Una crònica amb fotografies d’Èlia Pons
Tsunami Democràtic ha tornat. Poc més d’un mes després de la seva darrera acció, les protestes contra la sentència d’aquest grup han reaparegut a la capital catalana en la que és la seva quarta acció multitudinària des que es van conèixer les penes del Judici del Procés el passat 14 d’octubre. Va començar com un veritable raudal ciutadà que va aconseguir paralitzar l’aeroport de Barcelona -i parcialment el de Madrid- durant tota una jornada, deixant conseqüències que es palparien durant els dies següents. El 14 d’octubre es va mostrar “la força de la gent”, que clamava que “la democràcia era als carrers”.
Va ser l’inici d’una revolta que duraria 5 dies i que, després d’aquell ocupació a l’aeroport, va quedar en mans dels CDR i entitats com Òmnium o ANC. No seria fins el 9 de novembre que Tsunami decidí propugnar una desobediència a la Junta Electoral Central, la revetlla de les eleccions generals, tot convocant un concert a Plaça Universitat, que no va suposar cap maldecap a la JEC. Però el trasdavall va venir amb els talls de carreteres a la Junquera, que van durar fins a tres dies i que, de nou, van deixar conseqüències en els dies que vindrien -implicant, aquesta vegada, a més de l’Estat espanyol, l’Estat francès.
Poc més de dos mesos, quatre accions. El Tsunami es va convertir, passada la revolta dels cinc dies, en un degoteig -salvant les distàncies amb els talls que es donen cada dia des del dia de la sentència a la Meridiana de Barcelona. Però un degoteig que, deixant de banda el concert de desobediència del 9N, que va passar sense pena ni glòria, ha deixat bona petjada tant a Catalunya, com a l’Estat espanyol, com en àmbit internacional. I la del 18D també havia de ser una acció a l’alçada.
Parar un clàssic. Un partir amb una audiència de 650 milions de persones a 180 paísos, per sobre inclús de fites esportives com la Super Bowl. Parar un clàssic o, si més no, fer que aquests 650 milions de persones vegin quelcom extraordinari que succeeix a Catalunya sense necessitat de regirar les planes d’Internacional dels diaris. Parar un clàssic i retornar al futbol la connotació política que té com a fenomen social -tot i que el darrer partit que s’ha anul·lat ha estat precisament per evitar les connotacions polítiques.
FOTOGALERIA
Conscients de la repercussió d’aquesta acció, Tsunami Democràtic podria haver-la intentat organitzar dues vegades. La primera, amb l’adrenalina del setge a l’aeroport encara recent, seria quan el partit s’hauria d’haver disputat el 26 d’octubre. Tsunami va anunciar via l’app i via Telegram que aquell dia es donaria la “propera gran acció”. Només calia mirar el calendari per veure la cita esportiva i lligar fils. I així ho va fer La Liga, que va decidir canviar la data del clàssic, que finalment es va marcar pel 18 de desembre.
Aquest és, doncs, el període més llarg que ha passat Tsunami Democràtic sense fer cap acció des de la seva recent posada en escena. I arribat aquest dia, Tsunami Democràtic per ara es conformava amb sortir als mitjans d’arreu del món i la voluntat de parar el partit s’anava esvaïnt -potser, les negociacions entre alguns partits independentistes i el PSOE per formar govern van tenir alguna cosa a veure-hi. Amb el Camp Nou envoltat des de les 16h, una hora abans del partit Tsunami feia arribar pels seus canals de difusió el que declaraven com una victòria:
“#LaForçaDeLaGent ja ha guanyat el Clàssic. ? Setmanes d’atenció mediàtica estatal i internacional. Setmanes fixant el missatge “Spain, sit and talk”. Setmanes deixant en evidència que per més sobreactuació mediàtica, policial i judicial que hi hagi, la gent és imparable. I encara no ha començat el partit”.
I aquesta era la victòria del Tsunami, una atenció mediàtica que no es va notar dins el camp; qualsevol persona que volguès veure el partit sense saber ni notar que als carrers s’estava donant una revolta, podria haver-ho fet. Només algunes senyes d’anormalitat, com algunes desenes de pilotes grogues que van caure al camp, un parell de pancartes i una tènue fumarada que s’esmunyia, provinent del carrer, des de les graderies més altes de l’estadi.
Un fort desplegament policial -que, segons Tsunami, va impedir que es realitzés una hipotètica tercera acció que es tenia preparada- escorcollava els assistents minuciosament i, tot i que en certs punts deixava passar la cartelleria del Tsunami, en altres retirava caretes i altres materials. Fins i tot, ha fet obrir els entrepans per assegurar-se que res fora d’allò comú entrava al camp. Segons una membre del personal de seguretat del Camp Nou, les caretes amb la cara del Messi s’haurien retirat per motius de seguretat perquè “si qualsevol persona que la dugui comet actes delictius, després serà complicat identificar-la”.
A mesura que s’anava apropant l’hora d’inici del partit, els carrers s’anaven buidant. El que semblava un gran èxit de convocatòria del Tsunami, va ser realment una afluència esperada per un partit de Clàssic. Al carrer, mentre el partit es jugava al Camp, començava la tensió. Davant la presència i l’actitud provocadora d’un grup d’aficionats ultres del F.C. Barcelona cap a persones assistents a la convocatòria de protesta, la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra va carregar contra els manifestants, començant, després de dissoldre un cordó policial que separava els ultres dels independentistes, una nit de càrregues intermitents però constants.
Corredisses, barricades, carroussels per part de les BriMo dels Mossos, que dispersaven les flames dels contenidors per tot el carrer, més d’una desena de detinguts i ferits, càrregues dures de la policia -tot i que no arrivaben a la desproporcionalitat vista els dies de la revolta-, trets de foam i gas. I entre tot plegat, il·luminats per les flames, començava una càrrega policial, ambientada pel so de les cridòries dels que veien el partit, que animaven els jugadors mentre els Mossos dispersaven els manifestants. “Explica-ho! Ens han abandonat: Tsunami ens ha convocat aquí i, per a què?”, etzibà un dels manifestants, amb la cara tapada, tot fugint d’una càrrega policial. “No s’han dignat a donar-nos cap consigna, només han dit a la gent que és al camp que ‘gaudeixi del partit’ i nosaltres, els que ens estem jugant la pell, què?”, afegí.
I és que la sensació generalitzada als carrers i a les xarxes socials era de descontent cap al Tsunami: de paralitzar un aeroport a dir que s’aturaria un Clàssic, s’ha passat a celebrar un partit sense gairebé anormalitats -si més no, dins el camp. Per la seva banda, el missatge que Tsunami Democràtic ha transmès és de victòria tot i reconèixer no haver pogut complir amb totes les accions pensades. Segons han compartit a xarxes, tenien pensada una “gran acció que per l’actuació policial no ha estat reeixida” i afegeixen que “Tsunami no posa excuses. Epic fail? Tsunami no ho creu. Un cop més, la gent no ha fallat i segueix tenint clar que això continua mentre no hi hagi autodeterminació, drets i llibertat”.
Finalment, el què volien deixar palès era que l’objectiu inicial era “recuperar l’agenda i l’autoestima” i afirmen que “la força de la gent no s’atura avui”, ara bé, a hores d’ara no queda clar si aquesta força seguirà associada amb el Tsunami o bé el riu seguirà el seu propi cadal.
Catalunya Plural, 2024 
