Ruptura o unitat: les dues estratègies polítiques de l’independentisme

Dilluns de ruptura

El dilluns 27 va ser un d’aquells dies que quedaran marcats en vermell en l’extens calendari de la història del procés. Si aquesta vegada la cita va ser tan rellevant, va ser perquè es va exemplificar de la manera més nítida possible la ruptura interna que pateix l’independentisme, principalment entre les dues forces majoritàries que el conformen, ERC i Junts per Catalunya.

Hores abans de l’inici del Ple, el Secretari de la Mesa – amb conveniència del criteri del President del Parlament, Roger Torrent – tramitava la resolució de la Junta Electoral Central que deixava sense escó de diputat del Parlament al President Quim Torra, que continua essent el President de Catalunya i ho serà de manera provisional, com a mínim, fins que el Tribunal Suprem digui el contrari.

Aquest fet va escenificar la divisió de criteris entre els diputats d’ERC i de Junts per Catalunya: els segons aplaudien drets la intervenció de Torra on defensava la seva validesa com a diputat mentre els primers restaven asseguts, en silenci, a les seves butaques. Les raons d’aquest distanciament s’han de buscar en la sempiterna lluita per l’espai polític: la via del diàleg és incompatible amb la de la desobediència simbòlica que postulen els post-convergents.

Així que podem distingir en dues estratègies, la “via ERC” i la “via Puigdemont”. La primera es caracteritza per la necessitat d’acumular forces que facin possible el que no va ser possible l’1-O; és a dir, que el referèndum gaudís d’una legitimitat suficient que fes que aquells catalans i catalanes que van decidir no anar a votar (i que haguessin votat que no) es decidissin a participar d’un nou referèndum. Aquesta estratègia – agradi més o menys – se sosté d’acord amb uns objectius. En canvi, la “via Puigdemont” no disposa de cap objectiu que pugui ser confirmat a posteriori.

Cal destacar, també de la sessió del dilluns, el comportament de Ciutadans. Alliberats del discurs de la seva primera època, quan pretenien situar-se com una alternativa socioliberal a cavall entre el PSC i PP, ara es presenten, sense embuts, sota les formes de l’extrema dreta populista.

Roger Torrent va haver d’aturar la sessió perquè Lorena Roldán primer, i tots els altres diputats després, li cridaven a Quim Torra “delincuente, delincuente”. A banda de ser mentida – doncs encara no hi ha cap sentència ferma – l’escena muntada per la bancada taronja era la característica d’una dreta com la de Trump o Salvini.

Dimarts d’unitat

Perquè si el Dilluns va ser un dia important en la història del processisme (etapa històrica marcada per l’hegemonia dels partits independentistes), el dimarts ho ha estat encara més: per primera vegada des de l’Octubre del 2017, els presos polítics – Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raul Romeva, Jordi Rull, Josep Turull – han acudit de nou al Parlament per a participar de la Comissió d’investigació de l’article 155, que tenia com a objectiu analitzar els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya: quines van ser les causes, l’adequació o no a la llei, el caràcter de les mesures adoptades i les seves conseqüències i la valoració dels danys i responsabilitats.

La sessió ha servit per a veure de nou a tots els presos polítics. Però, per ells, a banda de gaudir d’un permís per no estar entre reixes, ha estat també una ocasió per enfortir les estratègies del seu partit.

Turull, per exemple, ha posat l’accent en la necessitat d’unitat de les forces independentistes. La “unitat” serà una de les paraules més repetides per Junts per Catalunya en els mesos vinents, i no pas per a senyalar la necessitat de fer-la efectiva (perquè ja saben que, finalment, ambdues formacions han emprès camins diferents), sinó per a culpabilitzar a ERC de què aquesta presumpta unitat no es pugui dur a terme.

A l’altra banda de la “unitat” defensada per Turull s’hi ha de contraposar el “diàleg” defensat per a Junqueras. La compareixença de Junqueras ha servit per a deixar clar, en primer lloc, que ell és el veritable líder del partit, deixant palès que el seu carisma i capacitat de retòrica supera amb escreix la del Vicepresident Pere Aragonès.

Si ERC ha tingut dificultats en afirmar-se en l’argument del diàleg (en part per por a les represàlies d’una part del seu electorat), Junqueras no les ha tingut pas. Ho ha fet de manera absolutament desacomplexada, afirmant que estava “content d’estar aquí [al Parlament] perquè estimo el diàleg” o bé “som els campions del diàleg”.

És a dir, que si amb la sessió del dilluns va quedar clar que anirem a eleccions ben aviat, la sessió del dimarts va servir per a confirmar quines seran les diferents estratègies: “unitat” vs. “diàleg”.