Vivim temps líquids, ja ho sabem. Les relacions no duren, la gent es deixa de voler i l’amor és un conte de Disney, Hollywood i les grans productores per seguir venent coses. Okey. Consumir ens mata i Occident es desintegra, estic escoltant los Chicos del Maíz i no a Ana Torroja, sóc d’esquerres, molo molt. Vaig votar a Unidas Podemos en les últimes eleccions i acostumo a anar a xerrades feministes on em diuen que la criança en tribu mola mogollón i es porta el poliamor.
Ho he provat tot, sóc la més in, o almenys he tractat de ser-ho. He escrit una novel·la sobre dues ties que s’utilitzen, s’estimen, s’odien, es deixen, es vexen, es follen i es fan mal, però són molt feministes perquè poden ser lliurement dolentes. Ho capto. Per cert, la novel·la es diu Sueño contigo, una pala y cloroformo; compreu-la, la literatura no es finança sola, els mitjans de comunicació pertanyen a la «classe mitjana» i tenim un Estat raquític que no patrocina la cultura pàtria
Entenc perfectament de què va l’emancipació de la classe obrera, deixar de ser esclaus d’aquells que tenen la pasta -els mateixos que ens impedeixen tenir-la- i que les dones han de tenir la possibilitat de ser el que elles vulguin i no el que històricament els han imposat.
Endavant amb totes aquestes altres races, ètnies, cultures o la paraula més políticament correcta que estigui de moda aquesta temporada. Fins i tot em sembla bé el llenguatge inclusiu i utilitzar eufemismes per no cridar als subnormals de forma tan despectiva. Entenc que el progrés de la humanitat també és alliberar de dolor innecessari a la gent corrent. A partir d’ara ni mongòlics, ni ximples, ni discapacitats: persones amb diversitat funcional. Genial.
¿Després de l’enèsim gir del llenguatge què ens queda? El discurs pot construir la realitat, però hi ha realitats que no s’extingeixen, encara que jo no les vulgui descriure. El sòl de ciment fa mal, encara que jo digui que és tou. No sé si em seguiu o ja esteu pensant que començaré a parlar del marxisme cultural o de la Trampa de la diversitat, ara on ice.
No és el cas. El tema va per una altra banda.
Estic cansada de provar coses que no funcionen, pactes entre dues persones, equilibris inestables, idees a mitges, vincles fràgils que depenen només de voluntats minses en un planeta que s’esfondra, enmig de la inseguretat existencial imposada pel neoliberalisme i la sensació d’alerta global propagada per les noves tribus herètiques que tenen en Greta Thunberg la seva vedell d’or.
La posició de Greta Thunberg és ètica -creu en el que fa, cosa que fa està bé més enllà que a mi em sembli una pèrdua de temps-. La que no és ètica és la dels seus pares a la recerca de pasta. No els culpo, segueixen a la vegada, el que dicta Carlos Sobera: Aposta, aposta, aposta, guanya, guanya, guanya.
També caldria dir-ho: som ionquis de les solucions messiàniques, cristològiques. En això Chesterton no s’equivocava, la gent és capaç de ressuscitar l’Olimp dels déus, el zoològic egipci, per tal de no dir les tres paraules: i (Déu) es va fer home. En fi, la gent busca creure en qualsevol cosa. Vivim en l’època en la qual es genera diners tan sols especulant amb els sentiments de la gent, experiències, desitjos (vegeu Capitalisme, consum i autenticitat d’Eva Illouz si es vol saber més sobre les commodities emocionals, com els sociòlegs ho descriuen).
Un altre any que no fem la revolució, les maleïdes condicions subjectives; per quedar bé ara hauria de citar Lenin. El món és una merda, ja no podem dir que som l’eterna oposició i romantizar la derrota al Walter Benjamin. Els que creiem en què les coses es canvien des de l’Estat (sense oblidar la pressió del carrer), fent lleis justes, regulant, creant unes estructures a imatge i semblança del món que volem, estem d’enhorabona: hem mossegat una mica de poder.
Un poder insignificant i ínfim, però això que res; això sí, ara no cal fer el ridícul com a Grècia prometent assaltar el Palau d’Hivern quan al màxim que aspirem és a ser els seus jardiners. A l’esquerra (o al que es fa dir esquerra) li fa por governar, està molt còmoda en la derrota, a la contra i en el residual, perquè en la marginalitat es pot ser especial, cool abans que mainstream. L’única cosa, abans que això de masses i en això Ortega i Gasset els donaria la raó. Justament el contrari del que necessitem. Fotut maleïdisme.
No es tracta d’anar en contra del poliamor sinó d’assenyalar que, si ja és molt difícil tenir un projecte estable i sa de parella a llarg termini, encara ho és més tenir diverses parelles simultànies o relacions de geometria variable. La diversitat no és l’enemic, però d’allò particular no es pot fer la norma.
El mateix amb aquestes paraules maleïdes que s’estenen temporada rere temporada, com ara persona racialitzada. Exactament què vol dir? Què és una persona racialitzada? Najat el Hachmi, en un molt lúcid article publicat a El Periódico el passat 20 de gener, assenyala que li han penjat l’etiqueta de racialitzada quan ni tan sols ella (la persona a la qual nomenen) sap el que significa. Denuncia l’ús d’etiquetes per crear un “ells” i un “nosaltres”, atrinxeraments identitaris que lluny d’unir, separen. El seu article, titulat “Racialitzada, ¿jo?” Comença així:
Fa dies que em miro al mirall, intentant descobrir si hi ha alguna cosa nova en el meu aspecte. M’analitzo de la forma més objectiva possible però no trobo res, a part dels signes propis de la meva edat. I si no ha canviat res, per què de cop i volta em diuen coses que no m’havien dit mai? Per què m’escriuen i m’interpel·len en la meva condició de “dona racialitzada”? Després de dècades lluitant per llevar-me de damunt infinitat d’etiquetes que m’han anat posant sense el meu consentiment, ara em trobo amb aquesta nova que, a sobre, ni tan sols entenc el que vol dir.
Com assenyala Zizek en molts dels seus llibres, ara que l’individu (o indivídua…) occidental ja no pot atemorir, saquejar, imposar, exterminar la resta del món per ser el protagonista, ha de seguir sent-ho pel seu malestar per tot el mal que ha causat històricament, una competència cristiana molt moralista. La cosa és seguir sent el focus d’atenció, hem de ser els més ningú que els ningú.
El mateix amb l’esquerra que tracta de posar veu als sense veu. Discrepo de moltes tesis seixantavuitistes i no crec que fos una revolució de classe, però la frase “no m’alliberin, jo basto per això” em sembla molt adequada per a aquests grupuscles. No em poseu veu, no me la robeu, del que es tracta és de donar-nos la mà, que em deixin espai, d’aconseguir parlar per nosaltres mateixos. Això seria a petita escala.
Pel que fa a la gran escala, no necessitem que els mitjans deixin de rebre publicitat d’empreses que cremen combustibles fòssils com anunciava The Guardian fa uns dies, sinó pressionar als nostres governs perquè inverteixin i investiguin més a fonts d’energies com més netes i sostenibles millor. Més nuclears més segures i més renovables. No al decreixement, qui cregui que l’expansió de l’ésser humà es pot frenar és que no ha llegit un llibre d’història en la seva vida.
Una altra cosa és el consum eficient, raonable, un creixement orientat a uns fins i no cosificat com ens ha portat el pitjor de segle XX amb la seva racionalitat instrumental i la llauna de l’escola de Frankfurt. Res de banca ètica, volem caixes públiques, no volem un capitalisme de rostre humà, sinó polítiques socialistes. Un món pensat per a la gran majoria i no per a uns pocs.
Prou d’idealitzar el passat; abans, la gent tenia vides igual de merda que ara, els obrers estaven alienats, les dones explotades i la societat vivia en blanc i negre, era profundament injusta, homòfoba i racista. Es tracta de tornar-ho a intentar sense repetir els mateixos errors. La gent sempre ha estat diversa i avui aquesta diversitat pot ser incorporada, representada, estructurada; abans no era possible.
Hem d’admetre que estem lluny de ser déus i que la realitat sempre ha estat molt precària, més del que ens agradaria admetre. Vivim en societats postmodernes en què el discurs oficial afirma que no hi ha cap veritat, però sota la superfície són profundament idealistes i, sense admetre-ho, creuen en aquesta veritat inabastable; justament per inabastable és una creença més fèrria.
No hem deixat de creure en l’amor, però tots hem posat en ell més expectatives que mai. Passem hores a Netflix sense saber quina pel·lícula triar perquè l’abundància ens satura, tenim por de triar perquè això implica deixar de veure la resta de pel·lícules. El mateix succeeix amb Tinder: tenim la sensació de poder comprar-ho tot al supermercat de l’amor, però només és això, una sensació. Encara que tinguem accés a tot mai podrem provar-ho tot i vam passar una vida compungits per no poder triar perquè qualsevol elecció en un context d’abundància potencialment infinita ens pertorba.
Res d’això és nou; estic segura que en l’antiguitat els que entraven a la biblioteca d’Alexandria sabien que no podrien llegir tots els llibres, però per llegir un llibre havien de triar algun. Escollir, decidir, descartar, responsabilitzar-se, ser conscient de la nostra finitud. Nomenar aquestes paraules és pitjor que defensar la Troica o parlar bé del lliure mercat. Viure és comprometre; com deia Celaya: “Maleeixo la poesia de qui no pren partit, partit fins a tacar”.
En resum, del que es tracta és de refundar la universalitat, una que no expulsi sinó aglutini els matisos que té la vida i els que la doten de sentit. Una que tingui per sobre dels valors il·lustrats -encara que ja sabem el precari i elitista que va ser el Segle de les Llums-, que busqui un món més senzill, just, habitable i que estalviï patiment al comú dels mortals. Una esquerra que deixi de lloar els barroquismes emocionals, culturals, i busqui ser una força que sumi, que aspiri a representar la massa i deixeu de creure que els particularismes són bons només perquè estan en els marges del sistema.
Si tots formem part d’alguna minoria, la minoria deixa de ser articuladora; posat en altres termes: si tots som víctimes, ningú no ho és; mer fet de pertànyer a un reducte es torna un epítet (persona = diferent; diferent = persona). Necessitem una esquerra que deixi de creure que els problemes de la gent són les batalles culturals tuitares, que deixi d’enaltir figures tan sols perquè han triomfat i vesteixin amb valors humans el seu negoci. Necessitem una esquerra que s’acordi dels que no parlen perquè ja estan molt cansats, dels que no comparteixen la seva opinió perquè veuen impossibles seus somnis.
Volem una societat vivible per a aquests corredors de fons que som tots i cada un de nosaltres; lluny de l’opressió de la comunitat, una societat que creu vies i models fiables, sans i nous per a tots nosaltres, perquè no tots podem ser Parsifal a la recerca del Sant Grial i no totes les vides són òperes de Wagner; i què cansament i patiment innecessaris si ho fossin.
Catalunya Plural, 2024 
