Sortíem una colla d’amics del museu de Vil·la Joana, la casa on va morir mossèn Cinto Verdaguer, al costat de Vallvidrera, quan un d’ells, independentista de soca-rel, ens va resumir les declaracions que Jordi Sànchez va fer la nit abans a TV-3. Explicà com de malament li van fer passar els funcionaris de la presó de Soto del Real al president de l’ANC i l’amic va concloure: “Si mai Catalunya és independent i té un Estat propi, aquest no serà tan corrupte com l’espanyol”.
Els altres tres que l’escoltàvem, un d’ells ex-CDR, el vam escoltar amb idèntica cara d’escepticisme una afirmació que barrejava al mateix temps certa ingenuïtat i cofoisme. Fins i tot un cert empelt d’aquest microsupremacisme que s’ha anat estenent en els últims anys entre alguns cercles nacionalistes quan va afegir: “Nosaltres ho farem millor que ells”. Una convicció comuna a molts secessionistes.
Els quatre amics vam anar a votar l’1-O del 2017. I tots quatre, com la gran majoria dels catalans, hem comprovat la desfeta política i la desconfiança i decepció social generada per l’enorme mediocritat i poca alçada de mides de –també– la immensa majoria dels actuals dirigents polítics catalans, sense distinció de colors ni sigles. La gran sort és que l’economia ha resistit la incompetència dels polítics; ha funcionat com si visqués en un món a part.
Pocs dies després d’aquesta trobada d’amics, i poques hores abans que se celebrés per fi la primera trobada de la taula negociadora hispano-catalana al palau de la Moncloa, vaig fullejar per casualitat el llibre Quina mena de gent som, del periodista Agustí Calvet, més conegut com a Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964). Director de La Vanguardia des del 1933 fins a la Guerra Civil, Gaziel és un dels millors analistes de l’ensulsiada catalana durant la contesa del 1936-39 i la postguerra. D’ençà del 1939 la seva obsessió va ser confeccionar “un breviari ideològic i pràctic, que sempre més pogués servir de norma i guia per a les futures generacions de catalans”.
I el llibre que vaig tenir a les mans mentre es trobaven Pedro Sánchez i Quim Torra, tot i haver estat escrit als anys quaranta, semblava dedicat a aquests dos polítics i a tots els dirigents d’un costat i un altre que no han sabut conduir els destins de les respectives comunitats ni servir-les amb vocació d’estadista. En comptes d’això, s’han servit de les respectives administracions sota la seva responsabilitat per acumular poder i impedir que els seus competidors poguessin aconseguir-ne més.
Al que llegireu a continuació em va semblar destinat a què ho veiés Carles Puigdemont, que no va néixer gaire lluny d’on ho va fer Gaziel. Va ser escrit durant la segona guerra mundial però sembla dedicat a, entre altres, l’eurodiputat de Waterloo: “Si el nostre cas té solució –hipòtesi que no ha estat pas demostrada–, no la trobarem pas fent el milhomes, sinó mitjançant unes virtuts que no serveixen per a fer els gegants: fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència”.
Quan Quim Torra ha estat submergit aquests dies en el dubte de triar entre l'”apreteu, apreteu-nos” o bé saludar amb cordialitat i simpatia els ministres de Sànchez al saló Tàpies del palau de la Moncloa, hagués fet bé en recordar –ell, tan nostàlgic que és dels anys trenta i quaranta– el que opinava Gaziel: “Mentre el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, els esdeveniments es descabdellaran de la forma que l’experiència mostra: en èpoques de guerra, Castella sempre derrotarà Catalunya, i en les de pau Catalunya subsistirà creant riquesa”.
El Guadiana Democràtic i la política de l’ull viu
Els CDR, la mateixa CUP i el Tsunami Democràtic (que potser hauria de passar-se a dir Guadiana Democràtic per les seves espectaculars i incomprensibles desaparicions) haurien de llegir aquesta reflexió de Gaziel, que va conèixer i patir els efectes de les grans gestes revolucionàries: “És gratuït de suposar que la política dels catalans pugui ser mai una política de violència. El cert és que sempre que l’hem volguda practicar hem perdut bous i esquelles. L’única política que ens seria viable col·lectivament és la mateixa que la gran majoria de nosaltres exerceix, amb tant d’èxit, en els afers privats i comercials: la política de l’ull viu, de l’estira-i-arronsa, del qui ven i compra. Res de força: astúcia pura”.
Quan Agustí Calvet va escriure això, Jordi Pujol iniciava l’adolescència. Cal reconèixer que ell va aplicar aquesta astúcia durant 23 anys amb no poc èxit. Però no l’anomenava política de l’ull viu, sinó política del peix al cove. Mentre que l’oposició d’esquerres no la qualificava de jugar a l’estira-i-arronsa sinó de jugar a la puta i la Ramoneta. Mera qüestió de matisos, tot i que diuen que la finezza política està justament en els matisos.
Gaziel no va conèixer els governs de Pujol i de Maragall. Si els hagués conegut, de ben segur els haguera exclòs de la següent asseveració: “Dissortadament, els mateixos catalans, tan fins en tota mena de mercats, en el mercat de la cosa pública som d’un infantilisme, d’una badoqueria i d’una ineficàcia imponents”. Altres defectes sí que van tenir, però infantils, badoques i ineficaces no ho van ser les estratègies polítiques d’un i altre.
I, finalment, tots els que escriuen a sou d’uns i altres, que cobren per lluitar des de les trinxeres i han convertit el ja prou desprestigiat periodisme polític en un mercat de Calaf radiotelevisat en el qual el gènere que es ven fa pudor de dies i només és comprat pels que s’han convertit en addictes del procés o de l’antiindependentisme, també els pot convenir repassar el que deia Gaziel i que es pot aplicar avui mateix sobre el que publiquen o retransmeten: “El dia que els nacionalismes estiguin arraconats i superats, com ho és sempre tota pura forma accidental o dialèctica, la major part de les històries escrites els nostres dies no les podrà llegir ningú. I si les fulleja s’hi avorrirà terriblement o somriurà amb indulgència: el mateix que fem nosaltres avui, quan passem els ulls per les històries clàssiques, gregues i romanes o per les medievals i ens semblen tan ingènues perquè donen crèdit a llegendes mitològiques, narracions fantàstiques i creences absurdes”.
És admirable que les reflexions d’un periodista lúcid i honrat com Gaziel continuïn vigents gairebé un segle després de ser escrites. Però més gran que l’admiració és la tristesa que produeix comprovar que tants anys després segueixin iguals els problemes, els defectes i les incomprensions que allunyaven Espanya i Catalunya i que els líders actuals no semblin estar destinats a conduir el conflicte millor que els d’abans i que, en conseqüència, la crisi tendeixi a la perpetuació.
Catalunya Plural, 2024 
