El dilema al qual s’enfronta Esquerra Republicana de Catalunya és d’aquells que fan època. No és un joc de paraules. La posició que prengui respecte la investidura del president del Govern marcarà el futur d’Espanya i de Catalunya. És d’aquelles decisions polítiques veritablement transcendents, que poden significar un abans i un després en la història dels països. Poques vegades un partit polític té a la seva mà canviar d’etapa. Tancar un cicle i obrir-ne un altre. ERC ho pot fer.
És comprensible que els republicans sentin el vertigen de les grans decisions. I més amb un context tan difícil. Amb líders a la presó complint una sentència que ha indignat una majoria social a Catalunya. Amb els sectors més radicals de l’independentisme que ja tenen als llavis la paraula ‘traïdors’. Amb la memòria d’aquella tardor del 2017 molt viva, quan la pressió a les xarxes i al carrer van empènyer els responsables del Procés a l’abisme.
Però més enllà de les ferides profundes, el mapa polític dibuixat per les eleccions obre una gran oportunitat. L’acord de Govern entre el PSOE i Unidas Podemos representa el millor dels escenaris possibles per explorar el diàleg com a solució al conflicte polític entre l’independentisme i l’Estat. Els republicans ho saben. Per això després de les primeres trobades de les negociacions amb el PSOE, mesuren cadascuna de les seves paraules. Tot segueix obert, però les dues parts coincideixen en una constatació, “existeix un conflicte polític”, i en una voluntat, la de resoldre’l amb diàleg.
PSOE i ERC són dos partits històrics. Van viure la democràcia de la República i la tragèdia de la guerra, la repressió i la dictadura. Són, també, dos partits d’esquerres i saben que l’alternativa al seu desacord és la confrontació oberta amb un govern espanyol de dretes, en què seria el feixisme de Vox qui marcaria el pas. El PSOE i ERC haurien de tenir la memòria necessària per no cometre la irresponsabilitat de jugar amb la història.
I malgrat aquests escenaris, la temptació del “com pitjor, millor” està latent entre alguns sectors de l’independentisme. Unes hores abans de la primera reunió negociadora, el mateix president de la Generalitat, Quim Torra, llençava una piulada fent seves unes paraules de l’autor de Manual de desobediència civil, Paul Engler: “si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, escalar molt més, i acceptar alts nivells de sacrificis”. Torra deia que eren unes reflexions “que tot l’independentisme hauria d’escoltar atentament”. Era un missatge directe als negociadors republicans.
En el fons, en aquests moments, la gran distancia no està tant entre partits o ideologies, si no entre els qui defensen el diàleg i els qui aposten per la confrontació. Entre els interessos i les estratègies d’uns i altres. Tant en l’àmbit independentista com en l’escenari polític espanyol. En aquest context és molt important no simplificar, estar atent als matisos. A la pluralitat de veus. Als gestos. Perquè si mai no és bo caure en les simplificacions, aquests dies menys.
Per això resulta molt significatiu que David Fernández, una de les veus més respectades de la CUP, vagi a contracorrent del seu partit i parli de la necessitat d’aprofitar “la segona oportunitat inesperada” pel diàleg que ofereix el pacte PSOE-Unidas Podemos. O que Jordi Sánchez, des de la presó, faci una encesa defensa de les solucions polítiques dialogades, malgrat que Junts per Catalunya no li posi gens fàcil a ERC. O que el PSC torni a posar l’accent en què Catalunya és una nació, i que ha de ser reconeguda com a tal dins d’un Estat plurinacional.
Són només paraules i gestos, però obren l’esperança a que, al final, els qui aposten per la reconciliació guanyin la batalla. Aconsegueixin configurar una majoria social y política d’entenimen,t com diuen ERC i PSOE en els seus comunicats, i no de confrontació, com volen els dos extrems, d’aquí i d’allí. Aquesta és la immensa responsabilitat de dos partits amb una llarga memòria democràtica i progressista. El dilema crucial d’ERC. O el coratge del PSOE a l’hora de defensar l’acord a la resta d’Espanya. La història dirà si han estat a l’altura.
Aquest article ha estat publicat originariament al Diari de Tarragona
Catalunya Plural, 2024 
