Costa d’entendre que aquesta agressivitat aspra que es mostra sense embuts al Congrés dels Diputats i els seus voltants comunicacionals, amb el seu descarat menyspreu expressat de manera ferotge, hagi estat apresa a les escoles distingides a els quals van assistir els qui així es comporten. En la formació de les elits no s’ensenya només a prevaldre sobre la resta dels mortals sinó a fer-ho amb les maneres necessàries perquè les ferides fruit del conflicte siguin infligides d’una altra manera. No; els en altre temps alumnes i avui diputats als qui veiem comportar-se sense embuts ja duien les seves formes apreses de casa. Tota una vida particular i política no ha estat prou perquè desaprenguin el que se’ls havia inculcat en família: que han vingut a aquest món a imposar-se.
No és (només) la mala educació i les ganes d’esbroncada el que hem vist compartit transversalment per les dretes parlamentàries plurals en el debat de la investidura. Les actituds que hem presenciat no s’esdevenen únicament per males maneres, sinó per classisme i per diners. Certament, hi ha una cantarella en la manera de parlar que hom adquireix quan es va acostumant a repartir ordres al personal del servei a tort i a dret, de manera que acaben per tractar qualsevol conciutadà com a les seves minyones.
Però això d’ara no és només indicatiu d’un mal que prové de saber-se superior en termes de poder a causa d’herència, bressol i cabal. És fruit d’una idea que tot et pertany, tens dret a tot i tothom ha d’estar subjecte a tu. És la mentalitat que històricament ha dut Espanya al desastre, segle a segle. És una qüestió de domini: de domini imposat, aclaparador, que no s’ha de cedir de cap manera i que s’exerceix en exclusiva.
Passen els segles i aquesta nissaga que es sent cridada al comanament i a la propietat preval tot, perpetuant-se. Totes les oportunitats perdudes que Espanya ha tingut per emergir del que un dia va ser un imperi, fins i tot quan aquest ja s’estava esmicolant, van ser frustrades per aquesta actitud que avui diríem tossudament alçada. Les males maneres que veiem aflorar en seu parlamentària no són més que pàl·lida ombra del que en altre temps van ser llances i forques en acció.
Certament, l’agressivitat actual és impostada –fins i tot el més curt dels asseguts a les bancades dretanes sap que el país necessita estabilitat i que els ciutadans la reclamen amb la seva actitud i el seu vot— però el rerefons de menyspreu és autèntic i generalitzat. L’agressivitat ve amanida amb el menyspreu de qui es creu destinat no només a tenir la darrera paraula sinó empès a privar els altres de la seva. I aquest afany de domini s’expressa amb bel·licositat menyspreadora, i no ho pot fer altrament, quan un es sent propietari exclusiu no només de l’estat i del país, sinó del que aquest conté.
Els homes i dones que aquests dies han estat proferint improperis i obsequiant amb carades a tort i a dret ja no són els senyors de forca i punyalet que van fer d’Espanya la reserva reaccionària d’occident; són reaccionaris ells també però res més que uns pelacanyes: són manats. Però conserven als budells i a la pell la marca de la nissaga. Aquesta marca pren noms diferents segons el moment històric, però la voluntat de poder, imperi, domini i imposició és la mateixa. Fa segles fou la netedat de sang, i en la modernitat, el nacionalisme.
Crèiem que el nacionalisme era com a mínim (i no és poca cosa) una passió desfermada per la cosa pròpia i la contraposició amb el que és considerat aliè. Però n’hi ha més: el nacionalisme és una exigència de submissió adreçada als connacionals, i la seva regla és aquesta: quan hi ha dissidència o si més no diferència, hom desferma la reclamació de silenci, l’assentiment i l’assimilació; si no és així, s’esdevindrà el conflicte, engegat per ells mateixos, com a amenaça o efectiu, conflicte permanent fins que arribem a la neutralització del que és diferent.
Això és el que apareix del tot clar aquests dies al Congrés dels Diputats: el recorregut d’un fil que travessa els segles en forma d’imposició de domini i que no pot suportar la sola idea de ser desposseït del que considera propietat seva, malgrat pertanyi a tots els ciutadans. És una actitud que vam veure en la reacció de Marta Ferrusola quan la victòria del govern d’esquerres format per PSC, ICV i ERC: el relleu de govern a la Generalitat a partir d’unes eleccions legítimes la feia sentir com si haguéssim entrat a casa seva i l’haguessin desposseïda de les seves permanències.
Les dretes que se senten cridades a imposar-se de totes totes funcionen igual i el nacionalisme, sigui espanyol o català, és la forma política de dur a terme el seu objectiu d’imposició. En el cas de Catalunya, el comportament és molt semblant si observem l’avenç del nacionalisme essencialista, més tard mutat en independentisme: silenci, acatament, assimilació i, si no, conflicte (mirarem d’explicar això amb més detall en un article futur).
Sobre aquestes tensions entre autoritarisme i democràcia, entre pluralisme i assimilació a un poder únic, s’ha anat construint la idea de les dues Espanyes. Però no hi ha dues Espanyes. El que hi ha és un dèficit democràtic que ha de ser esmenat mitjançant el desplegament de la democràcia a través de la seva darrera conseqüència, que és l’alternança de poder. Hi ha una Espanya que es creu exclusiva en un designi de domini i una ciutadania que reclama l’exercici del seu dret democràtic per a viure amb dignitat, estabilitat i prosperitat.
El miratge de les dues Espanyes subsisteix perquè hi ha una malenconia enganyívola a les esquerres que també persisteix, com la dretana, com a mínim des de la pèrdua de Cuba i Filipines i que s’ha expressat en la cultura democràtica hispana en paraules d’Antonio Machado, per cert en un to tan tràgic com el que fan servir Ferrusola o Casado quan temen veure’s desposseïts del que consideren seu. Aquell “Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios…”, per atractiu que sigui en el seu lirisme, era una condemna a un destí tràgic que una societat moderna i democràtica està obligada a treure’s de sobre. I em sap greu expressar així la meva tebior en afers machadians.
No hi ha dues Espanyes. Hi ha una ciutadania normal, que desitja viure en pau i progrés, i unes classes enquistades en l’Estat i la propietat extractiva que pugnen per perpetuar-se en un domini impropi. Uns i altres no són equiparables ni en quantitat ni comparables en actitud. La tasca dels demòcrates ha de ser precisament acabar amb les dues Espanyes; de fet aquest ha estat un propòsit ben arrelat a la història contemporània, però ara ens trobem novament a les portes d’una nova possibilitat en aquest sentit, prou estimulant perquè compta amb un inèdit govern de coalició d’esquerres propiciat per nacionalistes al marge de la nissaga ancestral.
Els ciutadans dotats de vot però també de veu tenen una tasca molt concreta al davant, i ara mateix: ajudar al fet que es desenvolupi l’acció d’un govern demòcrata d’esquerres. És una tasca ben definida que demana també un canvi d’actitud: deixar de plànyer-se com ho feia Machado i posar-se a la feina per tal que el fantasma de les dues Espanyes s’esvaeixi i la ciutadania vagi aprenent a mirar amb optimisme cap al futur i deixi de ser víctima d’aquesta malenconia tèrbola que s’amaga rere aquest afany insadollable de domini que expressa la ràbia.
Catalunya Plural, 2024 
