Aquesta història comença amb bodes, batejos i comunions. El 1837 Miquela Borràs perdé al seu marit, el cavaller Joan de Peguera. D’aquesta manera heretà les terres del Camp de l’Arpa, on es fixa l’inici o la fi de l’Eixample, resistent a canviar les seves laberíntiques parcel·les per la quadrícula de Cerdà.
Poc després de l’òbit contragué matrimoni amb Matías Ramón de Casanovas, qui expirà pels volts de 1848. Com sabia de l’afecte del seu espòs pel seu germà decidí cedir-li tots els seus béns, amb propietats compreses, més o menys, entre l’actual Hospital de Sant Pau i el torrent de la Carabassa.
Entre elles figurava Can Pujol, segons els papers a Sant Andreu del Palomar o a Sant Martí, amb els límits més aviat difuminats entre ambdues poblacions del pla de Barcelona. La mort de Baltasar el 1901 donà aquesta propietat a la seva filla Montserrat, casada amb Pere Farga, i així fou com nasqué la idea de crear una ciutat jardí als territoris entre el torrent de la Carabassa i el turó de la Rovira, barri conegut avui en dia com la Font d’en Fargues pel cèlebre berenador instal·lat per la parella al cim de les seves possessions, un lloc encantador molt maltractat per l’Ajuntament barceloní, a qui no fa gaire mesos vaig enviar unes fotos amb intenció d’informar del seu lamentable estat, responent-me pocs dies després amb un delirant missatge on afirmaven solucionar els desperfectes en un tres i no res, demostrant-me d’aquesta manera la seva completa ignorància sobre les característiques de l’espai. Amb trencadissos modernistes i les lletres de la font a punt de caure per sempre.
Ja anirem fins al cim. Ara som a passeig Maragall. A l’esquerra hi ha Can Fargues, però a la dreta trobem el petit miracle d’un camí de terra a un estrat més baix que el del carrer. És el torrent de la Carabassa, un camí trencat per una reixa i l’estranya sensació d’ingressar a una realitat paral·lela no només per la sorra del sòl, sinó per la frondosa vegetació, l’existència d’habitatges a la seva base, un mur amb molts punts per a donar a l’entorn la denominació de carrer més estret de la ciutat i una conclusió abrupta, gairebé salvatge.
El torrent segueix una ruta diferent de la del carrer. Per a entendre la seva importància no està de més saltar envers una latitud propera i recordar el carrer d’Aiguafreda, perla hortenca, ben regada al llarg del seu passat per les aigües d’aquest racó.
El tram supervivent travessava la carretera d’horta. El bateig carabasser prové de la masia de Can Carabassa, una monumental finca documentada des de 1655, quan pertanyé a Nicolás de Melgar. El 1709 passà a mans de Francesc Folch, i quan la seva néta es casà amb Josep Ignasi Carabassa el cognom d’aquest darrer predominà, com succeiria més tard amb tot el perímetre, amb Farga per davant de Casanova.
La mansió rural es traspassà a diversos cavallers adinerats fins a 1909, quan Carles Marès aprofità part de la seva fortuna colonial per a enderrocar el que és pretèrit i edificar un palau de regust neoclàssic, venut pels seus fills el 1954 a l’orde religiós dels germans de la Sagrada Família, impulsors d’un col·legi.
Per a completar aquesta introducció a la zona queda una altra petita sorpresa. Font d’en Fargues no és molt visitat pels ciutadans, en part per desconeixement, en part per la duresa de les seves pujades, i això ha conferit als seus habitants fama de rics aïllats de la resta, quan la composició social als seus inicis alternava una certa elit d’estiuejants amb professionals de tota mena, entre ells els periodistes, integrats a la llei de Cases Barates de 1911, fins aleshores amb uns requisits inaccessibles pels treballadors dels mitjans de comunicació, reclamant ser integrats equiparant-se amb els obrers a partir de la mera necessitat de poder vestir millor i disposar d’habitatges al nivell de la importància del seu ofici.
Això comportà la construcció de xalets al barri de la Salut, per damunt de Can Baró i vora el Park Güell i a la Font d’en Fargues, concretament vuit entre el passeig de la Font de la Mulassa i el carrer de Marylan. El primer perdé el seu origen el 1917 per a anomenar-se Peris Mencheta, honrant a l’empresari fundador del Noticiero Universal, mentre el segon deixà l’Estat nord-americà per a homenatjar el Marqués de la Foronda, director de la companyia de tramvies i generós fins a concedir als periodistes gratuïtat al transport públic per anar de casa a la feina i de la redacció a la llar.
Més tard, em sap greu no recordar on vaig trobar la informació, es criticà als membres d’aquesta cooperativa pel faraonisme de les seves residències, algunes d’elles fins i tot amb piscina. No els hi faltava raó si es comparen amb d’altres dels gremis més afins al proletariat, casetes de planta i pis més aviat modestes, sense tanta ínfula ni fastuositat.
Malgrat això poc queda d’aquell llegat, i això ha despertat totes les alarmes a un barri on hi ha poc habitatge catalogat com a patrimoni, i de res serveix respectar les alçades originals si es cancel·la la identitat. Alguns pisets de Peris Mencheta romanen amb les portes tapiades. Altres transmeten un preocupant mutisme, dissimulat per les escoles, molt presents a tot el turó.
Qui visiti la Font d’en Fargues apreciaran un altre motiu. El desnivell i la manca de serveis apuntarien a una població envellida. No disposo ara mateix d’aquesta estadística. Per sort els mitjans moderns de locomoció eviten el fastigueig de la suposada llunyania.
El crim és una altra, ja que apartar-se del centre situa les garres immobiliàries a una posició perfecta per a demolir sense repercussions, i per a aturar la desgràcia les cartes són ben clares i visibles a la taula, amb el Consistori obligat a intervenir pel bé de la diversitat i el respecte a una Història que a tots pertany.
Catalunya Plural, 2024 
