Estat profund.
Guerra Judicial. Lawfare.
Aquests termes han agafat volada en els darrers mesos, per fer veure que les decisions d’òrgans com el Tribunal Suprem o la Junta Electoral Central són autònomes del poder parlamentari i executiu. Els processos judicials oberts arran del Procés han posat el focus en els jutges i magistrats. Hem après cognoms com Lamela, Llarena o Marchena.
Els partits independentistes han atacat durament al Poder Judicial, vinculant la seva actuació a aquell famós crit d'”a por ellos” i al discurs que va fer Felip VI el 3 d’octubre de 2017. La judicialització de la política, sens dubte, ha provocat una situació molt dolorosa pels partidaris de la independència i a més a més complica enormement qualsevol intent de solució política, com ja es va veure amb l’actuació de la JEC i la inhabilitació del President Torra.
Més enllà de Catalunya, l’actual Vicepresident Pablo Iglesias va reconèixer en una entrevista que el Lawfare o Guerra Judicial és un perill pel nou Govern de coalició amb els socialistes. Iglesias afirmava que alguns togats posaven la seva ideologia per damunt de l’estat de dret, i s’entén que es refereix a una ideologia conservadora. El terme Lawfare prové dels estudis militars (és la continuació de la guerra per vies judicials) i ha estat una estratègia habitual de les dretes de l’Amèrica Llatina, especialment a Argentina, Equador o Brasil.
A més a més, un òrgan com és el Consell General del Poder Judicial es troba en funcions des del Desembre del 2018 i al Congrés dels Diputats no es donen les majories per renovar-lo. La majoria necessària és molt reforçada: dos terços de la càmera. Per tant, el govern de coalició ha de conviure amb el CGPJ que va ser escollit el 2013, amb una clara majoria de membres escorats cap a la dreta.
Pot atacar el Poder Judicial al govern de coalició? En tot cas, l’afer de l’aterratge de l’avió on era la Vicepresidenta de Venezuela, Delcy Rodríguez, és prou entenedor. Les sis demandes que s’han presentat contra el Ministre José Luís Ábalos ens donen indicis que la dreta espanyola està disposada a posar en marxa una guerra judicial.
Ideologies i associacions
Però… que vol dir “dreta” i “esquerra” quan parlem de jutges i magistrats? Abans de respondre, donem una ullada a les dades. Segons l’Informe sobre l’Estructura de la Carrera Judicial (2019), hi ha 5.419 jutges i magistrats. El 54 % són dones, mentre que un 46 % són homes. El gruix del personal té entre quaranta i seixanta anys. Encara així, als òrgans judicials com el CGPJ o el Tribunal Suprem, la majoria dels membres són homes. Al TS només hi ha 15 dones, front 65 homes.
El jutges i magistrats no poden organitzar-se en sindicats, però si en associacions. Només el 55,4 % es troba afiliat. L’associació més estesa és la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM), amb 1.339 afiliats el 2019. L’APM ha estat bel·ligerant amb el procés, i la seva filial catalana mostra a les xarxes socials l’opinió que els jutges es troben assetjats per l’independentisme com a víctimes d’una campanya de desprestigi. Emeten freqüentment opinions polítiques.
L’Asociación Francisco de Vitoria ocupa el segon lloc, amb 843 afiliats. Habitualment, es considera dretana però moderada. Aquesta suposada moderació, d’altra banda, no ha impedit cert rebombori en publicar a la seva revista un poema masclista sobre Irene Montero, actual Ministra d’Igualtat.
En tercer lloc tenim Juezas y Jueces por la Democracia amb 462 afiliats. És l’única associació que es defineix com a progressista i normalment s’associa a l’òrbita del partit socialista.
Crec que no podem transportar les lògiques dels partits polítics en la radiografia de les ideologies a dins del complex món dels tribunals. Els parlaments canvien cada pocs anys, però els jutges, els funcionaris, l’exèrcit, la Casa Reial tenen una continuïtat major. Aquests organismes poden tenir agenda pròpia.
És el “parlamentarisme negre” del que parlava Antonio Gramsci. En tot cas, no sembla que hi hagi una representació de la pluralitat ideològica que existeix en el conjunt de la població de l’Estat Espanyol, i molt menys de societats com la catalana.
Togues i Sobirania
El centralisme és hegemònic en un moment polític on hi ha la diversitat més gran de forces perifèriques. El mateix sistema judicial és radial: el nucli de poder és a Madrid i es desplega cap a la perifèria en branques i subbranques. L’única vegada que es va intentar seriosament superar el centralisme amb la creació d’un òrgan autonòmic judicial per desconcentrar el poder i passar a un model inspirat en el federalisme va ser amb l’Estatut de Catalunya del 2006. L’Estatut va ser retallat pel Tribunal Constitucional el 2010, i el Consell de Justícia de Catalunya designat pel Parlament no es va fer efectiu mai.
Les raons d’aquesta configuració remeten a diferents motius. Un podria ser clarament l’herència franquista: organismes com l’Audiència Nacional (l’antic Tribunal d’Ordre Públic) són directament traslladats a la monarquia parlamentària. La lluita contra ETA durant tot el conflicte al País Basc fa a més que l’Estat visqui a la defensiva, i els magistrats més durs contra el terrorisme aconsegueixen prestigi i poder intern. A més a més, tampoc podem descuidar un altre aspecte que és l’accés a la carrera judicial. S’accedeix a través d’unes oposicions molt dures, de caràcter memorístic i oral. Les classes populars tenen molt complicat l’accés al món judicial, ja que no dedicar anys i anys de la seva vida a estudiar oposicions d’aquest tipus.
En conclusió, en el Poder Judicial domina una visió conservadora de la societat, especialment centralista en el model territorial. El bloqueig de la renovació del CGPJ està accentuant una divisió entre la política parlamentària i els alts tribunals, ens apropem perillosament al risc d’una Guerra Judicial com ha passat a molts indrets d’Amèrica Llatina.
En lloc d’amagar-se sota la premissa falsa que els jutges i magistrats no tenen ideologia, ja que han de ser imparcials, s’hauria d’assumir la realitat que tothom té una cosmovisió del món i afrontar aquesta situació i les conseqüències que en deriven. La democràcia s’associa habitualment amb un principi com la separació dels tres poders. Però el principi democràtic més significatiu és que el poder (qualsevol dels tres) emana de la sobirania popular.
Catalunya Plural, 2024 
