La paritat de gènere a les institucions polítiques de Catalunya encara és un objectiu pendent de fer-se realitat. Ara que el president de la Generalitat, Quim Torra, dóna per liquidada la legislatura i ha anunciat que després d’aprovar-se els pressupostos comunicarà la data en què els catalans haurem d’exercir novament el dret de vot per escollir les diputades i els diputats de la tretzena legislatura, els partits polítics tindran l’oportunitat de predicar amb l’exemple, per aconseguir que la cambra catalana tingui el mateix nombre de dones que d’homes. Fins i tot, una dona més, ja que l’hemicicle està format per 135 persones, una xifra imparella.
Per això, caldrà que tots els partits que, a priori, tenen possibilitats reals d’obtenir representació, presentin unes llistes electorals a les quatre circumscripcions, com a mínim, aplicant l’anomenat sistema cremallera (intercalant dones i homes, en l’ordre de la llista). Fins i tot, amb més dones que homes en els primers llocs, i, perquè no?, amb una dona com a cap de llista a les quatre demarcacions, encara que la persona candidata a presidir el govern català de cadascun dels partits sigui un home.
Si tots els partits que obtinguin representació fessin les llistes amb aquestes premisses, s’arribaria a la paritat. Si no, la representació femenina a la cambra catalana creixerà tímidament o, fins i tot, disminuirà i se situarà al voltant del 40%, punt amunt, punt avall. I és que aquest és el sostre de vidre on s’ha instal·lat la representació femenina des que el govern espanyol del socialista José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar el 2007 la llei d’igualtat i va establir la quota mínima del 40 % en les candidatures electorals per aconseguir una representació equilibrada entre dones i homes.
De les dotze legislatures que porta el Parlament de Catalunya, s’ha passat de 7 a 59 dones. Sempre amb augments de la representació femenina, menys en quatre legislatures d’estancament on no hi va haver augment de dones. Van ser les legislatures de 1988 i 1992, i la del 2010 i el 2012. I una legislatura de clar retrocés, l’onzena, el 2015, baixant la representació femenina de 55 a 51 diputades.
En aquesta legislatura que clourà previsiblement, com a màxim, a començaments d’estiu, s’ha aconseguit el percentatge més alt de dones: un 43,7%. Però encara queden 6,3 punts per arribar a la paritat.
Les xifres indiquen que, però, que les substitucions segons avancen els mesos de legislatura fan augmentar la representació femenina, ja que a les llistes alguns partits col·loquen la majoria de les dones en llocs més avall, amb poques possibilitats d’obtenir representació. Aquest fet, de dones que substitueixen homes; ha suposat, que a la majoria de les legislatures acabi havent-hi unes quantes dones més al final que a l’inici de legislatura.
Les 7 dones pioneres en un Parlament ple d’homes el 1980 van ser 3 per la coalició Convergència i Unió (Concepció Ferrer d’UDC, llicenciada en filosofia i lletres i regidora de Figueres; Helena Ferrer de CDC, llicenciada en matemàtiques; i Trinitat Neras de CDC, directora d’empreses i activitats turístiques), 2 pel PSC (Rosa Barenys, diplomada en Treball Social i regidora de Santa Coloma de Gramenet; i Marta Mata, mestra i pedagoga) i 2 pel PSUC (Maria Dolors Calvet, periodista; i Teresa Eulàlia Calzada, professora i llicenciada en econòmiques).
La representació femenina al Parlament, però, no es va aproximar a una quarta part fins a la sisena legislatura del 1999 al 2003. I no va ser fins a la novena, del 2010 al 2012, que es va arribar per primer cop al 40% de dones. Però, aquest percentatge va baixar en l’onzena legislatura.
Una Mesa que mai ha arribat a la paritat
La representació de les dones en la Mesa del Parlament no ha superat mai els 3 membres dels 7 que la componen. De les dotze legislatures, només en tres s’ha arribat aquesta xifra. En la resta hi ha hagut sempre 1 o 2 dones. Per tant, una representació femenina màxima va ser del 42,8 %. Però la mitjana total de les legislatures, es queda en un 25% de dones membres de la Mesa.
La primera dona presidenta del màxim òrgan de la cambra catalana va ser Núria de Gispert, per la coalició de Convergència i Unió, en la novena i la desena legislatura. La segona i última, de moment, va ser Carme Forcadell, per la coalició Junts pel Sí, en l’onzena legislatura. La mesa del Parlament ha tingut al llarg de la seva història tres dones que han ocupat una de les dues vicepresidències: la primera, en la primera legislatura, Concepció Ferrer per la coalició Convergència i Unió, membre d’Unió Democràtica. La segona, en la sisena legislatura, Dolors Montserrat pel Partit Popular català. I, la tercera i última, per ara, en la desena legislatura, Anna Simó per Esquerra Republicana.
Precisament, perquè la imatge d’una Mesa del Parlament amb poques dones no persisteixi, el Parlament va aprovar al gener un ambiciós Pla d’Igualtat de Gènere que, entre altres punts, introduïa la paritat de gènere com a criteri normatiu en la composició de tots els òrgans de decisió, incloent-hi la Mesa del Parlament i les meses de les comissions.
També per assegurar que l’hemicicle sigui el màxim de paritari, el pla estableix la promoció de les llistes cremallera per garantir que la proporció entre diputats i diputades sigui menor a dos punts percentuals, si escau, per mitjà de l’actualització de la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes. Ara caldrà veure si els partits apliquen a les seves llistes els punts del pla, i si en la pròxima legislatura, aquests punts també es noten en la composició de la nova Mesa.
La importància del pla radica en contemplar la igualtat a escala de tota la institució, i per això, en la seva descripció s’inclouen vuitanta-quatre accions dirigides a tots els col·lectius que treballen al Parlament (diputats i diputades, personal de la cambra i personal assessor dels grups parlamentaris), organitzades en els mateixos cinc eixos que han estructurat la diagnosi, als quals s’afegeix un sisè, orientat a la seva posada en pràctica efectiva, i serà vigent durant el període 2020-2023.
37 dones al Govern
Un cop restituïda la Generalitat el 1977, el govern provisional del president Josep Tarradellas no va tenir cap consellera. Després de les primeres eleccions catalanes el 1980, el primer govern, el segon (1984) i el tercer (1988) del president Jordi Pujol tampoc van tenir cap dona al govern. No va ser fins al quart govern de Pujol, després de les eleccions al Parlament de 1992, que entre els 14 membres, hi ha les 2 primeres dones que van ser conselleres. Maria Eugènia Cuenca de CDC va ocupar la cartera de Governació, tot i que ho va fer començada ja la legislatura per substituir el conseller que va ocupar el Departament des de la formació del govern, i Núria de Gispert d’UDC que va ocupar la cartera de Justícia per substituir un altre conseller mesos abans d’acabar la legislatura. La cinquena legislatura sí que va tenir una consellera des de la formació del govern entre els seus 15 membres. Va ser Núria de Gispert, que va continuar ocupant la cartera de Justícia.
En el sisè i últim govern de Pujol van coincidir per primer cop 3 dones del total de 19 membres des de l’inici de la formació del govern. Núria de Gispert, que va començar a Justícia, a mitja legislatura va passar a Governació i relacions Institucional i va acabar la legislatura a la nova conselleria de Justícia i Interior. Carme Laura Gil de CDC va ser la titular del Departament d’Ensenyament. I, Irene Rigau de CDC, va ocupar la conselleria de Benestar Social, que va canviar el nom abans d’acabar la legislatura a Benestar i Família.
La setena legislatura, acabada l’era Pujol, comencen els governs d’Entesa o de coalició entre 3 formacions d’esquerra: PSC, ERC i ICV-EUiA. El primer, presidit per Pasqual Maragall, serà el que fins aleshores comptarà amb més conselleres. Entre els 19 membres, en tindrà 5: Montserrat Tura del PSC a Interior, Marina Geli del PSC a Salut, Caterina Mieras del PSC a Cultura, Anna Simó d’ERC a Benestar i Família i Marta Cid d’ERC al Departament d’Educació (abans Ensenyament).
La vuitena legislatura presidida per José Montilla, amb menys conselleries que l’anterior (16), tindrà també 5 dones: Montserrat Tura a Justícia, Marina Geli a Salut, Maria del Mar Serna independent a les llistes del PSC, ocuparà la cartera de Treball, Carme Capdevila d’ERC com a titular del Departament d’Acció Social i Ciutadania i Laia Bonet del PSC que va ser la Secretària del Govern.
La novena legislatura, la més curta fins aleshores, de 2010 a 2012, la presidirà Artur Mas de CiU. I tindrà 3 dones entre els 14 membres del govern. La gran novetat en aquesta legislatura serà que per primera vegada una dona ocupi la vicepresidència. Serà Joana Ortega d’UDC, que a més ocuparà la conselleria de Governació i Relacions Institucionals. Irene Rigau, tornarà a ocupar Ensenyament (Educació en els 2 governs d’esquerres). I, la independent en les llistes de CiU, Pilar Fernández, va ser la titular de Justícia.
La desena legislatura, també presidida per Artur Mas, tindrà entre els 17 membres del govern a 3 dones. La legislatura començarà amb Joana Ortega amb el càrrec de Vicepresidenta i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Irene Rigau també continuarà a Ensenyament, i Neus Munté de CDC ocuparà el Departament de Benestar i Família. El Novembre de 2015, amb el trencament de la coalició entre CDC i UDC, els membres d’UDC abandonen el govern i Mas fa una remodelació del govern. Neus Munté que mantindrà la conselleria de Benestar i Família també assumirà la vicepresidència i serà la portaveu del govern, passant a ser la segona dona en ocupar aquest càrrec. Irene Rigau, es mantindrà a Ensenyament. I, Meritxell Borràs ocuparà la cartera de Governació i Relacions Institucionals.
L’onzena legislatura, la més curta fins ara per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola després del referèndum no autoritzat de l’1 d’octubre del 2017, la presidirà Carles Puigdemont del PDeCAT (abans CDC). Entre els seus 17 membres, tindrà 5 dones. Els titulars dels Departaments van ser del PDeCAT i d’ERC, i algun independent, però es van presentar junts a les eleccions amb la coalició de Junts pel Sí. Les 5 conselleres van ser: Neus Munté de Presidència, Meritxell Borràs de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Ruiz del PDeCAT, titular d’Ensenyament, que seria substituïda per Clara Ponsatí independent, fins que va ser destituïda pel govern espanyol. Dolors Bassa d’ERC, que va ocupar la cartera de Treball, Afers Socials i Famílies, i Meritxell Serret d’ERC, que va ser la titular d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.
L’actual dotzena legislatura està presidida per Quim Torra, que va anar a les llistes de Junts per Catalunya, integrada per membres del PDeCAT i independents, en les eleccions al parlament del 21 de desembre de 2017; convocades pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy del PP, en el marc de l’aplicació de l’Article 155, poc temps després que el president Puigdemont declarés i suspengués la independència de Catalunya. El govern de Torra entre els seus 15 membres té 6 dones, el percentatge més gran de representació femenina a la Generalitat de la història. Elsa Artadi ha ocupat la cartera de Presidència fins que va ser substituïda per Meritxell Budó, totes dues del PDeCAT. Laura Borràs va ser la titular de Cultura, fins que va ser substituïda per Maria Àngela Vilallonga, les dues del PDeCAT. També del PDeCAT, Maria Àngels Chacón ocupa el Departament d’Empresa i Coneixement. En el govern de coalició entre JuntsXCat i ERC, les 3 conselleres del partit republicà són: Teresa Jordà a Agricultura, Alba Vergés a Salut i Ester Capella a Justícia.
Queda clar que la representació de la dona a l’executiu és molt inferior a la del legislatiu. Els percentatges són bastant més alts al Parlament que al govern de la Generalitat. De fet, del total de 200 membres inclosos els presidents que ha tingut la Generalitat des del seu restabliment, hi ha hagut un total de 37 dones diferents, sumant les substitucions. Això representa una mitjana del 18,5%.
Els percentatges més alts i que superen el 25% se situen: en la setena i vuitena legislatura amb el tripartit, en l’onzena i la dotzena de Puigdemont i Torra. El percentatge més alt és en l’actual legislatura del president Torra i el segon més alt de tota la història, en la vuitena legislatura del president Montilla.
La Generalitat, mai ha tingut, doncs, paritat entre els seus membres. Sempre hi ha hagut una majoria clara d’homes. Tampoc mai hi ha hagut una presidenta. Però encara és més inversemblant que hi hagi conselleries que no hagin estat mai ocupades per una dona, com són Economia i Finances, Indústria i Energia, Política Territorial i Obres Públiques, Comerç, Consum i Turisme, Medi Ambient i Sostenibilitat. I no serà perquè no hi hagi dones especialitzades i preparades en l’àmbit d’aquests departaments.
Catalunya Plural, 2024 
