Una gran satisfacció de passejar amb els lectors és sentir la seva participació en el procés de completar els forats sorgits per falta de coneixement. La ciutat és un teixit col·lectiu, i amb la unió de totes les seves visions podem tancar de mica en mica el seu trencaclosques.
Ens havíem quedat a una preciosa casa amb aspecte de masia al carrer de Lloret de Mar, i gràcies a les contribucions de particulars he pogut esbrinar de la seva solitud fins a mitjans dels anys setanta del segle passat, quan s’urbanitzà la zona compresa entre el carrer d’Eduard Toda i Valldaura; aquest i no pas cap altre és el motiu de l’aglomeració de blocs antinaturals pel passat hortenc. Just després d’aquest edifici tan notori trobem el Parc de la Unitat, denominat així per simbolitzar l’entesa entre les associacions de veïns, enfrontades per múltiples discrepàncies durant el postfranquisme. El parc, reformat el 2010, pretenia donar un espai verd al veïnat, però, com molts projectes d’aquesta tipologia dels consistoris socialistes, ha quedat desfasat i més aviat s’assembla a una bocana per accedir a l’estacionament de vehicles.
Des d’aquesta casa verda m’agrada descendir, sense cap motiu concret, pel carrer del Canigó, desproveït de la seva estètica d’antuvi mitjançant una sèrie d’immobles sense elements dignes de menció, per això resulta senzill exaltar-se amb el seu número 62, on a la part superior de la façana podem llegir Estança dorada, i aquest nom em suscita dubtes més aviat graciosos, doncs podria al·ludir a una discreta casa de cites o a la llar perfecta per a retirar-se després de dècades de feina dels seus propietaris, feliços per donar amb el lloc somniat per a viure els seus darrers anys envoltats en aquesta pau proverbial allunyada del soroll barceloní.
Aquesta joia degué durar ben poquet. Segons el cadastre la finca és de 1920 i pogué tenir una bessona just al costat, pel 1944 l’arxiu municipal, sempre precís, detalla la construcció d’una coberta d’ús industrial de més de mil quatre-cents metres quadrats per a la fàbrica Valldaura i el sorgiment de naus, avui desaparegudes.
Molts caminants solen criticar la placidesa d’aquests barris per la manca de serveis, quelcom desmentit en aquest cas per l’aparició d’un supermercat a la cruïlla amb Doctor Letamendi. Més avall m’envolta la part lateral de la Unió Esportiva d’Horta, club fundat el 1922 després de la fusió del Club Esportiu Autonomia amb l’Athletic Baseball Club, amb seu a Montjuic.
De l’Horta recordo partits durant la meva infantesa, quan per matar alguna tarda de cap de setmana anava a l’estadi del Martinenc i contemplava mig encantat els ets i uts del torneig d’Històrics o algunes jornades de Tercera Divisió, on ara mateix l’equip blanc-i-negre circula més o menys a la meitat de la classificació, després de ser tercer durant la temporada 2018-2019.
El seu camp, amb capacitat per a cinc mil persones, és el Feliu i Codina, en honor a l’homònim carrer on es troba el seu ingrés principal. Feliu i Codina fou un dramaturg i periodista del Vuit-Cents. El seu passeig començà a poblar-se a principis de la passada centúria; no em recrearé gaire descrivint-lo perquè ja hi ha especialistes més qualificats per a esgotar-lo, però per a iniciar-nos un xic a la matèria no està de més referir els seus orígens com a rambla Quintana perquè s’enllaçava amb una masia del segle XVII desapareguda el 1958 amb el fi d’ampliar un centre per a persones amb desordres mentals.
Quan he fet alguna guia per Horta tots tenen el carrer al cap perquè un dels seus més il·lustres habitants fou Josep Maria Mainat, qui després de la Trinca ubicà a Feliu i Codina la productora Gestmusic, clau de tants programes d’èxit durant els darrers temps.
Feliu i Codina destaca per l’abundància de casetes modernistes, i el mateix pot dir-se del carrer d’Hedilla, un dels meus preferits per ser poc transitat i ser un petit museu de viletes, moltes d’elles amb la funció residencial suplantada per l’empresarial. Gairebé és un miracle apreciar-lo ben íntegre, com si la modernitat destructora no s’hagués adonat d’aquest racó tan especial cap al passeig de Fabra i Puig, amb el confrontant Turó de la Peira, ben frondós, i un tram més aviat anòmal des d’on pot admirar-se el Carmel amb les seves impossibles alçades i la seva nova església dels anys vuitanta amb forma d’orgue, un monstre sempre tancat i tan sols útil per a tenir una referència a l’horitzó.
Ens apropem a la conclusió d’aquesta ruta sense cap element imprescindible per tenir-ne una constel·lació necessària per a entendre la Història i la progressiva ocupació d’unes hectàrees allunyades del rovell de l’ou fundacional, generant-se estructures força variades per la mescla de propostes urbanístiques. De fet, gairebé podem dir que la plaça Castelao, coronada amb un bust del gallec, separa Horta de la més modesta Vilapicina, amb la indubtable temptació de provar les tapes de la Esquinica, amb cues a la seva porta per tanta virtut gastronòmica, però com encara ens queda una darrera meravella em desvio, somric pel debut del carrer d’Horta, travesso el carrer i m’endinso a la plaça Bacardí, i clar, el cognom remet a efluvis alcohòlics. Ja descobrirem el motiu.
Catalunya Plural, 2024 
