Les visites a l’arxiu municipal no solen ser apassionants com per a ser relatades en aquestes pàgines, però sense anar-hi molts d’aquests articles no serien possibles. El mèrit d’atribuir-me una troballa té una mescla indubtable de vanitat mesclada amb el simple fet de ser curiós i voler concretar una historiografia molt deixada, fins el punt de traçar anècdotes i boniques històries de to localista sense encaixar totes les peces del trencaclosques.
Quan vaig anar a la seu del casc antic per a saber més de Cal Drapaire no tenia depositades gaire esperances, sobretot per la ben sabuda dificultat en esbrinar el nom de l’arquitecte de l’edifici, sempre perdut a rúbriques marginades perquè el paper mecanografiat, o a mà abans d’aquest avenç tecnològic, es reservava per les reformes degudes als propietaris.
A la documentació sempre figura un dibuix a escala de la vivenda, amb la firma del creador a la part inferior del lateral dret. En aquest cas les meves deduccions no anaven ni molt menys encaminades envers la resolució definitiva, és més, ni tan sols podia intuir la gran sorpresa final, a posteriori lògica per la ubicació geogràfica d’aquestes sis cases monumentals, producte de la voluntat caritativa de Pablo Fornt per a propiciar preus assequibles al sempre espinós mercat del lloguer.
Cal Drapaire pertany a l’estil Beaux Arts, prototípic del París finisecular, molt en consonància amb la reforma de la ciutat de la llum després de l’enderrocament de la vella urbs per a lliurar-la, segons la versió oficial, de pudors fètides i carrers laberíntics, molt romàntics i ben inútils si es volia exercir un control de les revolucions, més senzill amb grans avingudes, amples i amb indrets estratègics com hospitals i comissàries ben situades de forma inicial i conclusiva.
Aquestes Belles Arts, amb el seu nom provinent de l’homònima acadèmia, creen a la capital francesa una preciosa sensació de continuïtat a molts passeigs, no així a Barcelona, on solen ser oasis en mig d’un desvarieig edilici producte de la cronologia i de la nul·la unitat estètica de la majoria d’espais excepte, això és més aviat una suposició, alguns sectors de l’Eixample, més modernistes i només perjudicats pel caos a base d’especulació durant la dictadura, com al passeig de Gràcia, on l’antiga uniformitat cedí el pas per culpa d’algunes barbaritats porciolistes.
A Cal Drapaire apreciem elements diversos, com una tribuna centralitzada com a tall d’un balcó clàssic de pedra correguda dissonant amb la resta del conjunt, amb balconets més aviat modests, alguna imatge religiosa i les típiques ferres de flors a la coronació, noucentistes per a adaptar-se a l’estil predominant durant aquest segon terç dels anys vint.
A partir d’aquests detalls podria deduir-se una dilatada experiència en l’ofici del seu autor. La firma em feia albirar la referència, i per aconseguir-la vaig recórrer a tots els mitjans possibles, múltiples en aquesta època de xarxes socials. Vaig penjar la foto a Twitter i una amiga de Sants, la dada no és per a res casual, em suggerí Modest Féu i Estrada, a qui trobarem no fa gaire per una finca modernista del carrer de Sants, amb tants immobles producte de la seva imaginació com per a merèixer un tram de l’antiga carretera com homenatge.
Vaig obrir el navegador, tot cercant si trobava el seu autògraf per a comparar-lo i sí, bingo, Modest Féu i Estrada és l’arquitecte de Cal Drapaire, i gairebé pot entendre’s la seva aliança des de diferents perspectives, la primera des de moviments geogràfics, doncs a la part més emblemàtica de Sants no restaven gaire forats lliures i el desplaçament envers latituds ben properes es confirmaria per altres projectes d’aleshores, com les casetes dels passatges de Jordi Ferran i de Xile a Collblanc, però això no és tot. Aquí irromp el dubte.
Quan desconeixem la identitat de l’arquitecte incideixen factors que van des de la mediocritat de la feina dels encarregats d’explicar la Història fins a les dificultats per a fer-ho. Aquí s’afegeix un altre dubte, i és si Féu i Estrada tingué veritable interès a figurar amb lletres d’honor dins d’aquesta peripècia. Ara això del drapaire ens fa gràcia, però aleshores associar-se a un personatge amb guanys quantiosos i un xic tèrbols, no era pas una professió de gran prestigi, podia ser un detriment pel currículum i una victòria per a la cartera, sobre tot si ens cenyim a les dimensions dels deu números de la Gran Via.
Féu i Estrada es manifestà políticament, i durant la dictadura de Primo de Rivera seguí la seva trajectòria sens mai oblidar-se del seu predicament Catalanista, aquí irrellevant per tenir l’obra una tessitura més aviat social amb la fi d’afavorir l’accés a un sostre per a molts desfavorits. Des del context actual rebria, potser sóc massa optimista, medalles i elogis.
El seu atribut d’arquitecte de barri l’emparenta amb altres companys del compàs i l’escaire, si bé qui escriu té les seves preferències i em ve de gust assimilar-lo a Enric Sagnier, sempre citat com el més prolífic de la quadrícula barcelonina, en especial per la seva indubtable capacitat de transcendir les modes i adaptar-se a les mateixes, sinònim de fiabilitat per a tots aquells amb desig d’elevar blocs a Barcelona. Féu tindria aquesta funció a la zona de Sants i els seus voltants, i per aquesta absència de centralitat és més aviat anònim. Serveixi el meu descobriment de la seva autoria a Cal Drapaire per a reforçar el valor de la seva energia i la resta del seu magnífic llegat.
Catalunya Plural, 2024 
