Algunes dades bàsiques. En aquesta avinguda muntanyosa, més dura al planisferi, hi hagué fa segles una vila romana, Campo Amaro. Més sorgí a les rodalies una masia, Can Cortada. Pels volts de 1870 la febre groga atragué a molts barcelonins i començaren a néixer torres d’estiueig en clar contrast amb l’urbanisme de la resta del barri,. A dalt de tot s’hi trobava la vella església, i les dominiques. Ambdós edificis religiosos serien dels darrers en cremar durant la Setmana Tràgica de 1909.
Poc abans, l’any 1907, el passeig, consagrat el 1908 amb els seus característics plataners, el nomenclàtor li concedí la seva actual denominació, relativa al poeta i polític del Vuit-Cents, però sens dubte una perversió de l’origen com per a encaixar a la política de bateigs inherent als carrers barcelonins.
Més enllà d’aquestes informacions Campoamor t’omple de preguntes si observes una mica els seus palaus i reflexiones sobre el seu passat. Resulta senzill imaginar-la exultant durant els anys previs a la guerra, com si fos bessona d’una altra recta similar al Tibidado, com si durant dècades s’igualessin varies zones adinerades, oposades de categoria des de 1939.
Potser escriuré el següent per haver passejat aquesta tarda pel barri de Salut, vora la travessera de Dalt. No fa gaire, cap a mitjans del seixanta o principi dels setanta, era a vessar de viletes, descrites per Juan Marsé com una falsa fortalesa de la burgesia destinada a ser convergent a la decadència del Franquisme. A La oscura historia de la prima Montse s’intueix l’ensorrada, concretada mitjançant immobles en forma de pantalla, amb balcons horribles, alçades grotesques i la justa desqualificació com a travessera del Mal segons Enrique Vila-Matas, qui la patí durant anys viure en aquest autopista de manicomi.
A Campoamor gairebé ni ensumes els cotxes. Es troben aparcats i això ens conduiria a un espai amb veïns feixes, hereus d’aquella tranquil·litat proverbial, envoltada d’aribes, Modernisme de noms variats com Graner, Arnau Calvet, Riudor Capella l’eclèctic, i massa oblidat, Jeroni Martorell, gran conservador patrimonial.
Les dominiques duen la seva firma i seva era la torre d’aigües mig esmicolada, més o menys enmig d’aquest peculiar indret, amb okupes entre les seves files i moltes residències de la tercera edat, solució per a no perdre la integritat del conjunt, destrossada el darrer terç del segle anterior per lamentables blocs més o menys baixos per a simular respecte a la esta.
Els darrers anys Campoamor entraria al trivial pursuit barceloní per Manuel Valls, nascut a una clínica del carrer el 1962. Aquest intent de ciutat jardí, bastant aconseguit, oscil·la entre la deixadesa i l’esplendor, una balança equilibrada a les seves antípodes culminada amb un aroma apòcrif.
Al cim trobem una creu de terme. La idea de la mateixa era marcar la frontera, una més en aquest límit del poble, entre Horta i Sant Genís dels Agudells. La destrossaren el 1909 i el 1936, reparant-la el 1952 durant la celebració del Congrés Eucarístic, les olimpíades del Franquisme, el gran esdeveniment planetari, fenomen cíclic a la capital catalana, útil per a realitzar certes reformes, reivindicar la mirada de la resta del món i col·locar símbols a la perifèria, com feren a posteriori els socialistes al Carmel, just abans de 1992.
La creu és d’Adolf Florensa, un d’aquells anònims amb molta petjada a Barcelona, invisible malgrat la seva omnipresència. La seva creació pels marges fou desplaçada uns metres amb l’obertura de l’avinguda de l’Estatut de Catalunya, una dissidència més en aquest llindar amb tocs d’irrealitat per emmarcar-se en pocs metres quatre realitats diferents i connectades de manera bastant capritxosa, i just aquí ressalta més certa impostura al traçat del carrer Campoamor, una rambla de final abrupte, si bé la primera església de Sant Joan era el seu comprensible punt i final per a permetre l’expansió de la nova quadrícula del barri.
El club de tennis reemplaçà el temple el 1912, tres anys després de ser cremat. El seu remat es situa just amb el carrer de Salses, l’altra perla pels nouvinguts, amb viles més baixetes, moltes d’elles unitàries, com veurem dintre de poc.
Sales, sobre tot després de la demolició de molt del seu llegat arquitectònic, és com un aneguet lleig, amb lluentors parcials, a diferencia de la seva companya, més o menys homogènia i amb més sensació de paràlisi corporal, com si el seu rellotge s’hagués congelat fa molt, i aquí flota una capa fantasmagòrica, reforçada per les seves desmanegades voreres, desgastades i deprimides. La lògica apunta a una reforma per a redreçar el seu rumb, i no aniria malament dignificar-lo amb plafons per a llegir sobre el seu recorregut i tots els relats possibles de les seves mansions.
Catalunya Plural, 2024 
