Trenta-sis municipis, 636 km2 i més de 3,2 milions de persones conformen l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La meitat de la població, 1.600.000 persones, habiten Barcelona i la resta es troben repartits en altres ciutats i pobles que van des dels 250.000 habitants de l’Hospitalet de Llobregat fins als 3.000 de la Palma de Cervelló.
Entre tots els municipis d’aquest territori, però, existeixen fortes desigualtats. Actualment, la diferència d’ingressos dels habitants segons el municipi on viuen és lleugerament superior a la que hi havia a l’inici de segle, mentre que entre el 1985 i el 2000 s’havia reduït. A més, la renda del 20% de la població més rica a l’AMB gairebé quintuplica la del 20% més pobra. Aquesta diferència és menor que en el total de Catalunya, on la renda dels més rics és fins a 5,5 vegades més elevada que la dels més pobres.
Així ho conclou un estudi dut a terme per la Fundació Catalunya Europa, a través de la Plataforma Re-City i l’Observatori Metropolità en Sostenibilitat Social (OMSS), que és el resultat de l’anàlisi de les dades extretes de fonts variades i de la creació dels indicadors que s’han pogut calcular per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
L’informe ‘La desigualtat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona’ també conclou que les desigualtats – sobretot d’ingressos – dins l’AMB són menors que en altres metròpolis d’arreu del món, com ara Johannesburg, Lisboa, Seül o Montreal.
La despesa pública local, una font de desigualtat
El sector públic té una influència important sobre la distribució final dels ingressos de la població, ja sigui a través de regulacions com amb la provisió d’habitatge públic, educació o sanitat. Aquesta situació també es dona a escala municipal. Per això, l’anàlisi de la despesa pública que fa cada municipi és un indicador a tenir en compte per mesurar la desigualtat.
La mitjana de despesa pública local a l’AMB és de 1.267€ per habitant i any. Dos terços dels municipis, però, no arriben a gastar 1.000€ per habitant i quatre d’ells (Santa Coloma de Gramenet, Ripollet, Badalona i Sant Andreu de la Barca) hi dediquen menys de 800€ per càpita. A l’altre extrem, Castellbisbal, Barcelona, Sant Just Desvern i Sant Cugat del Vallès fan una despesa pública de més de 1.400 euros per habitant i any.
En la majoria de municipis, es dona el cas que una major despesa pública local per habitant coincideix amb un PIB per càpita més elevat. Segons l’informe, això és dona perquè tenen una major base fiscal i, per tant, més capacitat recaptatòria, ja sigui per què concentren l’activitat econòmica amb més valor afegit o la població resident amb una renda més elevada.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”])for(var e in a.data[“datawrapper-height”]){var t=document.getElementById(“datawrapper-chart-“+e)||document.querySelector(“iframe[src*='”+e+”‘]”);t&&(t.style.height=a.data[“datawrapper-height”][e]+”px”)}})}();
Hi ha una altra diferència pel que fa a la despesa pública que també està relacionada amb la riquesa, però s’hi relaciona de manera contrària. En els municipis on els habitants tenen una renda per càpita més baixa, la proporció de despesa dedicada a serveis socials augmenta.
A Badia del Vallès, per exemple, la despesa pública per habitant és de 866 € però fins a un 16,5% d’aquests es dediquen a despesa social, situant-se així com el municipi que hi dedica més part de la seva despesa. A l’altra banda, localitats com Sant Joan Despí o Begues, que gasten més de 1.100 € per habitant, destinen menys del 5% de la despesa a temes socials.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”])for(var e in a.data[“datawrapper-height”]){var t=document.getElementById(“datawrapper-chart-“+e)||document.querySelector(“iframe[src*='”+e+”‘]”);t&&(t.style.height=a.data[“datawrapper-height”][e]+”px”)}})}();
Per a fer front a aquestes desigualtats, des de la Fundació Catalunya Europa estimen que calen «polítiques de redistribució d’abast metropolità per incrementar els recursos dels municipis que han d’atendre situacions d’urgència social». A més, veuen necessari «igualar els serveis als quals tenen accés els habitants de la Barcelona metropolitana, que actualment es veuen determinats pel municipi de residència de la població».
Les conseqüències de les desigualtats de nivell de renda
Totes les desigualtats econòmiques entre municipis fan que els habitants de l’AMB visquin de manera diferent la seva autonomia vital, les oportunitats, la seguretat, la salut o l’educació. Per això, l’informe també inclou indicadors relacionats amb aquests aspectes de la vida metropolitana i plasma múltiples i importants diferències en el si de l’AMB, per exemple, en relació amb el nivell d’instrucció de la població, l’accés a l’habitatge, el consum de recursos, l’esperança de vida o la participació social.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”])for(var e in a.data[“datawrapper-height”]){var t=document.getElementById(“datawrapper-chart-“+e)||document.querySelector(“iframe[src*='”+e+”‘]”);t&&(t.style.height=a.data[“datawrapper-height”][e]+”px”)}})}();
Vistes aquestes relacions, l’informe defensa que «reduir les desigualtats metropolitanes en ingressos tindrà un impacte en la reducció en les conseqüències de la desigualtat, que hem vist que estaven fortament vinculades amb el nivell de renda de la població».
Catalunya Plural, 2024 
