Hi ha dues maneres d’analitzar la taula de diàleg entre el Govern de l’Estat espanyol i el Govern de la Generalitat de Catalunya que es va iniciar ahir a la Moncloa. La primera és fer-ho sota el marc del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat arran del conflicte independentista. I què se’n podria dir, d’aquesta perspectiva?
La primera cosa és que es tracta d’un esdeveniment excepcional si atenem el fet que la darrera reunió entre ambdós governs data de finals del 2011. L’escalada de la tensió en el procés independentista, l’u d’octubre i la injusta presó dels presos polítics segurament ha sigut, en part, la història de la no-política. Mariano Rajoy i el Partit Popular varen ser el paradigma de la no-política, i la judicialització del procés la seva conseqüència.
En aquest sentit, la taula de diàleg entre governs implica el retorn de la política. Alhora, amb el retorn de la política, s’obre la porta a la possible resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Però aquesta no és, per bo o per dolent, la perspectiva que tenen els actors implicats en la taula de negociació, que té més a veure amb la segona interpretació de la taula.
Què implica aquesta segona perspectiva?
La segona interpretació és la que veu la taula de diàleg com un taulell d’escacs. L’objectiu ja no és la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat sinó com els diferents actors implicats escenifiquen les seves estratègies polítiques per tal d’aconseguir els seus objectius de partit. És a dir: no és possible dissociar la taula de negociació del fet que, més aviat que tard, hi haurà eleccions a Catalunya. Només des d’aquesta perspectiva és possible comprendre perquè Junts per Catalunya participa en una taula que, poc abans que s’iniciés, menyspreava.
La taula de negociació formava part del pacte establert entre ERC i el PSOE a canvi de l’abstenció dels primers en la investidura de Sánchez. D’ençà que ERC va virar el seu discurs polític tot distanciant-se dels seus rivals/companys de viatge, i afavorits per aquest gir en les enquestes electorals, el plantejament dels republicans ha estat doble: per un costat, adoptar una posició gradualista respecte la independència, intentant, en primer lloc, acabar amb l’empresonament dels presos polítics. Per l’altre costat, l’estratègia passa per a recuperar la veu de les polítiques socials, deixades de banda durant els anys del procés.
La taula de negociació, en aquest sentit, és clau per aconseguir ambdós objectius. Tant perquè és el govern de l’Estat, format per PSOE i Unidas Podemos, qui té capacitat d’encarar un procés o bé d’amnistia o bé de reformar el delicte de sedició; com pel fet que si es volen encarar reformes socials rellevants redistributives – poc compatibles amb la ideologia del món convergent – hauran de comptar amb el suport puntual dels socialistes. Aquest era l’objectiu inicial de la taula de govern, vist amb bons ulls per Pedro Sánchez, més preocupat per restablir una certa cordialitat entre administracions que acabi amb la bel·ligerància de l’extrema dreta espanyola, on, a banda de VOX, s’hi hauria de sumar el Partit Popular de Casado.
Ara bé, la incorporació a última hora de Junts per Catalunya a la taula modifica el taulell d’escacs en el que s’ha convertit la taula de diàleg. Tot comença per la premissa de les exigències que presenta Torra a Pedro Sánchez – principalment, el referèndum d’autodeterminació i la inclusió d’un relator extern en les negociacions. No és que no ho siguin perquè no són possibles: un referèndum seria perfectament possible, d’acord amb la mateixa constitució espanyola. No ho serà perquè una de les dues parts – el govern d’Espanya – ja ha deixat ben clar que no estan disposats a negociar-ho. I portar sobre la taula de negociació un tema que se sap que és innegociable només és comprensible, només, des del tacticisme polític.
L’estratègia de Junts per Catalunya, doncs, no passa per la consecució dels objectius que presumptament volen aconseguir, sinó per a treure rèdit electoral de la més que evident negativa per part de l’Estat. No només això: la idea subjacent no és tant deixar en evidència al govern de l’Estat, amb qui no comparteixen molts votants, sinó a ERC, veritable enemic de la formació liderada per Puigdemont.
Junts per Catalunya intentarà, durant el transcurs de les negociacions, posar pals a les rodes a la mateixa existència de la taula. Com a one-issue party (partit amb un sol punt a l’agenda) en el que s’han convertit els postconvergents, necessiten un antagonista clar que els hi doni sentit i els reafirmi. El discurs de Junts per Catalunya se sosté sota una única premissa: sense independència no hi ha Estat català, i sense aquest darrer no hi pot haver ni justícia ni llibertat. Per tant, el principal problema que tindran serà justificar en quina mesura acords concrets que es puguin anar tancant entre administracions (com podria ser, per exemple, la cessió de Rodalies a la Generalitat) són negatius per a Catalunya.
En definitiva, ahir va començar la taula de diàleg, i, com a una partida d’escacs entre professional, els primers moviments d’apertura són sempre coneguts, i, d’alguna manera, innocents. Serà més endavant quan la cosa es començarà a posar interessant i es veurà quina estratègia és la guanyadora.
Catalunya Plural, 2024 
