Ja s’ha constituït la XIV legislatura al Congrés dels Diputats. Després de dues investidures fallides i que Espanya es trobi sumida en la pitjor crisi política institucional en democràcia, la present serà la legislatura en què Catalunya – per incidència, inacció, o oposició – serà més rellevant que mai. L’amenaça, però, no és la possibilitat de fractura d’Espanya des de la reivindicació del dret a l’autodeterminació, sinó l’auge de l’extrema dreta. El passat dimarts es va trobar una de les granades que utilitza l’exèrcit al que es coneix eufemísticament com a centre de menors no acompanyats, el mateix centre on Rocío Monasterio (VOX) havia visitat unes setmanes abans durant la campanya electoral.
L’explosiu es va trobar després que el centre rebés una trucada anònima en què s’anunciava que “este es el comienzo de una nueva España”. El perill no és la descomposició d’Espanya, el perill és el retorn del feixisme. Però el bloc de la dreta i extrema dreta reacciònaria formada per PP (89), VOX (52) i C’s (10) sumen 151 diputats i es troben a 16 de la majoria absoluta. És a dir, que poden estar quatre anys sense tenir cap mena d’influència legislativa.
Govern abans o després de Nadal?
L’últim escull per a que es formi govern és l’abstenció d’ERC a la votació, que haurà d’aguantar la pressió de la dreta i extrema esquerra independentista i continuar negociant amb el PSOE. Una negociació que sembla transcórrer el seu camí, visible en les declaracions que, poc a poc, van deixant anar els seus representants. La darrera que cal destacar és la del Secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos, qui afirmava que hi havia un “conflicto político” entre Catalunya i Espanya. Res de nou per la gent que habita a Catalunya, però sí que és novedós que ho digui el PSOE, conscients que hauran de resistir l’ira furabunda de la dreta.
En tot cas, es preveu poc probable que la investidura tingui lloc abans que acabi l’any per dos motius. El primer és la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que va veurà la llum el dia 19 de Desembre. Aquesta, haurà d’aclarir si el dret a immunitat de Junqueras com a eurodiputat hauria d’haver estat garantit sense necessitat d’haver de recollir l’acta, que no va poder obtenir pel fet d’estar injustament empresonat. Una sentència en aquesta direcció no canviaria la situació de Junqueras, que continuarà empresonat, però sí que podria tenir conseqüència per a Puigdemont i Comín. Per altra banda, el dia 21 del mateix mes de Desembre, ERC celebra el seu 28è Congrés Anual. Per prudència, ERC preferirà esperar.
Què es pot esperar d’aquesta legislatura?
La unió de les forces de la dreta i extrema dreta no suma majoria, això vol dir que hi haurà una possible majoria alternativa durant quatre anys. Extremadament fràgil, però majoria, sustentada en l’acord entre UP i el PSOE. Però com que aquestes dues forces no sumen suficient per a governar en coalició, es necessiten d’altres forces. Això obra la porta a que aquesta legislatura es pugui desenvolupar sobre dos eixos: el dret a l’autodeterminació/ l’Espanya plurinacional i unes polítiques d’esquerres.
Començant pel primer: el dret a l’autodeterminació no s’aconseguirà aquesta legislatura. Que això vagi per davant. Però mai no hi havia hagut en el Congres dels Diputats tanta representació de partits nacionalistes i/o independentistes, si sumem: ERC (13), JxCAT (8), PNV (7), EHBildu (5), CUP (2), Nafarroa Bai (2) i BNG (1) que fan un total de 38 diputats. Queda per saber quin paper volen jugar la CUP i Junts per Catalunya, però és una legislatura en la que es poden teixir aliances entre forces amb interessos similars, sigui aquesta la construcció d’un projecte federal per a Espanya o l’autodeterminació de nacions que aspiren a tenir un Estat.
El PNV no va poder tirar endavant el Pla Ibarretxe, ni Catalunya ha pogut fer un referèndum en condicions. El perquè és ben sabut, i Catalunya ha patit i pateix la repressió de l’Estat. El punt de partida per aquesta aliança la signaven en un article conjunt al diari Gara diferents representant d’aquests partits, agafant com base comuna la declaració de la Llotja, un acord marc que reivindicava els drets fonamentals i democràtics, com, és clar, el dret a l’autodeterminació. La força aliada estatal, en tot cas, ha de ser Unidas Podemos. Una legislatura per a lluitar contra la visió centralista i centralitzada d’un Estat que es resisteix a canviar.
Alhora, la no-majoria de dretes obra la porta a la sí-majoria d’esquerres. La legislatura, en aquest sentit, pot servir per a tirar endavant una sèrie de mesures necessàries, com poden ser la reforma laboral, la derogació de la llei Mordaça, la reforma de la llei migratòria, la necessària regulació dels preus del lloguer, l’increment de la progressivitat fiscal en les tarifes dels autònoms o garantir per llei la sostenibilitat del sistema de pensions. La peça fonamental, i, alhora, el principal escull per a dur a terme reformes en aquesta direcció serà el PSOE. Obligar-lo a que no torni a mirar cap a la dreta, com ja ha fet amb l’aprovació de la llei Mordaça digital, serà una tasca difícil. La millor garantia per a forçar-los serà la seva debilitat, per tant, la necessitat que tenen d’arribar a punts de consens per sobreviure. Perquè a la seu de Ferraz saben que si es torna a acabar prematurament la legislatura els passarà factura.
Una legislatura, doncs, que si acaba d’arrencar, ho farà des de la fragilitat que implica tot govern en minoria. Però alhora podrà gaudir de la potencialitat de tenir un govern d’esquerres fonamentat en partits que reivindiquen una nova Espanya. Aquesta, diametralment oposada a la que vol forçar un feixisme, que, malauradament, ocupa la tercera força al Congrés dels Diputats.
Catalunya Plural, 2024 
