El símil i la metàfora d’una Barcelona en flames pot resultar tòpic en mans de periodistes, historiadors i escriptors, pels esdeveniments del passat i els esdeveniments d’avui, però això no vol dir pas que deixi de resultar una font inesgotable. Algú que s’hi ha atansat prou és el quebequès Mathieu David amb Barcelone brûle (Gallimard, 2018). És a dir Barcelona crema, una crònica personal entre literària i viscuda que navega entre l’anarquisme dels anys trenta i el moviment okupa de l’actualitat, entre lletraferits abans que ell com Jean Genet, Georges Bataille, Simone Weil o Guy Debord i les experiències comunitàries de Can Vies, Can Masdeu o La Carbonera.
De Montreal a París, de París a Barcelona, de Barcelona a Florència, i torna a començar i arribat pràcticament a la quarantena, David viu ara al barri de Gràcia quan no es dedica a muntar carpes de circ a l’altra punta del món. Asseguts en una terrassa de la plaça de la Vila gracienca, un any després de la publicació del seu primer llibre rebut més aviat amb hostilitat per la premsa local l’autor ens evoca la gènesi d’aquesta narració entre política i subjectiva, la seva visió d’una Barcelona que es mou entre el seu esperit llibertari i el turisme de masses i la seva posició com a pessimista il·lustrat que no es resigna a abandonar els ideals. Una conversa en francès, plena de referents catalans i espanyols.
Catalunya Plural, 2024 
