Va ser un dels nou consellers de la Generalitat que va seure a la banqueta dels acusats pel judici de l’1-O. Va estar 32 dies en presó preventiva i el van acabar condemnant a un any i vuit mesos d’inhabilitació especial i 60.000 euros de multa per desobediència. Ha reconstruït aquell judici al llibre El referèndum inevitable, amb el subtítol Del judici endavant. Aquest futur passa, segons ell, perquè l’independentisme continui creixent fins que faci inútils els esforços dels qui estan en contra d’un referèndum d’autodeterminació. S’oposava, i continua fent-ho, a la proclamació unilateral d’independència.
Té 43 anys i confia en la política, tot i que vol fer-ne des de fora dels Parlaments. És advocat, ha estat cap dels gabinets dels departaments d’Educació i de Cultura de la Generalitat i conseller de Justícia entre el 14 de gener de 2016 i el 28 d’octubre de 2017, quan va ser cessat en aplicar-se a Catalunya l’article 155 de la Constitució espanyola. L’entrevista coincideix amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que considera que Oriol Junqueras havia d’accedir a l’acte d’eurodiputat mentre era a presó preventiva i a la immunitat com a tal.
Com valora la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i quines conseqüències creu que tindrà?
La resposta del TJUE ha estat molt clara: Oriol Junqueras és eurodiputat des del moment en que ha estat elegit i, per tant, també des d’aquell moment gaudeix d’immunitat. El Tribunal Suprem va vulnerar els seus drets polítics i ara ha de reparar aquesta situació. Per això l’ha de posar immediatament en llibertat i, si ho considera, haurà de tramitar un suplicatori davant el Parlament Europeu per poder-lo condemnar. En això, els tribunals espanyols han quedat en mala posició perquè els han dit clarament que han vulnerat drets fonamentals.
El referèndum inevitable del qual parla vostè ha de ser forçosament per plantejar un Sí o un No a la independència de Catalunya?
La proposta que faig jo és Sí o No a la independència. Si algú té una proposta millor, que la digui. Com a independentista, és la pregunta que m’agradaria respondre i constato que hi ha una majoria molt àmplia de ciutadans que volen contestar-la, sigui per fer-ho amb un SI o amb un NO.
Diu que només va escriure el llibre per la tossuderia de l’editor (Pòrtic). No li venia de gust recordar aquella tardor del 2017 i el judici posterior?
Tenia decidit que no escriuria cap llibre perquè em semblava que no tenia res prou important a explicar. A més, estava convençut, i no és falsa modèstia, que el que pogués escriure interessaria a tan poca gent que no justificava tot l’esforç però, efectivament, la tossuderia de l’editor, que creia que tenia coses a dir que generarien interès pels lectors, em va convèncer. Una vegada passat el judici em vaig decidir. Visc amb felicitat que amb menys d’un mes a les llibreries anem per la tercera edició i el retorn de la gent que l’ha llegit és molt agraït, en general.
Ha escrit el llibre pensant en la gent que el llegiria o en el que li sortia de l’ànima?
No m’ho havia plantejat en aquests termes. L’he fet, en bona part, perquè crec que allò que tinc a dir pot ser útil per algú en el moment polític de desorientació on som. Penso que podria ser útil la meva aportació per la mirada positiva, malgrat la complexitat i les dificultats del moment que ens ha tocat viure. Estic convençut que, tot i el dolor i la repressió que hem viscut aquests dos anys, l’independentisme viu un moment políticament espectacular.
En menys d’una dècada ha aconseguit multiplicar per cinc el seu suport. L’any 2010, al Parlament de Catalunya hi havia el 10% de vot independentista i 14 diputats. Avui frega el 50%, amb 70 diputats. Si amb aquesta evolució i bagatge, en tan poc temps, l’independentisme se sent derrotat és absurd. Per tant, vull reivindicar en positiu la part del camí que ja ha recorregut, que és molt important i amb resultats molt satisfactoris, sense abstreure’m del camí llarg i complicat que li queda per davant.
Al llibre no hi ha autocrítica. O poca. Seria una concessió excessiva a un Estat que considera que l’ha tractat injustament?
No comparteixo la premissa. Per identificar si hi ha autocrítica o no, no sé què hauria de dir el llibre. Explico que, segons el meu plantejament, s’haurien d’haver fet les coses de manera diferent. No sé si això es pot considerar autocrítica, però no em sembla una reflexió neutra.
Carme Forcadell ha dit que va faltar empatia amb els catalans que no són partidaris de la independència. Comparteix aquesta reflexió?
D’això també en parlo al llibre. Parlo de l’Espanya reactiva. És possible que, davant d’un context com el que vam viure, hi hagués molta gent que se sentís molt incòmoda, com ara hi ha molta gent que se sent molt incòmoda amb com s’ha pretès resoldre aquesta qüestió per la via de la repressió. Per això és positiu i té sentit mirar a banda i banda, fer sempre l’esforç de posar-nos en la posició de l’altre.
Va viure d’aprop el debat sobre si Carles Puigdemont havia de convocar eleccions avançades. Quina va ser la seva posició? Al llibre no entra en gaire detalls sobre què va passar i com va viure aquells dies
Sóc explícit en dues ocasions en dir que el 26 de setembre era dels que obertament creia que la solució menys dolenta era convocar eleccions. No sóc ambigu en això. No ho vaig ser l’octubre de 2017 i no ho sóc ara que ho expresso en un llibre públicament. La meva posició era coneguda i avui, passats dos anys, continuo creient que era l’opció menys dolenta. El llibre no està dedicat a explicar la tardor de 2017. Ja hi haurà temps i perspectiva per explicar-ho de manera molt més serena. Encara hi ha molts companys que tenen causes penals obertes i no seré jo qui, per la vanitat d’escriure un llibre, pugui acabar dient coses que els poguessin perjudicar.
Mariano Rajoy ha escrit al seu llibre que hauria aplicat el 155 encara que Puigdemont hagués convocat eleccions. Creu que ho hauria fet?
No en tinc ni idea. Dos anys després pot dir el que vulgui. Només ell sabrà si està dient la veritat. Hem comprovat moltes vegades que quan Mariano Rajoy parla, menteix. No tenim cap raó per creure que ara diu la veritat. En tot cas, estic convençut que si el 26 d’octubre s’haguessin convocat eleccions, les coses haurien anat de forma diferent i és evident que el govern espanyol, de bona gana o no, hauria hagut d’actuar diferent. Però això, ara, és fer ciència ficció.
L’exconseller Santi Vila ha explicat que ell parlava amb interlocutors del govern espanyol i que entenia que no s’aplicaria l’article 155 si Carles Puigdemont convocava eleccions
Els qui vam viure-ho d’aprop vam constatar que també hi havia una gran desorientació per part del govern espanyol, que tenia tots els dubtes del món sobre quina resposta volia donar. Amb la perspectiva de dos anys, podem veure que tothom és molt espabilat. L’endemà del partit tothom és millor entrenador que el dia abans.
Va arribar a pensar mai que aquelles decisions i actuacions podien acabar amb una part del govern en presó preventiva durant dos anys i amb condemnes de fins a 13 anys, i una altra part a l’exili?
Sí. Ho vaig veure després d’escoltar el discurs del Rei del dia 3 d’octubre. El vaig interpretar com una mena de barra lliure per fer el que calgués, saltar-se l’estat de dret si calia. La resposta que volia donar l’Estat era d’escarment i molts vam tenir clar que, segons com es fessin les coses, el resultat seria el que va ser.
Els lletrats del Parlament van advertir que algunes propostes i lleis que es van aprovar eren il·legals. Per què no els van fer cas?
Es referien a l’aprovació de les lleis del 6 i el 7 de setembre i advertien de la possible desobediència al Tribunal Constitucional. No es dedicaven a advertir de la naturalesa d’altres delictes. Jo no era diputat i no podia ser objecte d’aquestes advertències.
El van absoldre de malversació i el van condemnar per desobediència a un any i vuit mesos d’inhabilitació especial i 60.000 euros de multa, que després li han rebaixat a 35.000 euros
No l’han rebaixat. Continua sent de 60.000 euros, però les multes es poden pagar en diners o en dies de privació de llibertat i una part l’he pagat en espècies pels 32 dies que he passat a la presó.
En la discussió sobre si els presos han de demanar el segon o el tercer grau penitenciari, quina és la seva opinió?
La injustícia no rau en quin grau tenen, sinó en que estan privats de llibertat per un fet que, indiscutiblement, i ho reconeix la pròpia sentència, és de naturalesa política. Amb la llei a la mà, és perfectament vàlida la concessió de qualsevol dels dos graus. És veritat que, amb unes penes de la durada de les que estem parlant, no hi ha pràcticament cap precedent que en la primera qualificació s’atorgui el tercer grau. Em sembla bé qualsevol de les dues opcions, no en l’horitzó del curt termini sinó en el del mig termini. És desitjable que s’acabi aplicant la qualificació que asseguri que en el temps més breu possible puguin estar en llibertat o semi-llibertat d’una manera constant i que no pugui ser fàcilment revocable.
Va ser elegit diputat a les eleccions del 21 de desembre de 2017 però no va prendre possessió de l’acta aduint ‘raons personals’. Al llibre, però, surt ‘en defensa de la política’
Fer política no vol dir tenir un càrrec institucional. Es pot fer política sense ser diputat i, sortosament, la majoria de la gent que té compromís polític, ho fa al marge dels càrrecs institucionals. Vaig concórrer a les eleccions del 21 de desembre, anant a les llistes, perquè en el moment de decidir-ho érem a la presó i vaig entendre que era útil en aquell context fer-me visible anant-hi. Mai havia estat diputat abans, ni tenia la voluntat de ser-ho. Per mi la dedicació a la política institucional són parèntesis en la meva vida professional. Jo sóc advocat i no és la meva vocació fer de la política una professió. La decisió de no continuar com a diputat era absolutament coneguda per tots els que ho havien de saber.
No tornarà mai, doncs, a la política institucional?
Seria absurd contestar amb rotunditat. Sé segur que ni a curt ni a mig termini voldré assumir una tasca institucional perquè vull atendre altres compromisos professionals. Tinc 43 anys i la vida és molt llarga. No sé què passarà d’aquí a 10 o 12 anys.
Deia que el suport a l’independentisme ha passat en pocs anys del 10% a quasi el 50%. A què ho atribueix?
Són molts factors a l’hora. Hi ha una gran diferència a favor de l’independentisme. Tot i les dificultats, per moltíssima gent la idea de la independència és engrescadora, de futur, una idea en què veu la utilitat de poder superar les coses que no li agraden de la situació política actual. Això coincideix en el temps amb una falta absoluta de propostes de l’Estat espanyol. La majoria de la gent està conscienciada que és un repte molt difícil, però, malgrat això, considera que és una opció molt més engrescadora que el silenci, l’absència de propostes o l’immobilisme que hi ha per part del sistema polític espanyol. I dic sistema polític espanyol perquè no vull focalitzar en unes sigles o unes altres.
Planteja la necessitat que el suport a l’independentisme continui creixent tot i que els darrers temps sembla que s’ha estancat. De què dependrà que creixi, s’estanqui o perdi força?
Amb les dificultats i la repressió viscuda aquests dos anys i amb l’escapçament dels lideratges de l’independentisme, en paraules de l’exvicepresidenta del govern, té un mèrit extraordinari que hagi mantingut un percentatge estable dels vots, elecció rere elecció. A l’última part del llibre parlo del que anomeno ‘condicions per guanyar’. S’han de fer moltes coses alhora per fer créixer aquesta majoria que, per tenir opcions d’èxit, hauria de ser una majoria inapelable. Avui té una majoria clara però no inapelable. Ha d’assumir la complexitat, contradiccions quan n’hi hagi, i, sobretot, partir de la unitat estratègica. Cal fer una diagnosi de les seves fortaleses, febleses i oportunitats i decidir com cal fer evolucionar la proposta política.
Utilitzo el símil de dos metges que, davant un mateix malalt, fan diagnosis molt diferents i, per tant, és molt difícil que es posin d’acord en el tractament. Estic segur que es poden fer plantejaments polítics que serveixin per anar fent créixer el suport a l’independentisme. També cal governar bé, tant en l’àmbit nacional com en el municipal. L’independentisme s’ajudarà molt a ell mateix si, a més de ser vist com una opció que defensa un horitzó polític ambiciós i de llarg abast, també és capaç de demostrar que dóna respostes útils a la ciutadania.
I, evidentment, ha de continuar fent la tasca d’explicació de la realitat catalana a l’exterior perquè el reconeixement internacional és una condició sinequanon del projecte independentista. A Catalunya hi ha un independentisme a dues velocitats. Una part ja ha guanyat, és majoritari i, fins i tot, hegemònic. I hi ha una part de Catalunya que encara li queda molt camí per recórrer, tot i que en els últims anys ha crescut molt i és clarament més forta que fa una dècada. Em refereixo a l’àrea metropolitana de Barcelona. L’independentisme ha de conciliar els dos ritmes. Si s’enten bé aquesta complexitat, les decisions que es prenguin estaran més conectades amb la societat en el seu conjunt i no només amb la que té més pressa.
La part de Catalunya on l’independentisme és hegemònic no es cansarà d’esperar que aquesta hegemonia també s’aconsegueixi a l’altra part?
Cal afrontar-ho amb naturalitat. La complexitat és així. Si algú té la temptació de desanimar-se, haurà d’entendre que la part de Catalunya on l’independentisme creix més lentament és tant imprescindible com la resta. Enhorabona a la gent independentista que ha fet els deures, per dir-ho així, i és majoria en el seu entorn, però per a que el projecte independentista sigui guanyador no n’hi ha prou amb tenir el 50 més 1 del suport. Cal un suport majoritari transversal a tot el territori. Si l’independentisme no té una majoria clara a l’àrea metropolitana és molt difícil pensar que el projecte pot acabar amb èxit.
Els que des de dins de l’independentisme parlen d’eixamplar la base en determinades àrees per aconseguir una majoria clara reben crítiques molt dures
S’emporten moltes crítiques i quan hi ha eleccions, la victòria. En l’últim cicle electoral ha sigut així. A les dues eleccions espanyoles, a les municipals i també a les europees. A vegades confonem la complexitat gran de la societat catalana amb el soroll. Per analitzar bé quin moment polític passem és més útil veure el resultat de les eleccions que l’estat d’ànim a Twitter.
En té?
Sí. És una eina que segueixo, la trobo molt útil per entendre una part de la realitat, però faríem bé de saber que a Twitter hi veiem el que volem veure. La impressió que ens emportem depèn de la gent que seguim. A Twitter hi ha tots els polítics i tots els periodistes. És una xarxa d’influència però, amb les dades a la mà, només hi trobem un 20% de la gent. El 80% de la ciutadania no té Twitter, així que calen altres eines per comprendre la realitat.
Parlava del reconeixement internacional. Per què no s’ha aconseguit?
Se n’ha aconseguit moltíssim. La situació que té l’independentisme al mapa mundial és incomparable amb la que tenia només fa tres anys. La qüestió catalana és molt present en molts estats. No necessito esforçar-me gaire per explicar per què cap estat ha reconegut la independència de Catalunya. Tots ho hem entès. És important recordar que no hi ha hagut cap estat, llevat l’espanyol, que hagi dit que mai no acceptarà la independència de Catalunya si la seva ciutadania se’n posiciona a favor en un referèndum acordat amb l’estat.
Després de les eleccions britàniques, la ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha demanat que se li traspassin les competències per convocar un nou referèndum d’independència. Pot el procés escocès fer que es replantegin alguns països europeus el reconeixement d’una Catalunya independent?
Amb totes les diferències que tenen el recorregut del cas escocès i el català, la via del referèndum que van fer servir ells és en la qual ens hem d’emmirallar. Que Escòcia, com va fer el 2014 i com planteja ara la seva primera ministra, insisteixi en la via del referèndum em sembla una notícia magnífica. Políticament és la millor manera d’abordar una qüestió com la catalana.
N’hi ha que diuen que els referèndums no són la solució. Jo dic que sí i no ho dic en abstracte, sinó amb exemples amb els quals ens podem comparar, com són els d’Escòcia i el Québec. Catalunya pot aprendre’n molt i també l’Estat espanyol, que faria bé de veure com el govern britànic va afrontar aquesta qüestió. L’exprimer ministre britànic, David Cameron, deia que abans que independentista o no independentista ell era demòcrata. Quan un estat constata que a una part del territori hi ha, com a mínim, un 70% de la ciutadania que reclama que la solució a aquesta qüestió política és un referèndum, faria bé d’escoltar la gent.
Boris Johnson no en vol sentir a parlar, d’un nou referèndum a Escòcia
El que estic segur que no passarà és que la resposta del govern britànic sigui enviar la policia contra els escocessos ni posar el govern escocès a la presó per abordar una qüestió política comparable a la de Catalunya.
Vostè no era partidari de la declaració unilateral de la independència
No n’era partidari en aquell moment, perquè no em semblava que en aquelles condicions fos una via guanyadora; no calia tenir grans habilitats a l’hora de fer pronòstics per saber que no ho seria. No penso que la via unilateral sigui la que ens ajudi a sortir d’aquesta situació. El que ens ajudarà més és que, a partir d’una majoria inapelable, ningú no tingui cap excusa per no afrontar preguntes polìtiques tenint por de les respostes.
També fuig del ‘com pitjor, millor’
Sí. No em sembla la recepta guanyadora per afegir suports al projecte polític.
Veurem una Catalunya independent?
Estic convençut que la veurem i m’agradaria saber quan. Jo era dels que anava a les manifestacions de l’11 de setembre quan érem tres mil i devia formar part d’aquest 10% que deia de fa una dècada. Si en aquell moment estava convençut que aquest projecte polític tenia sentit, ara que som el 48%, estic encara més convençut que ens en sortirem. El camí que ens queda per recórrer probablement és més curt en distància del que s’ha recorregut, però molt més gran en dificultat. Que el camí es faci més ràpid o més lent depèn de moltes coses. En bona mesura depèn de l’actitud que prengui l’Estat davant l’evidència del conflicte. Si té l’habilitat de saber donar-li resposta, l’independentisme tindrà menys raons per créixer. Si la resposta de l’Estat és l’immobilisme i la negació de la realitat, serà massa tard quan s’adoni que això no té volta enrere.
S’ha de facilitar que Pedro Sánchez sigui president del govern?
Quan el 10 de novembre la ciutadania va donar la victòria a ERC, els 900.000 vots eren per la proposta de barrar el pas a un govern de la dreta i facilitar un govern progressista, si es donaven les condicions. La pilota està a la teulada del PSOE. Si assumeix sense complexos davant la dreta espanyols, les forces mediàtiques i els poders fàctics, que a Catalunya hi ha un problema polític i que s’ha de resoldre políticament, estic convençut que l’acord entre el PSOE i ERC serà possible.
Catalunya Plural, 2024 
