Els menors estrangers no acompanyats (MENA) com ninis a la deriva. Com vàndals que atemoreixen respectables ancianes. Desarrelats sense llei ni afany integrador. Delinqüents per vocació. Immorals que roben, violen i agredeixen amb alegria. Absolutament tots ells. Sense excepcions ni cap matís.
A l’epicentre de l’estigma es troba el Centre de Primera Acollida (CPA) d’Hortaleza (Madrid). La ultradreta va convertir fa uns mesos aquesta residència-escola en la seva diana anti-immigració. El discurs alarmista, gairebé apocalíptic, va calar entre amplis sectors. Es va parlar molt de granades sense explotar i de navalles. De dissolvent esnifat i kabuki (barreja de haixix i benzodiazepines). I poc, molt poc, d’educació. “Engreixem les pàgines de successos”, resumeix Ana Pérez Vaquero, educadora social al CPA.
Vam quedar amb ella i el seu company Jose Santos a una cafeteria del centre de Madrid. Després d’aquesta sobredosi de premsa groga, l’exposició mediàtica del centre com a institució està sota mínims. Visitar-lo és missió impossible. Tampoc vam aconseguir parlar amb la directora de l’escola, que depèn d’Educació. Els nostres intents es perden entre trucades infructuoses a la Direcció d’Àrea Territorial de Madrid-Centre i correus sense resposta als responsables de premsa de la Conselleria.
Santos i Pérez Vaquero insisteixen, abans d’explicar l’acció educativa de centre, en aclarir confusions freqüents. Abans que res, Hortaleza no és un lloc exclusiu per MENA. Allà s’acull, en principi, tota mena de menors d’entre 15 i 18 anys que requereixen recer administratiu. A més, la seva denominació de ‘primera acollida’ resulta clau per entendre què hi passa (i, més important, el que no hauria de passar). “L’equiparem a les urgències d’un hospital. En teoria, la nostra tasca passa per observar, valorar i derivar els xavals a altres llocs”, explica Santos.
Projecte migratori
La retallada a la xarxa de places de destinació específiques per MENA -on aterren un cop han passat pel CPA- està provocant un efecte embut. Xarxa que composen, bàsicament, el Centre d’Adaptació Cultural i Social (Cacys) Manzanares i pisos tutelats o altres modalitats de convivència. “El 2008 es van anul·lar 300 places; aquí està l’ou de la serp”, explica Pérez Vaquer. Com que no hi ha on enviar-los, alguns arriben a estar a Hortaleza més d’un any. El centre va ser concebut per a 32 xavals. Ara són gairebé 80; el 2019 es van superar els 140. “Hem passat d’una metodologia basada en la individualitat a fer valoracions grupals”, afegeix Santos.
Aquest desbordament implica, al seu torn, que els adolescents madrilenys separats de les seves famílies per conflictes de tot tipus (és a dir, els que no són MENA) ja no van a Hortaleza. Accedeixen directament a la seva pròpia xarxa de protecció “sense haver estat estudiats pel nostre equip multidisciplinari de psicòlegs, personal mèdic, tècnics de tutela, educadors socials, professors…”, continua Santos. Pérez Vaquero alerta del risc que aquest perfil es cronifiqui en absència d’una intervenció “intensiva” primerenca: “Les primeres setmanes són clau; és llavors quan valoràvem cada cas i treballàvem amb la família, procurant, sempre que fos possible, que el xaval tornés a casa seva”.
Així que en els últims temps Hortaleza s’està convertint, de facto, en un centre només per MENA. Un col·lectiu de per si tremendament divers, amb 39 nacionalitats i experiències diverses. Hi ha molts magribins, però també subsaharians, asiàtics … “La nostra principal eina de treball és Google Translator”, diu irònic Santos. Aproximadament tres de quatre són nois.
En aquest puzle policromàtic, un element constant cohesiona la gran majoria. “El 90% vénen a Espanya amb un projecte migratori positiu. La gran injustícia ha estat associar el conjunt amb una minoria disruptiva”, assegura Pérez Vaquero, que rebutja tant la criminalització del menor estranger pel fet de ser-ho, com el” bonisme “que nega tan sols que aquesta minoria existeixi. O que, si de cas, la victimitza perquè, en el fons, es tracta d'”éssers angelicals”. Hi ha, explica, un 10% de xavals conflictius que “generen un modelatge molt pervers i creen un efecte contagi entre la resta”.
Pérez Vaquero no va amb mitges tintes quan reclama una “resposta conductual i legal molt potent” que impedeixi que uns pocs aconsegueixin “enverinar” l’ambient dins i fora del CPA i, a la fi, emparin la “xenofòbia”. Potser, reflexiona, “alguns veïns tenen dret a estar enfadats”.
La rutina com a eix
L’enfocament pedagògic d’Hortaleza -procurant sempre la màxima sintonia entre escola i residència- gira al voltant d’un eix inamovible: estructurar el temps. Horaris estrictes i llocs fixos. Organització sustentada en la reciprocitat drets / deures. La massificació, adverteixen, està tensant la corda d’aquest principi bàsic. I massa vegades es trenca.
(Pérez Vaquer) “Quan teníem 30 i escaig xavals, tot funcionava a la perfecció. Fins i tot ens van donar una menció d’excel·lència educativa”.
(Sants) “Hi ha espais de formació que s’han anat omplint de lliteres, espais d’oci [futbolí, etc.] plens de matalassos. Quan vols donar un taller, te n’has d’anar al menjador. I quan toca menjar, cal fer diversos torns. Tu intenta fer una dinàmica de grup afectiu-sexual amb 50 xavals…”.
Trobar solucions creatives d’urgència esdevé de vegades norma. Davant precarietat, els professionals d’Hortaleza treballen des de la inventiva. Són molts i molt complexos els fronts educatius oberts. Els xavals aprenen a conviure mentre manegen la seva pròpia autonomia: cura personal, neteja, cuina. Han de gestionar la seva dimensió psicoemocional i problemes concrets conseqüència de vides al límit. Han de fer front a la paperassa imprescindible per estabilitzar la seva situació a Espanya.
I clar, han de formar-se. Endinsant-se en l’espanyol mentre es preparen per a un futur laboral imminent. Idioma i FP són els leit motiv d’una bateria d’intervencions que combina educació formal i no formal com cares de la mateixa moneda.
(Pérez Vaquero) “L’alfabetització que fem beu molt de [Paulo] Freire i [Maria] Montessori. Es tracta d’associar l’aprenentatge de l’idioma a l’emancipació personal, a la vida quotidiana, al vivencial i el manipulatiu”.
(Santos) “La meitat, més o menys, van a l’escola; la resta intentem que +estiguin escolaritzats en una UFIL (unitat de formació i inserció laboral), encara que hi ha les places que hi ha. Quan això no és possible, van a tallers que vam dissenyar nosaltres”.
Quan teníem 30 i escaig xavals, tot funcionava a la perfecció. Fins i tot ens van donar una menció ducativa
Per a la faceta purament integradora -essencial entre els MENA-, el CPA ha embastat el que Pérez Vaquero anomena “xarxa de desenvolupament comunitari”: espais externs formatius i d’oci “no consumista”, sortides culturals, convenis amb entitats com la Fundació Reial Madrid. L’esport, explica l’educadora, sembla (especialment en Hortaleza) és una “eina educativa molt poderosa”, amb la seva fusió de sociabilitat, companyonia i respecte a les normes.
Santos i Pérez Vaquero clamen per un profunda revisió del “model d’integració social” que impera en els últims temps. Amb tota la seva heterogeneïtat, els MENA com a col·lectiu podran inserir-se i desenvolupar el seu potencial si atenem, precisament, aquesta individualitat mitjançant “itineraris d’integració personalitzats”, apunta Pérez Vaquero. A Hortaleza, la prioritat passa ara per mantenir a flotació una sensació de normalitat i respecte. Que no és poc.
Quan droga i conflicte van de la mà
Gairebé tots els xavals que creen problemes greus en el CPA Hortaleza arrosseguen trastorns d’addicció. Alguns, a més, van fugir del seu país per escapar del control patern, sense un horitzó clar més enllà. Les dues circumstàncies es combinen per generar entre aquesta “minoria disruptiva una sensació que són anòmics, que poden fer el que els doni la gana”, assegura Pérez Vaquero. La fantasia que un està per sobre de el bé i de mal, afegeix, dificulta tremendament la pròpia integració.
Des d’Hortaleza estan farts de repetir a les administracions que allà no poden atendre degudament adolescents addictes o amb un altre tipus de trastorns. Que aquests han d’anar a centres especialitzats o que, en cas que no acceptin voluntàriament, caldrà adoptar amb ells mesures més dràstiques. “És gairebé impossible controlar aquí a xavals amb problemes de consum o una patologia mental. La nostra missió passa per detectar el problema, no per tractar-lo”, afegeix Santos.
No haver donat sortida adequada a aquestes tensions explica, en bona mesura, que la ultradreta hagi pogut escopir arguments a l’atacar despietadament els MENA en el seu conjunt. Residents i treballadors han viscut amb ràbia i tristesa la criminalització del col·lectiu orquestrada per Vox, així com el consegüent circ mediàtic. “Hem estat l’excusa d’un xou social”, explica Pérez Vaquero. “Als educadors ens han gravat minut i mig, i després els tertulians s’han esplaiat sobre el tema, entre les seves impressions de moda i ‘Supervivientes’. El tema requereix menys manipulació i demagògia, i més acció”.
Catalunya Plural, 2024 
