A poc a poc el diàleg i l’acord entre les forces polítiques d’esquerres, nacionalistes, regionalistes i progressistes fa camí per aconseguir la investidura i la formació de govern a Espanya. Esmenant errors anteriors d’uns i altres, però sense alguns ensurts, les negociacions complexes entre diversos van donant els seus fruits.
Primer el PSOE i Unidas Podemos van ser capaços d’anunciar només 48 hores després de celebrar-se les eleccions del 10 de novembre un preacord de 10 punts per configurar el primer govern de coalició en democràcia.
La interlocució discreta però persistent entre totes les formacions susceptibles d’avalar el govern de coalició, bé amb un sí, o per defecte amb una abstenció, ha anat perfilant els taulers de diàlegs i acords imprescindibles perquè la legislatura no quedi novament bloquejada i fallida, i els ciutadans tinguin de nou un govern que prengui decisions sobre els problemes i els reptes socials, econòmics, educatius, sanitaris, laborals…
Després va ser l’acord entre el PSOE i el PNB, que permetrà el desenvolupament de l’Estatut d’Autonomia d’Euskadi i també transferències a Navarra, que donava un nou impuls a la formació del govern. També que EH-Bildu plantegi a les seves bases que convé l’abstenció per facilitar la configuració del govern.
Tancat el front basc, faltava el català per assegurar la governabilitat. La negociació entre PSOE i ERC era, a priori, la més difícil i complexa, que a més ha estat interferida per alguna relliscada fruit del nerviosisme i la tensió, i pels esdeveniments polítics i judicials sobre els presos i els exiliats. Un cop l’Advocacia de l’Estat ha demanat al Tribunal Suprem que permeti a Oriol Junqueras anar al Parlament Europeu a recollir la seva acta d’eurodiputat en virtut de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE, ERC i PSOE, van tancar l’acord que havia de permetre l’abstenció dels republicans. Una abstenció que finalment els han aprovat en el seu Consell Nacional, per una molt àmplia majoria del 96,5%, en una reunió del seu màxim òrgan entre congressos de les més concorregudes dels últims temps, la tarda del dijous 2 de gener.
L’acord entre el PSOE i ERC contempla el reconeixement del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat i la via de la negociació entre la Generalitat i el Govern espanyol per a resoldre’l, i inclou una validació democràtica per la ciutadania dels acords finals, sense explicitar si serà a través d’una consulta o d’un referèndum.
També ha estat clau per desbrossar el camí l’anunci del programa de govern, titulat Coalición progresista: un nuevo acuerdo para España, que van presentar el dilluns 30 de desembre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. El document, de 50 pàgines, té com a punts més destacables el que serà l’obra de govern pels pròxims anys: la derogació dels aspectes considerats més lesius de la reforma laboral dels governs de Mariano Rajoy, la derogació de la Llei per a la millora de la qualitat educativa, coneguda com a llei Wert, la garantia de la revalorització de les pensions d’acord amb l’IPC, l’augment del salari mínim fins al 60% del salari mitjà a Espanya, la pujada d’impostos a les rendes més altes, mesures per a limitar el preu dels lloguers, mesures contra la violència masclista i aprovar una llei sobre el canvi climàtic, entre d’altres. L’indiscutible accent social i progressista del programa de govern també ha fet que ERC, que sempre ha definit la seva política amb dues potes -la nacional i la social-, l’hagi tingut en compte a l’hora de decantar-se per l’abstenció i permetre el naixement del nou govern.
Altres petits diàlegs i acords, però també imprescindibles per a la investidura i el vistiplau al nou govern, han estat l’acord del PSOE i Compromís sobre el finançament autonòmic, i la garantia del vot favorable de Más País. En definitiva, una pluralitat de partits que han sabut interpretar i respectar la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes. I un bloc d’oposició que no ha sabut digerir els resultats electorals del 10N.
Els Reis portaran el primer govern de coalició
El nou govern haurà d’esperar que passi la festivitat de Reis perquè es pugui fer la segona votació del 7 gener al Congrés i aleshores començar a caminar, un cop obtinguda la llum verda, ja que, la investidura de Pedro Sánchez serà per majoria simple. Obtindrà més vots afirmatius que negatius, i abstencions claus com les dels 13 diputats d’ERC.
A hores d’ara, el PSOE continua negociant per a garantir la investidura de Sánchez amb les 4 formacions nacionalistes i regionalistes que tenen 5 diputats claus, que haurien també com a mínim d’abstenir-se. Són els 2 de Coalición Canaria-Nueva Canarias, i els diputats, del BNG, PRC i Teruel Existe. Ara el PSOE té assegurats 164 vots afirmatius, i té en contra 163 negatius.
La foto de la investidura dibuixarà una majoria del Congrés plural i diversa disposada a dialogar i acordar, i una oposició de PP, VOX i Ciudadanos, disposada al que calgui per aconseguir que la legislatura duri el menys possible. Per això veurem innumerables nous intents de judicialitzar la política. El PP ja no prioritza la importancia cabdal del resultat a les urnes, i ara que té només 88 diputats, pretén aconseguir amb els tribunals el que no ha aconseguit a les urnes.
L’abstenció d’ERC col·loca a JxCat en una fotografia no desitjada del No, junt amb el PP, VOX i Ciudadanos -encara que els seus vots siguin intranscendents-. Els exconvergents han perdut el protagonisme negociador que van tenir al llarg de la història, quan el PP i el PSOE no van tenir majoria absoluta. La distinció del vot entre ERC i JxCat també serà clau en el futur polític a Catalunya, i en la lluita per l’hegemonia de l’independentisme. Els republicans encara no han aconseguit mai superar els hereus de Pujol i Mas en unes eleccions al Parlament de Catalunya, entre altres factors, per l’extensa i potent xarxa territorial de dependència creada pel Pujolisme. L’acord d’ERC amb el PSOE no és compartit pels seus socis al govern de la Generalitat i alhora contrincants electorals. Ja s’explicita públicament sense intentar dissimular, la desconfiança, la discrepància i les fissures que hi ha entre JxCat i ERC. El president Quim Torra i JxCat ni aproven ni accepten l’acord de republicans i socialistes. La crisi oberta pot determinar, sens dubte, un avançament electoral a Catalunya.
En l’àmbit espanyol la plasmació del nou govern de coalició, malgrat totes les pressions dels poders econòmics, els sectors més conservadors i la brunete mediàtica; també tindrà efectes determinants en els partits de l’oposició. El PP, que no ha passat suficientment pàgina de la corrupció, que manté tics franquistes i que competeix amb l’extrema dreta de VOX per un discurs espanyolista i incendiari que recorda aquella frase atribuïda al polític José Calvo Sotelo – qui va ser ministre d’Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera i líder de la dreta antirepublicana durant la Segona República: “Antes una España roja que una España rota”, ho té difícil per tornar a ser el primer partit del Congrés. El PP de Pablo Casado ha afegit contínuament llenya al foc en l’anomenat problema territorial sense entendre ni assumir en cap moment la plurinacionalitat d’Espanya. El PP, que tampoc ha sabut modernitzar-se i adaptar una política d’estàndards conservadors i liberals europeus, ho té ara més difícil per a mantenir-se com a partit hegemònic de la dreta; al darrere li trepitja els talons perillosament VOX. I, si res no canvia de manera molt fulminant, allunya la seva possibilitat de ser alternativa de govern, sense sumar i pactar amb VOX, com ha fet a Andalusia.
Ciudadanos, orfe d’Albert Rivera i gairebé segur presidit per Inés Arrimadas a partir del Congrés del partit que celebraran al març, té pel davant una llarga peregrinació donada la seva insignificança actual de 10 diputats. I, de moment, les receptes que mantenen per intentar ressorgir després de l’estrepitosa davallada electoral del 10 de novembre no corregeixen l’abandó dels seus postulats centristes inicials, ni el blanqueig de PP i VOX que l’han portat a la caiguda lliure en els últims comicis. El partit taronja va fracassar en voler fer el sorpasso al PP, i convertir-se en el partit hegemònic de la dreta, ara el perill pel PP està en un no descartable sorpasso de VOX. Ho han aconseguit amb Ciudadanos i ho podrien fer en un futur amb el PP. En política no hi ha res inversemblant per molt improbable que pugui ser.
Catalunya Plural, 2024 
