat espanyol. És cert, estem a anys llum dels americans, però aquí s’estan fent coses molt més arriscades. Les webseries aposten pel risc i l’atreviment. Un bon exemple és la sèrie Paquita Salas, ha triomfat en una plataforma petita i després ha fet al salt a Netflix. Ens agradaria que El mort viu formés part d’aquest grup selecte de sèries arriscades.
Aritz Cirbián: Hi va haver una època en què les webseries es podien consumir directament a YouTube, van ajudar una nova generació de creadors, el finançament era més gran. El final d’aquest cicle ha coincidit amb l’arribada de les plataformes de subscripció que han recollit el testimoni. Aquestes plataformes estan produint bàsicament webseries. Són sèries amb una primera finestra a internet. Això sí, sèries produïdes amb molt pocs mitjans. Ben al contrari del que fa YouTube que estar produint sèries amb molts més mitjans. Molts més recursos que TV3. Ara mateix, produir una sèrie per internet vol dir estar a l’última.
Aquest és un projecte de final de grau de Comunicació Audiovisual de la UPF. Detectar el talent creatiu emergent que hi ha a les universitats és una assignatura pendent?
A.E.: Sí. Hem de mirar molt més el que passa a les universitats. La formació que ofereix és bona i s’imparteixen assignatures molt interessants on es treballa tota una idea de sèrie. Després, malauradament, és molt difícil que aquesta idea acabi a les mans d’un productor. Està molt bé que el talent universitari pugui fer el gran salt al món professional. De fet, El mort viu neix amb aquesta voluntat, volíem fer un treball de final de grau que ens permetés accedir al món professional.
A.C.: El nou talent no deixa de créixer, òbviament les escoles d’art i les universitats hi contribueixen, no deixen de formar nou talent. A l’Estat espanyol, la meitat de les pel·lícules que es produeixen cada any són òperes primes. A Catalunya hi ha diverses iniciatives de suport al nou talent malgrat la precarietat de la seva indústria. Un exemple és el ‘Pitching Universitari’ d’on han sortit projectes com Les de l’hoquei o, per exemple, Tube d’assaig de Betevé. Malgrat que no disposem de recursos hi ha voluntat de fixar-se en les noves veus. Ara bé, com que en general hi ha pocs recursos, l’espai per al nou talent és limitat.
En aquest sentit, Tube d’assaig va ser un programa pioner que buscava acostar el talent universitari i la indústria audiovisual.
A.C.: Sí. Betevé va ser la primera a recolzar aquesta nova fornada de talents que sortien de les universitats catalanes com ara la UPF. El mort viu va ser el primer projecte que Betevé va estrenar dins el format Tube d’assaig. Com a televisió pública s’ha transformat, ha fet un esforç per digitalitzar-se, el seu portal arriba a un públic molt més ampli. El públic jove d’aquesta televisió consumeix a través del seu portal. Després de l’estrena, la pel·lícula ja es pot gaudir a Filmin.
Quins requisits ha de reunir una sèrie d’un capítol per tenir l’honor de guanyar un Ondas?
A.E.: [Riu.] Molta sort! La constància i el treball són més importants que el talent. En el pilot ja vam treballar moltíssim, vam pensar molt en el guió, la posada en escena i com ho rodaríem per portar-ho a la pantalla. Ho vam fer amb quatre duros! El low cost té una cosa bona també, quan t’agrada el que fas cada decisió s’ha de prendre detingudament.
Quin és el valor i l’originalitat d’El mort viu?
A.E.: És una combinació de gèneres molt interessant. Barreja drama i comèdia. Nosaltres, però, li hem donat un toc fantàstic i surrealista, m’atreviria a dir de comèdia negra. El guió sorprèn pels girs inesperats, no és gens previsible.
A.C.: El guió és fantàstic, té una premissa molt bona. Són personatges que tenen molta profunditat. Tots ens hi podem emmirallar. És una sèrie, malgrat estigui feta amb pocs mitjans, amb gust. Estar rodada amb molta gràcia. És una sèrie generacional a cavall entre Fargo i Berlanga. No és habitual trobar una sèrie com aquesta en oferta.
El més complicat va ser no caure en una caricatura, i alhora, fer que aquest personatge, en Llàtzer, fos reconeixible per tothom?
A.E.: Sí. Ens agradava molt la idea que el personatge pogués evolucionar. El principi et provoca certa ràbia però acabes descobrint que ell no té la culpa de tot el que li passa. D’aquí el treball de guió per a poder empatitzar amb el Llàtzer. És un personatge molt extrem però tots en algun moment ens hi podem reconèixer. Vam treballar a partir d’un estereotip per donar-li diferents capes psicològiques.
A.C.: L’Aimar Vega tenia un repte importantíssim. El seu, és un personatge al límit, és un antiheroi, pot caure molt malament. I, efectivament, és un personatge que evoluciona. Té problemes, ansietats, com nosaltres. L’espectador hi pot connectar i sentir-se identificat amb aquests problemes generacionals. Darrere la capa de problemàtic hi ha una persona.
Vaja, no us vau equivocar amb el càsting.
A.E.: Teníem molt clar que volíem actors que encaixessin amb els personatges, no volíem uns actors determinats. Estàvem oberts als càstings, a gent desconeguda, que no és famosa, la sèrie no reuneix motius mainstream. La nostra aposta era treballar amb gent que s’impliqués amb el projecte. L’Aimar Vega, per exemple, fa una feinada impressionant, aporta moltíssim al personatge, treballar amb ell ha estat extraordinari.
A.C.: Abans del pilot l’Aimar no havia fet pràcticament res. Després, l’hem pogut veure interpretant al fill del Gonzalo de Castro a Matar el padre i a la sèrie Drama. Ha pogut anar creixent. El Xavier Ruano és mestre de teatre d’una bona colla d’actors catalans. Quan vam poder fer la sèrie completa vam tenir molt clar que el càsting havia de ser el mateix que el pilot. No hi havia necessitat de canviar-los quan aquests estan fantàstics, només vam buscar els millors secundaris possibles.
EL MORT VIU – Trailer VOSE from COMPACTO.coop on Vimeo.
Adopteu el model clàssic de les històries de zombis per donar-li la volta. Jugueu en l’absurd del “mort en vida”. Tota una metàfora de vida.
A.E.: Aquesta era la idea. Agafar un gènere existent i treballar-lo de manera diferent. La figura del Llàtzer, aquest mort viu, aquest jove ni-ni que no sap què fer amb la seva vida, és un bon exemple de com som nosaltres. És cert, nosaltres tenim estudis i feina, però no tenim molt clar cap a on tirar. Moltes vegades som morts en vida.
Abordeu temes com la decadència, la família i les misèries humanes. La sèrie ajuda a donar sentit, a preguntar-nos què falta i a fer crítica?
A.E.: El nostre objectiu era fer un retrat més que una crítica. Aquests joves que no fan res, existeixen, aquests pares que no es preocupen pels seus fills, també existeixen. Ens va semblar un univers molt ric i vam decidir retratar-lo. No hem pretès posar el dit a la llaga.
A.C.: Més que una crítica és un retrat d’aquests barris i pobles amb famílies molt afectades per la crisi. Això sí, amb un toc de fantasia molt divertit.
Aquest humor costumista no és fàcil d’aconseguir. Moltes vegades hi ha molta intenció en un guió però s’ha d’executar.
A.E.: Una cosa és escriure-ho i després portar-ho a la pantalla. És la clau de volta de la sèrie. Un cop definit el to ens vam poder dedicar a la planificació per aprofundir en aquest humor negre, incòmode, surrealista, com feia Berlanga. Vam voler treballar un to neutre sense caure en l’histrionisme.
Moltes vegades les sèries busquen l’efecte viral i prou. Aquí hi ha un treball de posada en escena, un treball de planificació, cada personatge, cada rol…
A.E.: Amb els pocs recursos que teníem no va ser senzill. Es tractava d’optimitzar al màxim els recursos. Vam pensar molt la posada en escena. Les decisions les has de prendre molt estudiades per no trobar-te enmig del rodatge i haver d’improvisar. És un procés molt desgastant però alhora molt gratificant quan observes que més o menys has aconseguit el que t’havies proposat.
Internet ens acosta a les sèries, però com afecta la producció?
A.E.: Encara que som molt joves, quan treballem, som de l’escola clàssica. En tot moment vam pensar que fèiem una sèrie per a la televisió. Per a nosaltres era el plantejament de la tele. Que els capítols enganxessin. No hem pensat massa com podia afectar internet a la sèrie. Qui vulgui pot veure els cinc capítols d’una tirada. Internet no ens ha afectat en la manera de treballar.
A.C.: Jo, sóc un defensor d’internet. Ha permès obrir el mercat al nou talent. Els canvis han estat majoritàriament positius. Els canvis de format i creatius ja s’han consolidat. Fins i tot les grans pel·lícules lineals ja estan produint pensant en internet. L’espectador de televisió lineal ja està habituat al consum a internet. La manera de veure les sèries ha canviat, no cal esperar el capítol setmanal. Hi ha molts continguts lliures que s’acosten més a la tele per cable que a la tele en obert.
Què fa falta per sobreviure entre gegants com Netflix, Amazon o HBO?
A.C.: Falten recursos i suports a l’ecosistema audiovisual català. Som un dels països més potents a escala mundial i l’audiovisual hauria de ser una prioritat. Les televisions són un dels principals actors a l’hora de generar continguts i no disposen pràcticament de recursos econòmics. Quan es destinen recursos, els productors estem molt limitats a l’hora d’aportar més diners. A Catalunya, especialment, hem vist com tot això afectava l’ecosistema audiovisual, ha baixat molt la producció. És cert, Madrid sempre ha concentrat la producció audiovisual i Catalunya ha sustentat el segon lloc, però la situació ha canviat, ni de bon tros és la mateixa que temps enrere. Només es pot revertir amb diners, reptes, treball i il·lusió.
Catalunya Plural, 2024 
