Som a la frontera entre dues realitats, el nucli antic del poble d’Horta i les colònies d’estiueig. El 1905, just un any després de l’agregació a Barcelona, es produí un intent de conciliar-les per reparar un error històric, fruit del ritme de les urbanitzacions al llarg dels segles.
La primera església de Sant Joan d’Horta es trobava al costat de la Masia de Can Cortada, a la part alta del carrer Campoamor. A la data d’aquesta decisió, les viles d’estiueig encara no havien cobert tota la pujada, coronada amb el temple, del segle X i sempre criticat per trobar-se allunyat del centre neuràlgic, quelcom ben propi d’aquest sector de la Ciutat Comtal, on abans de ser parròquies les construccions cristianes tenien un aire més adequat pels ermitans, com pot apreciar-se a Nostra Senyora del Coll del Carmel.
El passejant encara pot admirar els vestigis de la primera església, esmicolada durant la Setmana Tràgica de 1909, en consonància amb els fets ocorreguts a moltes poblacions catalanes, on la vaga per protestar contra la guerra de Marroc, amb molts quintos catalans enrolats sense valorar la seva nul·la experiència i problemàtiques socioeconòmiques, esdevingué una revolta anticlerical. Molts la donen per desapareguda per complet, ja que la reemplaçaren poc després dels aldarulls pel club de Tenis. A la seva cloenda, a la cruïlla de Rembrandt amb Sales, sobresurten les restes del naufragi.
La seva destrucció gairebé féu un favor als promotors d’edificar un temple nou a l’inici del carrer Campoamor, quelcom molt salomònic amb la finalitat de dotar d’una parròquia equidistant entre els estiuejants i els habitants de sempre.
Sant Joan d’Horta del segle XX du la firma d’Enric Sagnier, tan prolífic com per a ser ignorat al decàleg dels grans noms barcelonins del seu ofici, quelcom gairebé normal quan ets un professional de nivell, ajustes el teu pressupost al client, pobles els carrers amb les teves creacions -més de dos centenars-, i no destaques, senzillament executes.
Sagnier – potser la seva peça més recognoscible és el Palau de Justícia de l’avinguda de Lluís Companys – va concebre un reguitzell d’esglésies, escampades per tota Barcelona, i aquest gust encaixa amb la seva devota personalitat, característica consagrada quan rebé el títol nobiliari de Marques el 1923, a instàncies de Pius XI. A més del Sagrat Cor del Tibado, que no veié acabat, podem citar l’església de Sant Josep Oriol al carrer Diputació, així com d’altres més perifèriques a la Sagrera, Pere IV o Collblanc.
L’hortenca s’emmarcaria dins d’aquesta darrera sèrie, remarcant-se per la seva ambició, tant per la seva envergadura, enorme en comparació amb la seva predecessora, com per l’estil neogòtic i les dues torres octogonals; les seves campanes es deien Miquela i Lluïsa, instal·lades el 1948, després de la crema de la Guerra Civil. La reconstrucció no conclogué fins a 1980, i això explica sense gaires dubtes el perquè del timpà central de Sant Joan Bautista amb una inscripció en català.
L’església ocupa un tros important del carrer de la Rectoria, dit així per motius evidents. A la vora, donem amb una filera de quatre cases amb una més gran, mare de les altres. La urbanització d’aquest territori s’obrí el 1873, però no semblen d’aquell instant, sinó més aviat de finals dels anys vuitanta del Vuit-Cents o de principis de la seva darrera dècada.
Com que en desconec l’autoria i no disposo de documentació sobre el conjunt només puc aventurar-me a les hipòtesis, la principal sustentada per semblances amb una altra finca d’estiueig a les alçades, la Villa Esperanza al passatge Isabel de Vallcarca; la seva estètica ja apunta maneres modernistes amb l’elegant sobrietat d’un pioner, doncs la signà Andreu Audet i Puig el 1893.
Les del carrer de la Rectoria, em sap greu ser tan imprecís, deuen ser un xic anteriors o posteriors. La seva essència decorativa és més tosca, excepte en una on el seu propietari degué arribar més tard o volgué mostrar certa superioritat tot integrant elements més refinats típics del Modernisme a la forja d’una de les finestres i a la base, ben florida, d’un balcó.
Aquestes cases sempre m’han intrigat pel fet que no disposo de més informació. Segons els rumors dels veïns, un cuiner cèlebre del barri, abans amb restaurant a tocar de la plaça Eivissa, viu on hi havia els antics estiuejants. Als anys setanta, un historiador hortenc tenia la seva bústia com a referència per a deixar documents útils per les seves investigacions, molt necessàries, sobretot en l’intent de completar la història dels pobles, a vegades massa oblidada.
A diferència del carrer Campoamor, on molts dels vells xalets s’han reciclat com residències de la tercera edat, aquí encara es respira cert ambient amb calor humana, mentre la seva veïna, com veurem la setmana vinent, exhibeix un aire de fredor, com si la història s’hagués congelat i ens trobéssim dins d’un silenciós cementiri.
No hi ha soroll en aquest límit, i aquesta observació sintetitza la diferència entre la realitat paisana i la dels nouvinguts des de Barcelona. La nova Sant Joan volia unir-les, però els contrasts d’urbanització entre un bloc compacte ja existent i els espais a omplir amb capital dels invasors eren i són insalvables. Només els ajuntà durant un breu lapse l’església en flames perquè els menys afavorits no abraçaven el sistema dels senyors, sense interès per igualar gens la balança.
Catalunya Plural, 2024 
