A vegades una marca pot ser poderosa fins al punt d’eclipsar històries veritables i oblidades. Passa amb Bacardí, cognom conegut mundialment pel cèlebre rom del rat penat, símbol durant molt temps de la ciutat de Barcelona, tot recordant Jaume I.
Bacardí és ben recorrent al nomenclàtor de la capital catalana, però no per en Facundo i el seu licor, sinó per una altra nissaga de comerciants també amb vincle americà pels seus vaixells, sempre plens en la seva marxa cap al Nou Món. El fundador del prestigi i la fortuna del clan fou Baltasar, a qui succeí el seu fill Ramon, més dedicat a activitats immobiliàries, com una enorme finca situada entre la Rambla i la plaça Reial. A la vora encara existeix un dels passatges més bonics de Barcelona, el Bacardí, honorant en Baltasar, i el mateix passa amb l’homònim carrer de l’Hospitalet, a terrenys abans a mans de la família.
Els Bacardí tenien sobretot hectàrees. En Ramon fou succeït per l’Alexandre, un jurista de renom i fins i tot regidor de l’Ajuntament durant la dècada de 1890; integrava les files del Partit Conservador, quelcom normal en un home entregat a recolzar la Restauració Borbònica després de la breu Primera República Espanyola.
Alexandre de Bacardí i Janer tenia immenses extensions de terreny a Horta. Arribaven fins al Carmel, i com no en feia ús, excepte la vila d’estiueig, optà per censar-les en emfiteusi, cedint-les a perpetuïtat a canvi d’uns diners anuals. Com veuen aquesta no era cap maniobra altruista, sinó més aviat una forma de treure partit, i per a ratificar el seu domini sobre allò que traspassa al municipi no dubtà en dedicar diversos carrers als seus familiars, transformats com per art de màgia en sants. La del seu germà desaparegué, Sant Baltasar, però no Sant Alexandre, en un brutal autohomenatge, i Santa Amàlia, cosina i muller després d’un enllaç convingut per assegurar encara més totes aquelles quilomètriques parcel·les a zones més aviat perifèriques i allunyades de Barcelona, no en va Amalia era una Casanovas, i aquests controlaven notòries àrees de l’actual Guinardó i el Camp de l’Arpa.
Bacardí, un dels impulsors del tramvia a Horta, clau per a comprendre la gestació del passeig Maragall, volgué promocionar casetes per a gent amb possibles, com si així aspirés a crear una classe de propietaris força insòlita pel país. Alguns, com ell, podien tenir mansions veritables, però això no excloïa el somni de donar als altres l’esperança d’adquirir un domicili amb aura pròpia de segona residència.
Dit això potser arriba el moment de trepitjar la plaça Bacardí, encara amb cert aspecte de poble, aspecte potser massa lloat per altres cronistes, contents amb repetir una font i quedar-se tan amples. Aquesta àgora nasqué el 1870 i si, des d’aleshores haurà mutat més aviat poc a la seva forma rectangular, envoltada de casetes baixes, gairebé totes de principi del segle passat, amb l’excepció d’uns blocs dels anys seixanta, respectuosos amb l’entorn mitjançant l’altura.
Bacardí pateix, o gaudeix, dels problemes de molts espais semblants a Barcelona, amb les terrasses preponderants, un petit quadrat ocupat pels més petits, una taula de ping-pong, i infinitud de pivots i bancs d’una altra generació, quan es pensava a la conversa de carrer.
La plaça té el seu encant per un altre motiu menys comentat: has de conèixer-la, ja que d’altra manera el seu accés té cert toc misteriós, com si estigués amagada i no desitgés tampoc gaire visitants pel seu afany de ser una perla selecta del barri. Potser el seu destí hauria sigut un altre d’haver-se acceptat dècades enrere la seva condició com a emplaçament ideal pel mercat, construït al carrer del Tajo i una de les estructures més horribles de tot el Districte.
Si l’abandonem pel carrer de Sant Alexandre, debut de les rampes d’Horta, trobarem una sorpresa inesperada. En aquest racó la vista sol fixar-se a la masia barroca de Can Querol, amb els seus esgrafiats malmesos. Aquest impressionant vestigi del segle XVIII fou adquirit per Ermengol Gener el 1773 amb el fi de tindre un lloc de repòs. Recomano veure-la des de passeig Maragall, però seguim a Sant Alexandre, on, de cop i volta, descobrim una vegetació un xic sospitosa. Cobreix un mur de totxo modern amb una placa enigmàtica: carrer de Folc. Inexistent.
El motiu és senzill. A un mapa de finals del Vuit-Cents podem apreciar encara més l’omnímoda dictadura de Bacardí, amb un carrer al costat de la plaça. Una línia recta, amb tota probabilitat un caminet rutal, irromp pels voltants. Amb els anys esdevingué un carreró sense sortida, i el 2014 l’Ajuntament el tapià a l’atesa d’arreglar-lo per a la seva reobertura, mai produïda i potser caiguda a l’habitual amnèsia de l’administració local, bastant mediocre pel que fa al seu coneixement dels barris, i per tant no podem descartar inacció per pur desconeixement. Es troba al costat d’un peculiar palau amb columnes salomòniques de totxo, una raresa arquitectònica barcelonina meravellosa, recognoscible al Torrent de les Flors, el de Rosalía de Castro del Baix Guinardó i fins i tot a un restaurant al passeig de l’Exposició, pintades de verd.
Quan arribo a passeig de Maragall s’obren moltes vies per a prosseguir el meu passeig. Enfoco les passes cap a la Font d’en Fargues, no sense constatar un altre mur. Trec la càmera de fotos, l’alço cap al cel, disparo i dono amb la continuació d’un torrent, el d’en Carabassa, amb l’aigua seca i la seva ruta cancel·lada. Quelcom tindran aquestes sendes si malgrat tot es resisteixen a desaparèixer.
Catalunya Plural, 2024 
