Em conviden a escriure sobre Kobe Bryant en aquestes pàgines i, encara en estat d’incredulitat, em costa trobar què dir sense caure en la repetició, en el que ja es coneix, en el que mig món porta dient des que en la nit de diumenge es va conèixer la seva mort. Acostuma a passar amb les icones globals, més encara amb els que se’n van de manera tràgica i prematura.
Em conviden a una cosa així perquè vaig tenir la sort de seguir a Bryant en dos Jocs Olímpics (Pequín 2008 i Londres 2012) i la fortuna d’entrevistar-lo personalment en un altre parell d’ocasions. No són habituals els cara a cara amb les estrelles de l’esport. Se suposa que alguna cosa particular vaig treure d’aquelles oportunitats.
La primera entrevista va tenir lloc a Barcelona, en una gira promocional que Bryant va fer amb Adidas el setembre de 2000. Era per molt pocs mitjans i la firma alemanya va oferir a El País la possibilitat d’entrevistar durant uns 10-15 minuts al llavors més que prometedor escorta de Los Angeles Lakers. El País no va desaprofitar l’ocasió. Però en una decisió gairebé temorosa, Ramon Besa i Robert Álvarez, cap i sotscap d’Esports a Catalunya, van acordar que l’entrevistadora fos jo. La seva generositat i confiança van ser tremendes: Bryant era tot un jugador de l’NBA i jo, una periodista novella acabada de sortir de la facultat.
L’ocasió era única per a qualsevol. I el Ramon la va voler esprémer. Va acudir amb mi a l’entrevista amb la companyia del seu fill Sergi. No cada dia es pot veure de prop a l’home cridat a succeir el colós Michael Jordan. I ells sempre ho podran explicar perquè Bryant li va xocar els cinc al Sergi, el va saludar amb afecte i li va signar els pòsters que havia portat amb tota la il·lusió dels seus onze anys.
Del cara a cara amb Kobe, recordo la professionalitat que ho envoltava tot, la rigorositat en els temps i, sobretot, la proximitat amb la qual es movia l’astre. També, el somriure amb la qual indefectiblement desarmava a qui tingués al davant.
- Hola! Com estàs? – em va dir, en castellà, mentre em donava la mà.
- Molt bé. I tu? – li vaig respondre nerviosa.
- Molt bé també – va replicar somrient.
- Podem fer l’entrevista en espanyol?
- No! – va contestar entre rialles – El parlo només una miqueta – va afegir amb el seu accent gringo.
En l’escàs quart d’hora que vam compartir, Bryant va tenir temps de contestar a les meves preguntes, provar que podia parlar en italià, xampurrejar unes quantes paraules més en castellà i firmar-me una samarreta estampada amb la seva somrient cara. La conservo com un tresor, sense estrenar.
La segona entrevista, l’any següent, va tenir com a escenari Berlín. Amb el seu segon anell de campió de l’NBA, Bryant tornava a Europa per seguir promocionant la seva marca, i Adidas va tornar a convocar El País a l’exclusiu esdeveniment. Ramon Besa va decidir, de nou, que fos jo.
D’aquella experiència podria dir moltes coses, però em quedo amb la lliçó periodística que em (ens) va deixar. Amb Bryant elevat ja a la categoria d’estrella, la marca alemanya va descartar les entrevistes individuals, ens va ajuntar a tots en una sala, va reduir a un parell les preguntes que cada periodista va poder fer i va muntar un circ al voltant de la nova línia de roba del carismàtic escorta dels Lakers.
Malgrat les infinites traves del seguici i els guardaespatlles que l’envoltaven, Kobe va estar tan amable i simpàtic com ho havia estat un any abans a Barcelona. Però allò no era l’entrevista que Adidas li havia proposat a El País.
Indignada, vaig trucar a Ramon Besa per explicar-li el fiasco. “No podem publicar una entrevista amb això. Hi ha dues preguntes meves i la resta les han fet els altres periodistes. I, a més, no hi ha res de gran interès”, li vaig dir. “Proposo fer una crònica explicant el circ que han muntat al voltant de Bryant”, vaig afegir. “Gaudeix del que et queda a Berlín i, quan tornis, veiem”, em va contestar el savi Besa. Li vaig fer cas.
En tornar a la redacció d’El País a Barcelona, la meva proposta va rebre l’ok. Amb el risc que implicava. Tots sabíem que un cop de peu a l’estómac d’Adidas podia suposar per al diari la fi de les entrevistes als molts esportistes que patrocina la marca. Els caps van posar l’ofici per davant i el van assumir.
Recordo haver llegit i rellegit el text diverses vegades al costat del Ramon. I com el gran Agustí Fancelli, un altre dels que també se’n van anar massa aviat, es va unir a nosaltres a última hora. Era un dels màxims responsables del diari a Barcelona, sabia de tot i també havia de donar el seu vistiplau. Durant una llarga estona, li vam donar voltes a titular entre els tres. Així, aixà, això, allò altre… Fins que, eureka!, tanquem, sobre l’hora,
“Veurem com s’ho pren la gent d’Adidas quan el llegeixi demà …”, vam dir. ‘Kobe Bryant, la joguina preferida del circ’, es va titular la crònica que va sortir publicada el 20 d’agost de 2001. ‘L’escorta dels Lakers segueix pas a pas el xou exagerat amb què Adidas tracta d’explotar la seva imatge’, resava el subtítol.
Com sospitàvem, la llavors responsable de premsa de la marca esportiva a Espanya no va trigar a trucar a Ramon Besa. Per a la nostra sorpresa, era per demanar-li disculpes per no haver-li explicat, com era degut, les peculiaritats de l’entrevista. En una reacció que l’honra, no hi va haver retrets ni represàlies per a El País.
Imagino que aquella nota mai va arribar als ulls de Bryant. Jo tampoc vaig tornar a tenir l’ocasió d’entrevistar-lo cara a cara. Vaig seguir, això sí, explicant les seves gestes en els Jocs, gaudint del seu talent i admirant la proximitat amb la qual sempre va tractar amb tothom sense perdre gens del seu carisma.
Que la terra et sigui lleu, Kobe. I encara que sigui de rebot, gràcies per la lliçó.
Catalunya Plural, 2024 
