Després de la compareixença de Torra on va fer explícit el trencament de relacions amb ERC i va donar la legislatura per esgotada, el rellotge electoral es va posar de nou en marxa. No de manera oficial, ja que perquè això passi el President les ha de convocar, però sí a efectes pràctics. El govern està enterrat i amortitzat, i els partits preparen els següents comicis.
El motiu que va esgrimir el president de la Generalitat va ser que els republicans no li van donar el suport esperat davant la notificació de la Junta Electoral Central en què li retirava l’acta de diputat de forma provisional, a l’espera de la sentència definitiva. Des d’ERC, però, la visió era una altra: els actes del President Torra i de Junts per Catalunya no haurien estat encarats a l’embat real amb l’estat sinó en potenciar la imatge que són els postconvergents, i no els republicans, els qui lluiten per la independència amb més intensitat.
Aquesta situació obra el següent debat: es pot fer una distinció entre desobediència tàctica i desobediència real? En què consistiria, llavors, la desobediència tàctica?
Si la desobediència té com a objectiu oposar-se a l’aplicació d’una llei injusta per tal d’aconseguir la seva derogació (com podria ser, per exemple, l’objecció de consciència davant l’obligatorietat d’assistir al servei militar), la desobediència tàctica consistiria, no tant a posar fi al suposat injust mandat que es desobeeix, sinó en reivindicar-ne l’acció concreta per a treure’n rèdit electoral. Però perquè la desobediència tàctica pugui funcionar – és a dir, que se’n pugui extreure rèdits electorals – qui té del seu costat la llei, o bé ha de ser incapaç de distingir entre l’una i l’altra, o bé ha de tenir una voluntat persecutòria. I, en aquest sentit, algunes de les estructures de l’Estat espanyol han efectuat aquest rol a la perfecció.
Des de l’inici del “procés”, allò que s’entén pel “marc polític”, és a dir, el conjunt de temes sobre els quals pivota l’agenda política – sostinguda i alimentada pels mitjans de comunicació –, ha estat el de l’independentisme. No hi ha cap dubte que l’u d’octubre va ser un acte de desobediència real liderat i fet possible per la gent. Però després de l’u d’octubre del 2017 es va entrar en una segona fase: la independència ja no era un objectiu possible, degut, en gran part, a què la teoria del “reconeixement exterior” es va demostrar fallida. Llavors, el marc de la lluita independentista va virar cap a posicions on altres col·lectius i segments de població – independentistes, o no – ja hi eren des de feia molt de temps: en la denúncia dels drets humans i en la reivindicació del dret de l’autodeterminació.
Aquest canvi de marc és el que s’ha de comprendre per tal d’analitzar la lluita per a l’hegemonia política de l’independentista. Mentre ERC virava cap a una posició “realista”, reconeixent la incapacitat immediata de fer la independència i la necessitat d’acumular forces, Junts per Catalunya, liderats des de Waterloo per Puigdemont, s’acollien a l’idealisme de la resistència. La “desobediència tàctica” seria l’eina mitjançant la qual s’aconseguiria mantenir viva la flama d’aquesta resistència, i amb això, aconseguir una bossa de votants que s’hauria vist decebuda pel canvi discursiu d’ERC.
És en aquest sentit que la decisió de Torra de desobeir la JEC es pot interpretar com una “desobediència tàctica”, ja que Junts per Catalunya se’n beneficiaria electoralment, i els costos que afrontarien serien menors – principalment la inhabilitació d’un President que ja se sabia que no repetiria candidatura. Amb aquesta inhabilitació, Junts per Catalunya aconseguiria solidificar el relat de l’èpica de la resistència a través de la figura del màrtir que avantposa el seu estat personal al dels interessos de país.
Si donem aquesta hipòtesi per certa, els interessos que estaria defensant no serien aquells que portarien Catalunya a esdevenir un Estat independent, sinó a la formació postconvergent a reeditar la Presidència de la Generalitat. Així, la desobediència tàctica repetiria aquesta lògica: uns governants que avantposen l’interès electoral a l’interès del país, i un òrgan de l’Estat espanyol – en aquest cas, la JEC – que actua de manera gelosa, irascible, i ideològicament esbiaixada. Una lectura menys ideal, però potser més realista, del que significa el procés pels seus líders polítics.
Catalunya Plural, 2024 
