A totes les ciutats del món hi ha llocs insòlits on la bellesa i la lletjor es mesclen a parts iguals. Fa anys era a prop del Poble Espanyol de Montjuic, i a un tram just després d’aquesta estranya atracció turística, inassequible per a molts barcelonins a causa del seu preu, em vaig fixar a una sèrie de xalets a carrers de noms preciosos ben florits, com Dàlia o Crisantem.
Ara mentre preparava, aquest article, he descobert com es crearen a principis dels anys cinquanta, quan els Ajuntaments franquistes i el Patronat Municipal de la Vivenda es posaren les piles després de l’enorme penúria de la postguerra, aleshores encara present i ocultada just per aquest auge constructiu amb moltes mancances, com testimonia el polígon de Torre Llobeta entre passeig Maragall i els Quinze.
Aquests carreronets eren la continuació d’un projecte antic a una zona sembrada per la discòrdia entre la vella Magòria i la Font de la Guatlla, perduda per sempre com a conseqüència de la contaminació deguda l’abocament d’escombraries. Al seu lloc s’emplaçà una gàrgola del segle XVIII provinent d’una masia, escàs bagatge pera un racó amb tanta Història i famós per a cert imaginari per una de les travessies més belles de la capital catalana, encara més remarcable si es vol per la poca freqüentació del seu asfalt, massa allunyat de les pautes turístiques com per a ser destacat a les guies, i des d’aquestes planes desitgem la permanència d’aquesta virtut.
Es tracta del carrer de la Font Florida; el seu relat es relaciona amb la fal·lera del cooperativisme de cases barates durant el primer terç del segle XX. En aquest cas els artífexs de tanta meravella foren els obrers i empleats municipals, els funcionaris de l’actualitat, obcecats a tenir una vivenda pròpia on poder protegir els seus fills sense la preocupació o la inseguretat de l’endemà per a no patir, transcric les paraules de les actes del Primer Congrés de Cases Barates celebrat el 1927, les contingències derivades de l’usufructe d’una habitació aliena i lluitar per a contribuir al millorament de la condició humana, a l’elevació de l’espiritualitat.
Quan arribo al carrer de la Font Florida tot respira pau. Comprenc sens parpellejar les queixes del veïns sobre el creixement del transit motoritzat, a extirpar d’aquest paradís en forma de ciutat jardí, quan s’aspirava a l’horitzontalitat i al verd, en lleugera pendent i una calma insuperable. Les finques oscil·len entre 1930 i 1934, s’inspiren a models britànics i destaquen per la seva varietat cromàtic mentre enquadren les petjades del caminant, extasiat, sense exageracions, per aquest petit prodigi aconseguit a partir d’un objectiu comú, com també feren periodistes, militars i altres professions a barris com el Guinardó, la Font d’en Fargues, La Salut o Can Baró.
Com sempre, em pregunto per l’origen, i aquest neix de la compra de setanta-set solars a Carles Fortuny, Barò d’Espoellà, mort pel juny de 1931 a un accident automobilístic mentre deixava enrere una ingent producció narrativa i un treball d’advocat caigut al pou de l’oblit. El seu testament més important són aquests immobles, ressenyats als diaris des de 1929, quan en mig de les acaballes de l’Exposició Internacional, ubicada gairebé frec a frec, les autoritats acudiren a visitar el progrés d’aquesta lloable primera urbanització de la muntanya, i entre ells, per a gran alegria de qui escriu, figurava l’arquitecte responsable, anònim per a tothom fins a les nostres línies.
Josep Maria Martino Arroyo nasqué el 1891. El seu pare era magistrat de l’Audiència de Barcelona i freqüentava la localitat costanera de Sitges, on el seu fill esdevingué arquitecte municipal el 1916, regant l’espai amb ben significatives mostres del seu art, amb predilecció pel Noucentisme, en clara consonància amb les tendències predominants.
El 1923 rebé l’encàrrec de la ciutat jardí de Terramar, i amb tota probabilitat algú parlà a Josep Maria Mallafré, president de la Cooperativa, sobre aquest projecte, si bé tampoc podem descartar una menció per part dels membres dels associats de El Reloj, doncs havien contractat just aquell any a Martino per a alçar les seves finques a la confluència dels carrers Borrell i Rosselló, a la imminència de la futura Escola Industrial.
Pel 1929 tot avançava a bon ritme i s’havien culminat quinze dels noranta xalets previstos. Pel 1934 encara continuaven les prospeccions per part dels prohoms, just a la jornada on es prohibí, per a gran escàndol d’alguns usuaris, fumar a l’interior dels tramvies.
Mancava poc per a l’aplicació del 155 de l’època després dels fets d’octubre, quan Companys proclamà pel seu disgust, era molt conscient de les conseqüències, l’Estat Català dins de l’inexistent República Federal Espanyola. Arribà un interval convuls, amb problemes pels funcionaris municipals, investigats i sotmesos a noves reglamentacions.
Caminar pel resultat de tants suors no transmet res de tot el que he documentat durant aquestes pàgines. Si fóssim al Regne Unit pensaríem transitar per una espècie de senda esbiaixada, doncs l’estil és molt de la nostra terra per la decoració de les façanes, encara amb regust de l’austera puresa noucentista, amb balcons d’encantadora simplicitat i els frontons de les residències harmònics tot alineant el conjunt.
La raresa es centra en trobar-les apartades del rovell de l’ou, com si aleshores una petita majoria pretengués crear una nova Barcelona més enllà de l’Eixample, el poble a l’urbs, mitjançant la tranquil·litat de remar plegats envers fites més nobles, per desgràcia cancel·lades amb l’esclat de la guerra civil un diumenge de juliol de 1936. Mai sabrem quina sort hagués corregut aquest model d’haver-se mantingut la República. Almenys ens queda el record i l’anhel, recòndit i mig amagat per a revifar la ment i somniar impossibles.
Catalunya Plural, 2024 
