La segona part del judici del procés ja ha començat i té com a protagonista a Josep Lluís Trapero, el que fou el Cap dels Mossos d’Esquadra durant els successos de setembre i octubre de 2017. Està acusat de rebel·lió per la Fiscalia, que demana per ell onze anys, encara que molt probablement l’acusació sigui rebaixada a sedició.
Si bé Trapero és la cara visible d’aquest judici, que s’allargarà previsiblement fins al 19 de març, hi ha tres alts càrrecs més imputats: Cèsar Puig Casañas, el que fou Secretari d’Interior de la Generalitat; Pere Soler Campins, Director dels Mossos d’Esquadra; i Teresa Laplana, Intendent dels Mossos i responsable dels operatius els dies 20 i 21 de setembre davant de la Conselleria d’Economia. Exceptuant a Laplana, que és acusada de sedició i se li demana una pena de quatre anys, la resta dels acusats s’enfronten a onze anys de presó.
També cal mencionar un altre nom: el de Concepción Espejel Jorquera, magistrada que presidirà el tribunal que jutjarà el cas. Si és rellevant mencionar el nom d’un magistrat o magistrada, normalment és mal senyal. Espejel, que és presidenta de la secció primera de la Sala de lo Penal de l’Audiència Nacional – condecorada amb la “Órden del Mérito” de la Guàrdia Civil – fou vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta del Partit Popular i va ser apartada del judici de la Gürtel per afinitat ideològica al partit que la va nomenar. Més tard, va ser la magistrada que va imposar penes de fins a tretze anys als nois d’Alsasua per la baralla de bar amb uns guàrdies civils. És ella qui, finalment, decidirà el destí dels quatre encausats.
Les declaracions de Trapero – sòlides, segures, sense mostrar forats argumentals – incomoden a tothom: als partits independentistes que estaven al Govern, al poder judicial en general (i als jutges instructors del cas en concret) i els alts comandaments de la Policia Nacional i Guàrdia Civil. Però per què?
La poca planificació del Poder Judicial
En aquest judici està quedant palesa, inclús de manera més evident que en el judici als líders independentistes, que les ordres de la Fiscalia, i després de la jutge Mercedes Armas, no es podien complir completament. L’ordre de la Fiscalia referent als preparatius de l’1 d’octubre deia als agents policials que precintessin i desallotgessin els col·legis electorals el mateix dia del referèndum.
Trapero explica les problemàtiques que això implicava i que, segons ell, va fer arribar tant als comandaments policials com judicials. Com era possible encerclar 2.300 escoles amb 16.000 efectius policials si es preveia una participació del voltant de dos milions de persones? Com es podien precintar tots aquests col·legis si ni es disposava del material necessari (cadenes, cadenats…) per a fer-ho? Amb quin criteri s’havia de procedir al registre informàtic dels centres de votació? S’havia de requisar tot el material o només els d’uns centres en concret?
Però quan la jutge Armas, Magistrada del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya, va agafar el cas tres dies abans del referèndum, hi va afegir una clàusula a l’actuació policial. S’havien de tancar els col·legis (ja no calia precintar-los), però s’havia de fer “sin alterar la normal convivencia”.
Com es podia aturar, en fi, al voltant de 2,3 milions de persones sense provocar una massacre? No era més sensat no carregar de la manera en què es va fer si es pretenia complir amb la clàusula que havia aplicat la jutge? La declaració de Trapero, en aquest sentit, posa davant d’un mirall la poca planificació d’unes ordres judicials que, fos com fos, s’incomplirien. El que va fer Trapero, doncs, va ser intentar defensar l’opció menys lesiva per a la població.
La no cooperació dels caps de Guàrdia Civil i Policia Nacional
Trapero reconeix desavinences personals i professionals amb Pérez de los Cobos, Tinent-Coronel de la Guàrdia Civil i màxim responsable d’aquest cos durant els fets de setembre i octubre. Segons el que ha explicat en seu judicial, Trapero considerava que havien de ser els Mossos d’Esquadra qui lideressin l’operació, doncs així ho estipulava l’ordre judicial que mencionava, això sí, que l’operació es fes l’ajuda dels altres cossos de seguretat de l’Estat.
De fons, s’hi ha de llegir un conflicte ideològic. El cos de Mossos d’Esquadra havia guanyat popularitat arran de la seva actuació durant els atemptats de Barcelona del mateix any, fet que havia despertat la gelosia d’alguns alts càrrecs de la Policia Nacional i Guàrdia Civil, plasmada en la negativa dels darrers de compartir informació privilegiada als Mossos d’Esquadra. La independència d’un cos de seguretat català, sigui per les raons que siguin, molesta a una part dels comandaments policials estatals.
El plantejament de Trapero, coneixedor de la realitat política catalana d’aquells dies, mostrava que hi havia una forma diferent d’encarar els problemes i posava en qüestió el plantejament matusser que finalment es va imposar amb tals nefastos resultats. La veu del major dels Mossos suposa posar en tela de judici els grans errors de coordinació policials que va haver-hi durant els últims dies de setembre i l’1 d’octubre del 2017.
Les desavinences amb el Govern independentista
Trapero ha carregat, amb força, contra la cúpula del govern independentista. No és gens sorprenent que els principals líders polítics independentistes es mantinguin en silenci: van deixar creure (més per omissió que per referència explícita) que la policia era la “nostra policia”, entenen aquest “nostra” en clau independentista. El que pretén mostrar Trapero és que no hi ha res més lluny de la realitat.
L’única obediència que tenien era a la llei, i aquesta anava en contra dels interessos dels partits independentistes. Així, Trapero ha detallat com el dia 26 de setembre van informar el Govern de la Generalitat que la policia compliria els manaments de la Fiscalia i que, dos dies després, va informar-los de l’operatiu que pensaven dur a terme als col·legis electorals. Concreta, Trapero, que li va dir a Puigdemont que patia pel deteriorament de la imatge dels Mossos que tant havia costat assolir, al que Puigdemont li va respondre que més li preocupava a ell la imatge del Govern.
L’endemà d’aquest fet, Trapero explica que es va reunir amb Ferran López (segon dels Mossos que va ocupar el lloc de Trapero després que aquest fos destituït) i que es van plantejar realitzar una roda de premsa informant la ciutadania que ells obeirien la llei. També explicava que, vist com van acabar succeint les coses, es penedia de no haver-ho fet. Però és que, fins i tot, Trapero explica una conversa amb Ferran López on van debatre de quina manera haurien de procedir a la detenció del Govern, en l’hipotètic cas que rebessin tal ordre.
Així que les declaracions de Trapero han decebut a tothom; o, més ben dit, no han acabat d’acontentar a ningú. És una víctima més d’un conflicte que mai hauria d’haver vist la llum i que, fruit del seu intent d’allunyar-se de les pressions polítiques de tota mena, afrontarà més sol que ningú.
Catalunya Plural, 2024 
