“La Paloma sudó socialismo”. Així parlava a la crònica del Tele/eXprés la nit del 4 d’abril de 1979 el corresponsal que es trobava a la sala La Paloma, on els socialistes de Barcelona van seguir els resultats de les eleccions municipals. En aquells comicis, els socialistes van ser la primera força amb el 34% dels vots i 16 regidors. Seguits pels comunistes catalans del PSUC, que van obtenir el 19% dels vots totals i 9 regidors. El pacte entre les dues forces d’esquerres es donava per fet. El catedràtic d’història contemporània, Andreu Mayayo, ho va anomenar a La ruptura catalana la “taca roja”, una anòmala correlació de forces en l’àmbit electoral de les esquerres catalanes -principalment socialistes i comunistes- com en les eleccions del 15 de juny de 1977.
Els electors més mobilitzats per a la votació van ser els del Districte X -barri del Poble Nou- amb un 58% de participació, coincidint també amb un dels majors graners de vots del PSC i del PSUC. El segon districte amb més percentatge de votants seria el XI -barris de Pedralbes i Les Corts-, amb un 57% i que, al seu torn, era un dels districtes on CC-UCD i CiU -les dues candidatures amb 8 regidors cadascuna- obtenien més suport. Per la seva banda, allà on CC-UCD i CiU tenien els seus principals bastions, els socialistes i el PSUC obtenien els resultats més dèbils. Per exemple, al Districte III -barris de Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera – només van obtenir un 20% dels vots. ERC per la seva banda va aconseguir només 2 regidors.
Al llarg de la campanya electoral s’havia parlat molt de possibles pactes post electorals per dues raons principals. Per una banda, existia una consciència ferma, especialment dins les forces democràtiques i catalanistes, de viure un moment històric per al país, una etapa de recuperació i construcció de la democràcia. Per tant, les forces que havien combatut conjuntament el franquisme tenien un passat recent de col·laboració que facilitava la política dels pactes entre ells i sense la UCD, caracteritzada com un representant d’una part del règim anterior.
Després de la jornada electoral van iniciar-se els contactes per formar el govern municipal. Els socialistes de Catalunya havien acordat internament prendre la iniciativa per impulsar “pactes municipals de progrés” amb forces d’esquerres i democràtiques i en cap cas amb el “continuisme” o amb els sectors provinents de l’antic règim com UCD i CD. A més, estaven oberts a arribar a acords bilaterals amb diferents forces, cosa que facilitava l’aïllament de la UCD; evitava intents d’apropament entre aquesta i CiU -reduint moltíssim el rang de ciutats i pobles importants on un pacte entre aquestes dues forces podria governar-; i ampliava les possibilitats dels socialistes d’arribar a l’alcaldia o de formar govern gràcies a la col·laboració amb el PSUC i CiU.
Pels comunistes catalans, un primer element central dels pactes havia de ser el suport al cap de la llista més votada a cada població d’entre la socialista i la comunista. A més, amb relació als pactes electorals més enllà del PSC, defensaven “porta oberta a l’ampliació del pacte a altres forces d’esquerra o centreesquerra”, en clara referència a CiU i ERC. Jordi Borja, com a responsable de política municipal del partit, va insistir en unes declaracions que “els regidors van als ajuntaments a governar, no a fer ciutats comunistes o ciutats marxistes”.
Per part d’Unió Democràtica de Catalunya, malgrat que les deliberacions del partit no s’havien fet públiques encara, un dels seus dirigents i regidor electe a Barcelona, Francesc Borrell, va fer unes declaracions a la premsa que apostaven per un govern format per PSC-CiU: “deixant a l’oposició, per la dreta, a la UCD, i per l’esquerra, al PSUC”. Així volien evitar un “bloc de socialistes i comunistes” i, a la vegada, no deixar només a la UCD a l’oposició, ja que això els podria fer més forts.
CDC havia aprovat una resolució sobre els pactes municipals on s’apostava per negociar amb “totes les forces polítiques que actuen a Catalunya -i especialment amb el PSC-, l’estructuració i formació dels ajuntaments en les poblacions on Convergència i Unió té regidors”. A més, assenyalaven que l’actuació municipal s’havia d’ajustar “als objectius de democratització i normalització de la vida municipal, catalanització feta amb voluntat de respecte […] i creació dels elements de benestar i promoció que la nostra societat necessita per a ser més justa i equilibrada”.
Concretament respecte a Barcelona, deien que proposarien al PSC un programa d’actuació de sis mesos per a dur a terme les reformes més urgents a la ciutat i la participació dels nacionalistes als òrgans de govern. Així mateix, si era rebutjada, CiU es mantindria al marge de l’acord “sense abandonar una actitud de suport constructiu sempre que les actuacions concordin amb el nostre programa de reconstrucció municipal catalana”.
La posició adoptada per CDC va estar precedida d’un intens debat intern on es van confrontar dues posicions diferents. Miquel Roca va defensar que s’oferís al PSC la possibilitat de considerar que el futur govern de Catalunya passava per un acord entre nacionalistes i socialistes, allunyant la possibilitat d’un bloc “frontpopulista” del PSC amb el PSUC. Segons Roca, aquest bloc era perillós per les possibilitats de radicalització que podria assumir. Per la seva banda, Macià Alavedra i Trias Fargas consideraven que calia mantenir-se a l’oposició si la coalició nacionalista no tenia la majoria, ja que això debilitaria progressivament al PSC.
Quan les dues propostes, molt influenciades pels resultats a Barcelona, es van votar a l’executiva, va guanyar la de Roca per 9 vots a 7. Davant aquest resultat es va passar el debat al Consell Nacional. Segons informen els periodistes, a mitja sessió Jordi Pujol va fer reunir l’executiva per cercar una posició “intermèdia”, que finalment es decantava més per la de Miquel Roca, afavoria els pactes amb el PSC i no vetava explícitament els pactes amb el PSUC. Així mateix, CDC oferiria els seus vots per fer alcalde el cap de llista del PSC a les ciutats on hagués guanyat el PSUC, però donat el pacte bilateral entre PSC i comunistes, això no tindria repercussió efectiva.
Pel que feia a les negociacions entre UCD i CiU, Carles Güell remarcava que hi havia una ciutat clau a cada província -Tortosa a Tarragona, Mollerussa a Lleida i Figueres a Girona- on podien arribar a acords amb els convergents per guanyar l’alcaldia. El dirigent centrista declarava a la premsa que a les negociacions amb CiU, els nacionalistes havien demostrat poc interès a arribar a pactes amb els centristes: “Han preferit posar-se d’acord amb els socialistes”.
Finalment, la premsa informava que socialistes, comunistes, republicans i nacionalistes havien arribat a acords globals a partir de quatre punts:
- Lectura democràtica i progressista de l’actual legislació municipal.
- Aconseguir un quadre ampli de competències per als organismes municipals.
- Catalanització i descentralització de la vida municipal a Catalunya.
- Adhesions dels ajuntaments a la Generalitat provisional i als tràmits per a la consecució de l’Estatut de Catalunya.
Un element clau per entendre el context de les negociacions va ser que la clara victòria dels socialistes els situava com el partit hegemònic del futur consistori. La candidatura de Narcís Serra va mostrar al llarg de la campanya la predisposició al pacte amb diferents forces, també amb els comunistes. Els resultats del PSUC, com a segona força municipal, van impedir qualsevol vel·leïtat anticomunista que hi pogués existir tant al PSC com a CiU o ERC. Els comunistes, al carrer i a les urnes, havien conquerit posicions rellevants que no es podien obviar, malgrat la política de Guerra Freda.
A més, a escala municipal de tota Espanya, el pacte entre comunistes i socialistes va ser una constant, amb grans beneficis sobretot per aquests darrers. A llarg termini, també era preferible per als socialistes que l’única oposició que podien tenir a la seva esquerra formés part del mateix govern. Els convergents, a contracor van acceptar la realitat electoral que impossibilitava un aïllament dels comunistes i van optar per un pacte municipal a mig termini que responia molt als seus equilibris interns.
A la pràctica, en el dia a dia de govern, no van existir greus confrontacions entre comunistes i convergents. De fet, el conflicte amb els treballadors de la brossa que va tenir lloc a principis del 1981 va provocar una crisi entre socialistes i comunistes que es va resoldre al cap de poc.
No seria fins octubre de 1981 quan CiU trencaria el pacte municipal i passaria a l’oposició. L’excusa serien els acords econòmics amb el govern de la UCD, però l’element principal seria la confrontació electoral futura de cara a les eleccions municipals de 1983, on CiU volia aprofitar el seu ascens electoral que semblava imparable i que havia portat als convergents a l’executiu de la Generalitat. Guanyar la plaça de Barcelona era un objectiu estratègic i, segons els seus càlculs, era necessària configurar-se com l’alternativa al govern de socialistes i comunistes, amb el futurible suport de la dreta espanyola i una ERC en les coordenades de l’anticomunisme.
Aquesta estratègia de CiU, però, fracassaria. L’exconseller Trias Fargas no podria imposar-se a Pasqual Maragall i el PSUC a Barcelona va resistir la implosió i confrontació amb el flamant Partit dels Comunistes de Catalunya. L’acord entre socialistes i comunistes -posteriorment sota l’espai d’Iniciativa per Catalunya i més endavant també amb Esquerra Unida- a Barcelona es mantindria fins al 2011.
El repartiment de forces en un govern de consens
Diversos eixos marcaven les línies mestres d’aquest flamant govern. Descentralització cap als districtes, reforma administrativa, reequilibri urbanístic, combatre el deute municipal i potenciar els serveis públics. La composició del govern mostrava una preponderància clara dels socialistes. A més de l’alcalde Serra, Pasqual Maragall va ser nomenat com a Tinent d’Alcalde d’Organització i Reforma Administrativa -de facto era el primer tinent d’alcalde, malgrat que aquesta distinció no es va emprar-, Josep Miquel Abad, com a Tinent d’Alcalde de Planificació i Programació, i Josep Maria Cullell, com a Tinent d’Alcalde d’Hisenda i Pressupostos.
La Comissió Municipal Executiva canviaria de nom a Comissió Municipal Permanent i passaria a ser formada per 5 regidors del PSC, 3 del PSUC, 3 de CiU i 3 de CC-UCD, presidida per l’alcalde i on els delegats de serveis tindrien veu però no vot. La Comissió Municipal Permanent (CMP) estaria formada per 5 representants del PSC, 3 del PSUC, 3 de CiU i 3 de CC-UCD8.
Respecte a la designació dels Regidors-Consellers de les àrees municipals, el nou organigrama constava de catorze àrees, vuit de les quals van estar dirigides pels socialistes: Descentralització i Participació ciutadana (Jordi Vallverdú), Ensenyament (Ramón Martínez), Sanitat (Felip Solé), Transports (Jacint Humet), Serveis Socials (Francesca Masgoret), Joventut i Esplai (Enric Truñó), Patronat Municipal de l’Habitatge (Mercè Sala) i Relacions Ciutadanes (Lluís Reverter). Tres van estar encapçalades pel PSUC: Cultura i Esports (Rafael Pradas), Urbanisme (Ricard Boix) i Empreses Municipals (Justiniano Martínez). Dues àrees per a CiU: Obres Públiques (Albert Serratosa) i Hisenda (Antoni Comas) i una per ERC, Serveis Municipals (Joan Hortalà).
Com veiem, no es van repartir seguint una proporció exacta, si tenim en compte, a més, que la majoria dels delegats de serveis eren propers als socialistes. Per exemple, les dues àrees clau dirigides pels comunistes (Urbanisme) i convergents (Hisenda), tenien delegats amb molt de pes que estaven a l’òrbita socialista com eren Joan Antoni Solans i Joan Angelet.
Catalunya Plural, 2024 
