En l’actualitat, encara que podem veure casos aïllats de professionals reputats amb alta formació, així com activistes socials – i de pes intel·lectual – en llocs de sortida de les llistes electorals, en la majoria de casos veiem joves formats als aparells de les organitzacions juvenils dels partits o dels sindicats. Persones sense activitat professional més enllà d’aquests espais interns o plataformes adjacents, així com dirigents “eterns” que porten passant d’un càrrec públic a un altre des de fa dècades.
No seria necessària una reflexió profunda per part d’aquestes organitzacions sobre per què el proletariat, el precariat o simplement els sectors obrers i populars no estan representats – o absolutament infrarepresentats – en els llocs de sortida de les llistes electorals? No seria molt més representatiu que membres de les kellys o dels riders, que porten a terme una lluita sindical encomiable, tinguessin també veu en els parlaments i els ajuntaments?
Aquesta realitat dels últims anys dins dels partits i organitzacions de classe, o simplement d’esquerres, a Catalunya contrasta amb experiències com les del diputat comunista i sindicalista obrer Juan Ramos – i molts milers més – forjats en l’heroica lluita antifranquista i democràtica dins de grans organitzacions com les CCOO dels 70 i 80.
Juan Ramos Camarero (1944 – 2011) va ser un de tants que va haver d’abandonar la seva Andalusia natal – concretament el poble d’Íllora, a la província de Granada – per buscar-se la vida en el sector secundari català. L’empresa Siemens seria on treballaria i militaria activament des dels anys 60. Tant en les clandestines CCOO com al PSUC va desenvolupar unes ingents tasques agitadores i organitzadores que el van portar als més alts llocs de responsabilitat en les dues organitzacions de la classe obrera de Catalunya.
Es va convertir per mèrits propis en un dirigent reconegut pels treballadors després d’anys de lluita sindical i va formar part de la candidatura del PSUC per la circumscripció de Barcelona en les eleccions generals de 1977. La candidatura estava encapçalada per Gregorio López Raimundo, històric secretari general dels comunistes catalans, seguit d’Antonio Gutiérrez Díaz, expres polític, arquitecte de l’Assemblea de Catalunya i, en definitiva, una de les ments més preclares de l’oposició democràtica a la dictadura. En tercera posició se situava el mític dirigent sindical i cofundador de les Comissions Obreres a Catalunya, Cipriano García, manxec i amb dècades de lluita antifranquista a l’esquena. En quart lloc, Jordi Solé Tura, intel·lectual amb una extensa trajectòria antifranquista i que seria un dels pares de la Constitució Espanyola de 1978. Finalment, en cinquè lloc es trobava Juan Ramos.
En les eleccions de 1979, Ramos tornaria a sortir elegit diputat, càrrec al qual renunciaria pocs mesos després per presentar a la llista comunista per a les eleccions autonòmiques de març de 1980. Va tornar a ocupar el cinquè lloc de la llista per Barcelona, d’una candidatura encapçalada per la figura incombustible de Josep Benet, secundat pel “Guti” i ocupant el tercer lloc Paco Frutos, destacat dirigent sindical de Comissions, seguit de Maria Dolors Calvet, activista, organitzadora comunista i feminista amb un gran fons intel·lectual molt vinculat a l’urbanisme.
El PSUC demostrava un grandíssim múscul organitzatiu i de penetració en la classe treballadora i amplis sectors populars en la confecció de les seves llistes. Combinant dirigents del partit, intel·lectuals combatius, destacats militants dels moviments socials, del sindicalisme, etc. Sense cap mena de dubte, la seva trajectòria històrica i la realitat del seu moment confirmaven la seva caracterització com a partit nacional i de classe.
Amb l’escissió marxista-leninista i profundament crítica amb els resultats de la Transició que va patir el PSUC el 1982, protagonitzada quantitativament per sectors obrers -entre 6.000 i 7.000-, va néixer el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Juan Ramos ocuparia la secretària general del flamant partit -la seva presidència va recaure en l’històric dirigent Pere Ardiaca- i estaria present en els llocs més elevats de futures candidatures electorals, de la mateixa manera que el PSUC en aquells anys. Tots dos barrejaven representants del tan assumit en l’espai comunista de “les forces de la feina i de la cultura”.
Aquests dos partits germans aviat confluirien en un nou subjecte polític: Iniciativa per Catalunya, on el paper del secretari general de Comissions Obreres a Catalunya, José Luís López Bulla, va tenir un paper essencial en la pacificació de l’espai sindical dels comunistes.
Juan Ramos i tots ells són fills d’una època concreta i irrepetible del nostre país, amb un model productiu, una realitat social i cultural diferent i fins a un context internacional incomparable a l’actual. Ara la gent del comú, assalariats amb treballs en condicions difícils, precàries o simplement amb encara “un món per guanyar”, segueixen representant a amplíssimes capes de la societat, però aquesta representació no arriba als seients i passadissos de les institucions.
Quines causes expliquen aquesta realitat? El buidatge d’aquests partits d’una militància d’extracció popular que no sigui d’avançada edat? Si existeix aquesta pèrdua de múscul militant des de fa anys, impacta comprovar com no sorgeixen iniciatives per intentar revertir aquest procés des d’espais que es reclamen com a representants de la classe treballadora. Impacta veure com hi ha una majoria dels principals representants públics i amb responsabilitat institucional que han crescut i desenvolupat les seves carreres “professionals” dins dels partits o els seus espais d’influència.
Si la realitat política exigeix un nivell d’especialització molt important, aquests partits haurien de tenir estructures formatives per poder desenvolupar les capacitats de la militància, amb independència de la seva trajectòria anterior.
És molt significatiu que la jivarització general que han patit aquests partits des dels anys vuitanta no hagi pogut ser rectificada a l’almenys en part en quaranta anys, ni tan sols en moments d’agudesa de les crisis com en la iniciada el 2008.
Álvaro Cunhal, l’històric dirigent comunista portuguès, parlava de la “regla d’or” del Partit. Es referia a l’existència d’una majoria de militants de la classe treballadora en la direcció de l’organització per assegurar una política de classe. Aquell PCP era un dels principals referents del PCC de Juan Ramos, qui estic convençut que compartia la visió de Cunhal sobre la “regla d’or” en els partits comunistes (l’editorial de l’PCC va ser la principal distribuïdora del famós llibre de Cunhal “un partit amb parets de vidre”).
No es tracta mai de repetir models d’altres realitats i altres moments, però si de, almenys, tenir present les línies mestres de la millor tradició de la nostra història, la crítica i l’autocrítica per sobre de les martingales i els “treballs de fontaneria”. De dirigir i integrar els sectors que vols representar perquè efectivament formes part viva d’ells i et veuen com una eina útil, de l’organització que serveix per a un objectiu global i col·lectiu en lloc d’un espai on gestionar quotes de “poder” per a grups cada vegada més minúsculs.
Catalunya Plural, 2024 
