No m’agrada la frase, ensopegada amb la seva bona voluntat. Perquè de primeres em sona a excepció; és a dir, a una cosa ocasional, puntual sota el supòsit d’una dominació general. Qui, què i com ens seguirà dominant després en el restant, per dir-ho?
No m’agrada la prioritat i proliferació de el terme “dret a…”. Difumina el caràcter tècnic i coactiu de el Dret. A l’ésser un Estat l’únic capaç d’imposar-lo, serà també l’únic capaç de reconèixer-lo, interpretar-lo, jerarquitzar-lo… o rebutjar-lo, com fa la (pel ministre de l’Interior) “eminent” jurista Carmen Calvo. Com s’ha fet sempre, reduint els “drets” a individuals i excloent d’ells expressament allò polític.
El Dret, a més, es defineix com a generalitat. I quan a l’Espanya actual es repeteix “L’Estat-de-Dret”, “L’Estat-de-Dret”, es dóna una retòrica del franquisme. Pedro Sánchez proposa prohibir per llei un referèndum d’autodeterminació. La qüestió de si aquesta llei és justa o no, ni es planteja: és “útil” (així no caldria recórrer a conceptes anteriors a la democràcia com el de “sedició” pacífica). S’utilitza ‘ad hoc’ la normativitat coactiva de el Dret, per posar portes a el camp democràtic. I no només s’utilitza; recordo que el ministre de Justícia Rafael Catalá va arribar a presumir públicament d’això, precisament amb Catalunya.
No vull tenir “dret a …”, sinó tots els drets junts i d’una vegada, perquè això és la democràcia, i no una simple sèrie de procediments formals. Sota el nom de “Dret” se’ns imposa una normativitat independent del que és just. Això es decideix en un altre lloc que el d’una política convertida en simulacre. No és la possibilitat -a Catalunya o a Euskadi- d’una secessió allò preocupant, sinó que la gent es declari subjecte de la política, ciutadania real, no simulada.
L’Estat Nacional, sorgit fa 200 anys, és una closca esquerdada. No és possible mantenir-lo com a única imatge jurídica de la democràcia, ni tan sols esqueixant-lo. Els estudiants acampats davant la Universitat de Barcelona no parlaven només d’independència, sinó també d’una altra política, de baix a dalt, extensiva horitzontalment, diversa.
L’Estat nacional espanyol no té per antecessora la Constitució de 1812, ofegada (a Espanya) mitjançant una intervenció estrangera, ni la I República, proclamada pacíficament, assetjada per les “potències” europees i resolta per un pronunciament militar, ni el triomf pacífic de la II República, liquidada ja amb massiva intervenció estrangera directa i indirecta. Franco és “l’anterior cap d’Estat”; ell, l’últim rebel veritable, genocida i no només dictador, protagonista de la nostra re-instauració. Europa, i ara Estats Units, protegeixen la seva herència.
L’exigència catalana d’una República és un dilatat fet històric real, dels que no entren en els abstractes “drets a …”, siguin individuals o col·lectius; realitat que reclama justícia en una democràcia i, per tant, un altre Dret. D’aquí el fantasma de Companys, que treu el cap sota la insistent exclusió per Casado i Rivera de tota possibilitat d’amnistia política; d’aquí la fantasia feixista de retrotraure les autonomies a la situació sota el franquisme. L’Estat espanyol és un titella internacional, de política interna fantasmagòrica, regida per una Constitució implícita: el domini absolut de la seva vella oligarquia reconstituïda una i altra vegada.
Catalunya Plural, 2024 
