Cal Drapaire o la gènesis d’una llegenda

Aquesta història comença de vàries formes. Un cop es deixa enrere la plaça d’Espanya la Gran Via continua, si bé per molts esdevé una espècie de territori misteriós, com a molt visible des l’autobús envers l’aeroport.

Un enorme bloc ocupa els números compresos entre el 272 i el 282. Data de 1925 i a una imatge de l’època s’aprecia solitari, amb alguna casa baixa adjacent, però sens competència, espectacular a la seva concepció, encara avui plena d’enigmes a partir d’aquest estil Belles Arts tan propi del període, de caràcter monumental, més propi de la Diagonal, urbanitzada al seu tram més emblemàtic just aleshores.

Aquesta relació i el seu estil em feren sospitar certa relació amb un altre immoble situat just al costat del Monument a Verdaguer, la casa Serés, amb característiques semblants tant a nivell arquitectònic com per el silenci entorn la seva autoria, solucionat amb una visita a l’arxiu municipal, no sempre infalible, però al menys aquest cop fou veritablement providencial.

La diferència de pis radica en la llegenda de la immensa finca de la Gran Via, coneguda per a tothom com Cal Drapaire, de nom Pau Fornt i Valls. Nascut el 1869 al poble de Sant Pere de Ridebitlles era el tercer de quatre germans. El seu pare era boter i la mare es dedicava a la casa. De petit ajuda al progenitor netejant botes. Quan complí dotze anys marxà a Barcelona per a treballar com a mosso del drapaire Jaume Aloi, senior a la matèria i propietari de terrenys a la rodalia del Camp de l’Arpa, on té un passatge al seu nom.

Fornt va comprendre amb molta senzillesa els mecanismes de l’ofici, i amb tan sols setze anys s’independitzà fins a construir un magatzem al barri de Sants. De mica en mica amplià el seu radi d’acció, sempre comprant econòmic i venent on millor paguessin, i d’aquesta manera viatjà a Sevilla per a comprar cànem, venent-lo a Tolosa i comercialitzant-lo a França i Anglaterra. El 1901 es desplaça a Estat Units per a sondejar les possibilitats del Nou Món i el seu mercat.

L’any 1924 ja era un empresari d’èxit i es plantejà la seva particular obra magna amb l’ambició de resoldre els creixents problemes del barraquisme, urgent per la vertiginosa immigració de la dècada, quan la població comtal cresqué més de tres-cents mil habitants. De fet, aquells anys vint són prodigiosos pel que fa a idees relacionades amb la vivenda, amb la construcció dels polígons de cases barates i el fenomen del cooperativisme a diverses professions.

La voluntat de Fornt, resident al 25 del carrer Guadiana, es conjugava amb una dinàmica amant de fer les coses a tota pastilla sense fer gaire cas als aspectes legals. És fàcil imaginar-lo tot passejant del seu domicili a l’emplaçament escollit, just a la falda de Montjuic.

A finals del segle XIX s’activà un pla per a urbanitzar la muntanya i els seus voltants. Josep Amargós fou el primer encarregat de concretar un projecte que incidia a l’enjardinament mitjançant petits parcs per a convertir-la en lloc d’esbarjo. La idea es congelà fins 1916, quan l’enginyer francès Jean Forestier i l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí enjardinaren aquest cim erm, famós pel seus merenderos freqüentats per la classe treballadora.

Aquesta actuació coincidia amb el llançament de l’Exposició d’Indústries Elèctriques, capitanejada a la seva comissió oficial per Cambó, Puig i Cadafalch i Joan Pich i Pon. El somni d’omplir Montjuic podia realitzar-se amb una mostra de tarannà semblant a la de 1888. S’expropiaren hectàrees i el 1923 s’havia assolit el miracle, però aquell mateix any el General donà un cop d’Estat i assumí el poder, aplaçant-se la mostra fins 1929, quan es celebrà junt amb l’Iberoamericana de Sevilla des d’altres matisos, doncs l’electricitat cedí el pas i els temes tractats foren la industria, l’esport i l’art des d’una perspectiva oposada per complet a l’aposta original.

Tots aquests esdeveniments afectaven l’espai per a la pantalla horitzontal del drapaire Fornt, doncs per l’Ajuntament havien de destinar-se als jardins mencionats amb anterioritat. Per adquirir la parcel·la cedí altres de la seva propietat situades a la plaça de les Glòries, el carrer Llacuna, la Diagonal i l’actual carrer de Roc Boronat, en aquella data denominat Luchana en honor a la batalla de 1836, fonamental pel desenvolupament de la primera guerra carlina.

Com tot era a punt Fornt donà ordres al seu encarregat d’obra, Josep Freixes, de començar amb el procés, però encara mancaven petites facècies per a completar i el municipí manà aturar els treballs, donant-se el 1925 la llicència per a edificar en aquella barbaritat de set-mil cent dinou metres quadrats i vuitanta-dos de llarg emplaçats entre el 170 i el 186 de la Gran Via d’aleshores; s’havien d’omplir amb dues-centes setanta-sis habitacions per a llogar al mòdic preu de cent vint-i-cinc pessetes mensuals.

A l’arxiu municipal la carpeta amb els documents de Cal Drapaire és una novela en sí mateixa. Encara falten alguns detalls bàsics a relatar, entre d’altres el creador artístic de l’immoble, gairebé sempre impossible de desxifrar perquè el seu nom no sol figurar mecanografiat, només la firma, procliu a igualar-se a la lletra dels metges.