La periodista senegalesa Diomma Dramé és especialista en factchecking. La seva feina, a Africa Check es basa en desmuntar fake news a través de verificar les notícies que volen per les xarxes i Internet. Especialitzada tambéen migracions, Dramé coneix de prop tant els processos migratoris intra-africans com el xoc i la humiliació que suposa haver de tornar a casa per a una persona que ha estat deportada des d’Europa.
Dramé va visitar Barcelona amb motiu de la presentació del treball d’investigació periodística Deportacions: final forçós de les migracions realitzada pels periodistes Yeray S. Iborra, Sònia Calvó i João França, amb la col·laboració d’Iridia i en el marc de la beca Devreporter.
Afirmes que hi ha molt poques persones africanes que realment vulguin migrar a Europa
Si ens remetem als darrers estudis, amb dades del 2017, aproximadament el 80% de la migració africana es dóna entre països africans. Prop del 3% són els que van a Europa; els africans subsaharians només suposen un 1% de la població europea. No som pas nombrosos aquí, però tot i així regna la impressió que els africans envaeixen Europa.
Què determina la tria del destí per a una persona que migra?
Quan es prioritza la migració dins Àfrica, és per una proximitat cultural, lingüística i geogràfica. Tenim més coses en comú entre afrincans. Les persones que volen venir a Europa és simplement perquè volen fugir d’una situació econòmica greu. Però si és per altres motius o no hi ha tanta necessitat, la majoria de la gent vol anar a llocs on hi pugui sentir pertinença i ser acceptat. Pensa que venir a Europa significa que has de travessar un mar, patir el risc de ser aturat per la policia…
Com es dóna la migració intra africana?
La circulació humana és més fàcil. Puc anar en avió des del Senegal a Costa d’Ivori amb només el meu document d’identitat. És una mica com l’espai Schengen, on la circulació de béns i persones és molt fàcil. La gent es desplaça molt fàcilment entre països, ja sigui en avió o bus.
No hi ha deportacions?
Són molt rares. Si n’hi ha, normalment estan relacionades amb persones sense papers que han comès un delicte. Però no són deportacions com aquí.
Quin és el perfil de persona que migra?
Pel que fa a la migració entre països africans, des del Senegal n’hi ha molts que se’n van, per exemple, a Mali. Entre aquests, hi ha moltes dones i també moltes persones joves, alguns d’ells formats. Però quan el destí és Europa el nombre de dones baixa moltíssim, degut al risc. En tant que dones, són molt més vulnerables que qualsevol home. El risc d’acabar esdevenint esclava sexual o ser violada és molt alt. Sobretot són vulnerables quan viatgen amb els seus infants, perquè els tratants les amenacen amb pendre’ls les criatures. Però, per altra banda, cada vegada hi ha més nens que viatgen sols.
Si els migrants africans no volen anar a Europa, com és que acaben venint?
Hi ha dues raons. Una són les xarxes socials; molts tenen amics que han vingut a Europa i publiquen fotos a Facebook deixant veure que hi estan agust i que els va bé. De mentre, tu t’has quedat al teu país, sense diners ni possibilitats, i veus el teu amic que, malgrat les dificultats, ha arribat i demostra que li va bé. L’altre motiu pot ser la mateixa família que et diu que hi vagis i, fins i tot, et donen els diners. Darrera cada migrant hi ha tota una història i no hem d’oblidar que sobre les seves esquenes hi recau la responsabilitat de tota una família. La família és qui anima a venir, qui dóna els diners per a fer prosperar una llar que té totes les esperances dipositades sobre una sola persona. I aquesta persona farà el que calgui per no ser deportat, per no fracassar. No pot tornar.
Com es viuen les deportacions?
A les famílies els costa entendre el retorn i és una humiliació. Hi pares que diuen als seus fills que prefereixen que morin abans que tornin. És una humiliació extrema, tant per la persona com per a la família. Vaig estar treballant sobre el tema per a un reportatge i a l’aeroport vaig veure un home que havia estat deportat i que plorava com un nen petit, tirat per terra. Em va dir que no tornaria al seu poble, que es quedaria a Dakar per aconseguir diners com fos i tornaria a Europa sense que la seva família sabés que havia estat deportat. I és que el seu pare va haver de vendre moltes pertinences per a poder pagar el viatge al seu fill i no volia que aquest sacrifici hagués estat en va.
Europa representa el paradís per molta gent; n’hi ha que treballen i es queden a l’Àfrica només per aconseguir els diners per a poder marxar. L’Europa és Europa…
Per què? La situació de les persones migrades a Europa no es pot pas qualificar de ‘paradís’
No, no ho és, però la motivació per venir a Europa és una necessitat enorme de sortir de la pobresa. Qualsevol feina, per molt mal pagada que estigui, a l’Estat espanyol pot superar el salari d’una persona amb estudis superiors a l’Àfrica. Inclús a les grans ciutats, com a Dakar, el més probable és que visquis en la misèria. Si a qualsevol persona li dones l’oportunitat de venir a Europa a fer el que sigui, ho faran. I aquí és possible que no hi hagi feina, però a Senegal tampoc no n’hi ha: cada any hi ha 300.000 joves que demanen treball i com a molt aconsegueixen feina uns 30.000. Des de 2003 les xifres d’atur són d’uns 7 milions de persones i només han aconseguit treballar 100.000. Què vols que facin els joves? No es poden quedar.
A més, la migració és un instint humà. Les condicions en què dóna avui en dia no són acceptables, però l’ésser humà té l’instint de moure’s si és per aconseguir unes millors condicions de vida. I el millor lloc per viure, de moment, encara és Europa.
Com creus que els governs de la UE haurien de gestionar les migracions per a evitar deportacions i la precarietat de les persones migrades?
La migració és un dret humà i no pot ser que, com a éssers humans, se’ns redueixi a papers. Crec que per a la Unió Europea seria molt fàcil fer una gestió millor: un cop arriben, les persones migrades haurien de tenir l’oportunitat de quedar-se i treballar. Tan simple com això, perquè els migrants són persones, no només xifres. Persones que tenen històries, que la major part del temps estan desesperades i només volen intentar millorar. Si tens davant algú tan desesperat que ha hagut de fer un viatge tan perillós, el mínim hauria de ser donar una petita oportunitat.
Les nacions més fortes del món s’han construït gràcies a la migració. Com vols ser fort si et tanques en tu mateix? Totes les cultures, inclosa l’africana, són mixtes. Inclús es podria plantejar des d’una lògica egoista: tens una persona que ha marxat de casa seva i ha vingut a la teva a treballar per a tu. Per què no li dones l’oportunitat de demostrar la seva vàlua?
Una altra solució seria fiscalitzar més l’ús dels diners que cada any arriben a Àfrica per part de la Unió Europea o estats forts. Són milions i milions, però que no arriben mai a les persones. Caldria exigir un bon ús d’aquests diners per tal d’enfortir econòmicament els països africans. Tenim països pobres, en gran part, per culpa dels pactes internacionals. Per exemple, la pobresa extrema al Senegal va començar vora el 2005, just quan es va signar l’acord amb la UE per la pesca. Els pescadors senegalesos sovint es troben que els vaixells europeus han buidat els mars de peixos, per a portar-los a Europa. Tu em prens el menjar, però no em deixes venir a casa teva per a treballar?
Treballes fent Fact checking. Com és la transparència i l’accés a les dades al Senegal?
A Africa Check ens dediquem sobretot a desmentir fake news que sorgeixen a través de les xarxes socials, que són plataformes que tenen molt pes per a moltes persones al Senegal. N’hi ha molts que es pensen que qualsevol cosa que veuen per Internet és certa. Per això és tan important i tan difícil convèncer el públic quan els vols demostrar que alguna notícia és mentida. Busquem persones expertes o involucrades en els casos per contrastar. Però és molt difícil parlar amb la gent del Govern. Puc passar un mes verificant una notícia perquè la persona amb la que realment has de parlar no s’hi vol posar. Tampoc no hi ha lleis de transparència.
Com qualificaries el periodisme europeu, quan parla d’Àfrica?
La primera paraula que em ve al cap quan penso en com els mitjans europeus parlen d’Àfrica és infantilització. Crec que se’ns presenta com persones que no entenen què passa al món; no és una qüestió de comprensió ni d’intel·ligència. Quan es parla dels migrants, només hi ha dos tractaments, o bé el que s’apropa a la persona però només busca la història trista i lacrimògena, o bé aquell que parla des de la distància, només amb xifres. I si prens distància, no és periodisme, perquè deixa de ser humà. Rarament es veu un article humà parlant de migrants africans.
Els periodistes haurien de deixar de generalitzar i apropar-se a l’altre. Eliminar la barrera que suposadament ens separa, perquè és molt còmode quedar-se a Europa i parlar d’un altre continent, però si anem a buscar les històries, eliminarem els prejudicis i trobarem allò que ens uneix.
Catalunya Plural, 2024 
