La segona votació de la investidura de la XIV legislatura no ha estat apta per a cardíacs. Sabut era que el resultat seria ajustadíssim, el més ajustat de l’actual període democràtic. I també previsible, llevat que hi hagués algun incident i/o imprevist. No tant previsible, però, era l’espectacle d’exaltació i d’intolerància que hi ha hagut en les sessions d’investidura. Per això, l’assetjament públic i privat als diputats que havien de votar afirmativament per investir Pedro Sánchez també ha estat el més gran conegut en democràcia. I a través de les xarxes socials s’han proferit tota mena d’insults, difamacions i mentides. Augmentades per l’ona expansiva d’alguns mitjans de comunicació posicionats a favor dels postulats polítics de la dreta.
No ha estat ni serà l’última vegada que la dreta, en perdre les eleccions i sense manera de sumar, exagera les formes i el discurs fins al perillosíssim extrem de titllar d’il·legítim el govern de coalició d’esquerres i progressista. Aquest, també, el primer de la democràcia. I encara més perillós: voler confrontar el cap d’Estat amb el cap de govern i arrenglerar la Monarquia amb els postulats de la dreta i la ultradreta.
Però VOX, PP i Ciudadanos callen davant l’evidència que és el rei Felip VI qui ha proposat Pedro Sánchez com a candidat a president, perquè no sols encapçala la primera força política de Les Corts, sinó perquè a més és l’únic capaç de vertebrar una majoria que permetés la investidura i el desbloqueig de la situació.
En aquest context s’han donat dues sessions d’esbroncada i insults per part de PP i Ciudadanos -amb actuacions més pròpies de la ultradreta-, que sembla seran la tònica de la legislatura, i que tenen com objectiu impedir la lliure expressió d’aquells que no pensen com ells. En aquesta línia s’ha sobrevolat per l’hemicicle el temor al transfuguisme d’algun diputat i l’anomenat “Tamayazo”. I, evidentment, el PP ha oblidat que Mariano Rajoy va assolir la seva segona investidura l’octubre del 2016 gràcies a 68 abstencions del PSOE.
La presidenta del Congrés i la Mesa tindran molta feina a tallar i impedir les batusses i el soroll de les proclames que VOX, PP i Ciudadanos no han parat d’utilitzar aquests dies. Els òrgans de la cambra baixa haurien d’impedir que es torpedinin els debats parlamentaris, per tal que puguin aflorar els arguments i la lliure expressió sense calumnies ni insults.
Ho explicava en un article anterior: el diàleg i l’acord s’obren pas, en referència al blanqueig de VOX que fan PP i Ciudadanos. Si aquesta escalada verbal i de comportaments poc edificants i de portar als tribunals tot allò que no aconsegueixen a Les Corts continua, no es pot descartar que en el futur la ultradreta faci el sorpasso al PP i que Ciudadanos entri en fase d’extinció, ja que sembla haver renunciat definitivament al centre polític que reclama voler representar.
Una Espanya dividida?
Tot i l’alta tensió, la investidura no s’ha frustrat: s’ha superat el bloqueig i la diversitat de formacions que han apostat pel nou govern -a través del vot afirmatiu o de l’abstenció- s’ha mantingut ferma. Pedro Sánchez aconsegueix ser president a la tercera. Els resultats són clars: 167 a favor, 165 en contra i 18 abstencions. Això representa que el 47,72% dels diputats han donat suport al candidat, el 47,14% l’han rebutjat i el 5,14% s’han abstingut, per permetre que la legislatura i el nou govern comencin a caminar. Si sumem el nombre de vots que hi ha darrera la investidura, són 12.077.085 ciutadans (10.930.632 a favor + 1.146.453 amb l’abstenció). En contra hi ha 11.298.620. Menys de 780.000 vots de diferència.
Es pot parlar d’una España dividida. De fet els blocs de dreta i esquerra s’han anat alternant en el poder al llarg de la nostra història; però la gran diferència ara és, no sols la presència de la ultra dreta al Congrés com a tercera força política, sinó que la dreta vulgui emular-la tot adoptant un llenguatge i unes formes més pròpies de temps passats que d’una societat moderna. Tot això se suma al fet que l’anomenat centre polític, propi d’altres països europeus, continua orfe.
Els partits polítics haurien de tenir en compte que Espanya -o l’Estat Espanyol, com és prefereixi- no és propietat de ningú, sinó que és patrimoni de tots els ciutadans. Igual passa amb la bandera, la Constitució i totes les institucions. Els noms dels països es poden canviar, també les seves banderes, les seves cartes magnes, les seves institucions, els seus límits territorials i les seves formes d’estat o de govern. No han de romandre igual de per vida, ja que les societats evolucionen i els partits també han de fer-ho. I tot plegat, mitjançant decisions democràtiques.
En aquesta etapa complexa i convulsa, algunes formacions semblen haver oblidat que la democràcia és el sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret a escollir i controlar els seus governants. De fet, Espanya és una suma de Regnes, hi ha fins a cinc teories històriques diferents per a situar el naixement d’Espanya com a país (Estat o Nació). El primer Monarca que va adoptar el títol com a rei d’Espanya va ser Felip II, la segona meitat del segle XVI. La primera Constitució va ser començat el segle XIX, al 1812, i el Regne d’Espanya amb la Monarquia Parlamentària neix el 1978. Estem doncs en un procés evolutiu, en el qual els representants triats pels ciutadans tenen el mandat i l’obligació d’anar adequant les institucions i les polítiques a les societats del seu temps.
Comença una legislatura amb el primer govern de coalició des de la II República, tots legítims, com tots els governs emanats d’unes eleccions democràtiques. L’única il·legitimitat en la nostra història recent ha estat el cop d’Estat del 1936 i la Dictadura posterior de Franco. En els pròxims dies es coneixerà el nou gabinet, que previsiblement mantindrà una majoria de dones ministres i per tant, continuarà sent un dels pocs governs al món que superi la paritat en favor del gènere femení.
És un govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos que no té la majoria suficient i que requerirà encara de més diàleg i acord que el que s’ha forjat per a fer possible la investidura. Ara comença el més difícil, legislar i prendre decisions que beneficiïn la majoria de la població, vertebrar el país, concretar i desenvolupar els acords amb les diferents forces polítiques, obtenir els suports necessaris per tirar endavant els presupostos i arribar a un acord per a resoldre el conflicte polític de Catalunya i la plurinacionalitat de l’Estat.
ERC i EH-Bildu ja ho han advertit, “hi haurà legislatura, si hi ha diàleg i negociació”. És sens dubte, una nova etapa de difícils equilibris en la que farà falta molta finezza, un altra terme importat de la política italiana. En la nostra llengua, haurem de dir, que caldrà ser molt clar i filar prim.
Catalunya Plural, 2024 
