Una setantena d’anys després de l’èxit d’Elvis Presley, no només hi ha gent que es pensa que encara és viu o segrestat pels extraterrestres, sinó també persones que creuen que és possible fabricar un boom musical des d’un laboratori, a còpia de publicitat i del que anomenen, des del seu desconeixement, “manipulació de les masses”. S’oblida que, certament, existeixen triomfs passatgers fruit d’una coincidència entre oferta i demanda, que sol ser momentània, però que són molt diferents de les troballes dels artistes que es revelen com a autèntics creadors i apel·len a aquesta espurna que hi ha a l’interior de cada persona. Són aquests artistes els qui que ressonen amb la llum d’altres humans quan hi ha pel mig l’expressió artística. El primer fenomen serà efímer o, en el millor dels casos, un signe del desenvolupament d’una societat i els seus gustos culturals; la segona, el que anomenem una obra d’art. I per això és tan difícil crear una obra mestra en el camp de la música pop com en el de qualsevol altra especialitat artística.
Encara és d’hora per saber si l’èxit actual de Rosalia produirà una veritable obra d’art, com va fer el de Duke Ellington, Wolfgang Amadeus Mozart, Tony Bennett, Claude Débussy, Aretha Franklin, Ludwig van Beethoven, Paul McCartney o Johann Sebastian Bach. Però el que sí podem reconèixer en aquest moment és el seu talent, treballada preparació i capacitat d’expressió autèntica. Allò que als crítics musicals els costa temps d’analitzar, el públic proveït d’orella atenta ho identifica a l’instant: per això de la disciplina de la qual parlem se’n diu música popular. No costa tant; si ens apropem al fenomen Rosalia, trobarem en ella elements comuns als de les arrels d’altres casos d’èxit massiu i si hi parem atenció potser podrem descobrir motius que expliquin el seu triomf.
Amb arrels però també branques
S’ha acusat Rosalia d'”apropiació cultural”, com si en esoltar Muddy Waters, John Lee Hooker o Lightnin’ Hopkins, els Rolling Stones no n’haguéssin fet cabal i dit “ens quedarem callats, no sigui cas que ens apropiem de…” o com si Rimsky Korsakov hagués mirat cap a una altra banda en lloc de submergir la seva inspiració en el patrimoni de la música popular de les grans estepes asiàtiques. Així, el que fa Rosalía no és flamenc ni “flamenquito” sinó la mostra d’una nova fusió possible entre moltes altres. Pren una sensibilitat que és a l’aire entre els joves de moltes zones metropolitanes, hi dóna solidesa y ho reformula amb autoritat. Va a la recerca d’unes arrels però es manifesta amb unes branques que són al vent perquè qualsevol pugui prendre’n els fruits. L’important no és la qualitat de les arrels sinó com de lluny arriben les branques i cap on apunten.
Fusió no és confusió, sinó exploració
La fusió en música és traïdora: si et surt bé tothom t’aplaudeix però si no l’encertes, t’enfonses. No tots els que ho van provar van tirar endavant com Jaco Pastorius i Weather Report; la tirallonga de cadàvers exquisits que el free jazz ha deixat pel camí no és pas curta. Quedar-se en el nínxol d’un estil, gènere o especialitat pot ser còmode, però si hom desitja apuntar alt cal arriscar-se per camins desconeguts. El que feien els Rolling Stones en els seus inicis no era simple blues elèctric; els Beatles canviaven de registre a cada àlbum i van haver de fer el seu “Sergeant Pepper’s” per tal de mostrar que eren més que un grup de rock. El que desorienta molts respecte Rosalia és precisament la seva valentia fonamentada en la seva cultura musical i no en una suposada confusió d’estils. Per a treballar en la fusió de músiques cal dominar llenguatges musicals molt diversos i ser capaç de practicar un altre llenguatge propi, sorgit d’una creació original que integra fusió i la supera a un nivell més elevat.
Apte per a tots els públics
Quan es té alguna cosa a dir al món, hom es dirigeix a tots els públics als quals pugui convocar i no només a aquells sectors dels que ja té assegurada l’atenció. Quan Brian Epstein va llençar al capdamunt de les llistes d’èxits títols com Please please me, o Love me do dels Beatles, sabien que estaven parlant a tots els joves i adolescents del Regne Unit famolencs d’una música que parlés d’ells i no només als grups d’estil beatnik que es reunien als clubs rockers d’Hamburg, on es van foguejar en escena amb versions de rockabilly o rhythm & blues.
Quan Rosalia llença la seva fusió exploratòria a les grans audiències, fa el que va fer Madonna quan es va recolzar en una tradició de ritmes pop que abastava tots els registres possibles en aquest camp sense decantar-se per cap dels extrems. Rosalia no infantilitza la seva música per tal d’apropar-la als joves, sinó que els mostra que la seva sensibilitat generacional i la manera de viure la seva època pot expressar-se amb una amplitud més gran, sense quedar reduïda a un registre adolescent. Això és precisament el que va diferenciar els pioners del pop rock britànic dels cantants americans sotmesos a les modes i maneres de les balades pop, el doo-woop i el món que reflecteix la banda sonora de “Grease”, cosa que va fer que el rock pogués ser una música adulta i no un simple entreteniment juvenil.
Un universalisme “glocal”
Que un artista no es limiti a les seves arrels, sinó que busqui un abast universal, no significa que renunciï a l’autenticitat d’un arrelament; pot passar que s’hagi llençat a la recerca de l’universalisme en la cultura popular. El model de producte cultural mundial que avui coneixem en el camp del pop va ser establert per la indústria cinematogràfica de Hollywood. Van convertir el cinema en alguna cosa més que un entreteniment curiós basat en una novetat tecnològica i el van elevar a la categoria de metanarrativa universal. Així, el van desenvolupar mitjançant històries fonamentades en arquetips transtemporals i en la major part dels casos transculturals (Star Wars és el poema indi clàssic Mahabharata,; Solo ante el peligro és el duel entre Aquil·les i Paris a la guerra de Troia; i Los siete magníficos és la llegenda grega dels Set contra Tebes; de la mateixa manera que Superman és Moisès).
L’ecologisme a inicis dels 70 va insinuar-se com a un nou desplegament del socialisme quan es va popularitzar la frase “pensa globalment, actua localment”. Al mateix temps el soft power nord-americà es va imposar en tant que resultat cultural de la decantació final de la guerra freda. Avui la cultura popular ha estat universalitzada especialment en la tensió entre els pols local-global: produccions que responen a uns referents originaris de caràcter local que resulten assimilables globalment. S’ha anat més enllà de la “world music”, les músiques d’origen ètnic que es projecten internacionalment sense que abandonin els seus forts trets locals (Youssou n’Dur, Salif Keita, Nusrat Fateh Ali Khan) i han donat pas a altres estils “glocals” en els quals els dos pols es barregen. Rosalia és un fenomen claríssim d’aquesta nova tendència “glocal” i, per tant, el porta cap a una nova etapa de la música popular que convoca audiències massives. No és cosa rara ni nova: abans ho va fer Björk.
Poder femení
Els ídols del pop rock dels 60 i 70 eren homes, amb les dones en un paper subaltern; els ben plantats Pat Boone o Elvis Presley anaven sempre per davant de Sandra Dee o Patsy Cline. Les grans estrelles de Hollywood, entre els anys 30 i els 80, eren només peons de la indústria, sotmeses a una opressió masculina intolerable per part dels seus caps i a l’abús sexual, tot i ser grans estrelles, i no representaven rols socials o personals de lideratge o comanament. Les noves heroïnes de la cultura popular són, en canvi, estrelles que s’imposen als seus col·legues masculins, com Chrissie Hynde o Annie Lennox. Les dones s’erigeixen en caps de cartell, ídols de masses en el nou pop universalitzat que marquen sovint més tendència que els homes: és el reflex del moviment de fons que no es limita al feminisme polític i social, sinó que aplega un ampli moviment humanista que posa les dones a l’avantguarda dels canvis. Rosalia no és només un model possible d’èxit femení, ella camina a coll i bé de gegants: les dones que han obert altres camins abans que ella en els més diversos camps i sentits.
Autèntic, energètic, directe
La música pop va esdevenir un fenomen de masses quan va ser capaç de posar en escena espectacles integrals que van anar evolucionant des del ritme contundent i el so a volum alt, fins a les coreografies, els jocs de llums i les seqüències de cançons tematitzades, com a The wall, de Pink Floyd o l’òpera rock Tommy, dels Who. Avui hom espera d’un concert de rock que ofereixi un producte molt contundent en tots els termes estètics i una exhibició completa i sofisticada de la performance de l’artista: continua a la recerca de l’espectacle musical dramàtic integral que va iniciar l’òpera en el seu temps.
El concert rock, d’aquesta manera, ha arribat a un gegantisme tan ingent que se li ha girat en contra, de manera que la seva complicació ha anat en perjudici d’una certa autenticitat que el públic reclama i espera que li sigui mostrada en directe. La crisi de la indústria ha accentuat aquestes preferències i artistes com Rosalia han sabut superar les dificultats del gegantisme sofisticat a partir de l’autenticitat, l’energia i el poder de la comunicació en directe: precisament els valors amb els quals el pop es va guanyar el favor de les masses en els seus inicis. Rosalia s’estableix així sobre el més sòlid de la seva pròpia tradició i sap dosificar i alhora intensificar l’espectacular tot fent dels seus concerts, especialment a partir de la concessió del Grammy, espectacles integrals.
Elaborada preparació i feina feixuga
El que fa Rosalia no s’improvisa ni s’aconsegueix per casualitat i sense esforç. L’artista du a l’esquena centenars d’hores de formació, assaig i preparació. Ha estudiat en les millors escoles musicals (Taller de Músics i Escola Superior de Música de Catalunya) on cal demostrar talent per a poder entrar i sacrifici per ser capaç d’aprovar. Moltes persones adultes encara creuen que es pot triomfar en la música només a base de soroll i quatre postures, de la mateixa manera que molts joves pensen, més lamentablement, que ser famós mitjançant la música no és el resultat d’una difícil professió que s’aprèn, és molt dura i exigeix molt estudi i treball tècnicament complex.
No n’hi ha prou amb improvisar un rap o amb recórrer a recursos tecnològics per a aconseguir el “trap”; Rosalia ha col·laborat des del primer moment amb músics professionals que són alhora productors, com Raül Referee, gent que sol ser molt exigent. No he escoltat ni una sola gravació o vídeo de Rosalia on desafini o falli una nota, i això que el periodista que això escriu és també músic i afinador d’instruments.
L’autenticitat i energia dels elaboradíssims espectacles en què consisteixen els concerts i gravacions de Rosalia són treballs d’alta complexitat, inclosos vestuari, expressió corporal i dansa, que es troben entre les tasques creatives que un artista pot encarar. El talent i la creativitat no es compren a la botiga del barri i ni tan sols depenen d’un hipotètic do de naixement, sinó que són el fruit d’un treball, d’una preparació i formació de molts anys als que cal afegir una visió clara, producte d’una cultura sorgida d’un estudi en profunditat de la història de la música.
No neixen cada dia artistes com Rosalia ni creixen a les branques dels arbres. Però més difícil és trobar joves capaços de fer front als esforços i sacrificis que comporta estudiar i preparar-se per ser com ella. Amb això n’hi hauria prou per a explicar el seu èxit.
Catalunya Plural, 2024 
