Ara podem tenir un Ajuntament progressista amb inversions positives a la perifèria, però en el que és relatiu al patrimoni només els veïns podran salvar-lo. Aquesta història es repeteix generació rere generació, com si les nostres autoritats fossin, potser ho són, unes completes inútils a l’hora de comprendre la importància del passat pels habitants de cada racó de Barcelona, composta als seus marges per antics pobles amb molta personalitat, tanta com per a poder reivindicar, a més de la salvació del que és particular per a no caure a l’homologació del parc temàtic, una ciutat federal, amb els barris com política de proximitat per a conèixer les petites prioritats i transmetre-les als districtes, completant-se la cadena amb les notificacions d’aquestes problemàtiques a la Casa Gran de plaça de Sant Jaume.
En principi això es compleix, però la realitat és més aviat és una altra, com la relativa a conservar totes les joies de l’entorn. A vegades es perden sense importar la seva catalogació per a preservar-les, com si l’etapa porciolista no hagués desaparegut.
Ho visqueren no fa gaire a passeig Maragall, una avinguda fragmentada i més aviat desconeguda per a la immensa majoria dels habitants de la capital catalana, excepte, és ben clar, si hi viuen i coneixen fil per randa els seus revolts fins a arribar a Horta. Poc abans destaca una luxosa masia, inaugurada a l’Edat Mitjana com a torre de defensa per a protegir-se dels sobresalts d’aquella època convulsa.
1997 també fou una etapa agitada. Marina Garcés la recorda al seu cursi Ciutat Princesa on, no obstant això, té la virtut de mencionar episodis de daltabaix d’espais emblemàtics com el cine de la via Laietana emprat per a titular el seu assaig. Aquell final de segle estigué en part marcat pels moviments okupa, i no sabem si el representant d’Ofèlia Rosselló, darrera hereva de Can Fargues, estava preocupada per l’assumpte, però en canvi si sabem com aprofità la malaltia de la seva clienta per a vendre per 190 milions de les antigues pessetes el complex a l’empresa Unicompta de la família Vilaregut Barceló, privilegiat en poder pagar-les sense interessos i en còmodes terminis durant una dècada.
De mica en mica l’acció veïna quallà, i d’aquesta manera els pisos i el restaurant contemplats al pla dels compradors s’esvaïren. Tot i això l’apostà els hi anà d’allò més bé, ja que la poca traça municipal exigí compensar-los el 2009 amb 5 milions d’euros. Guanyaren malgrat perdre, i no és ni molt menys un cas aïllat. Fa poc qui escriu passejava pel carrer Bailén quan veié a la porta de l’obrador Masriera, aquell immoble amb aspecte de temple romà, a Ricard Bofill pare, si hagués sigut el fill hauria al·lucinat encara més, i com és comprensible no el vaig vincular amb l’Ada Colau, sinó més aviat amb una iniciativa privada per a recuperar el teatre del seu interior, a mans de monges de la Fundació Pere Relats, necessitada de diners, i ben invisible per a tots nosaltres fins a un nou avís.
Malgrat que sembli el contrari, no estic de mal humor, només exposo amb claredat fets omesos a la majoria de pàgines periodístiques. El Masriera pogué ser de tots a partir d’una iniciativa de l’Alcalde Trias, qui volgué aconseguir-lo mitjançant una permuta per a pujar quaranta metres la torre Deutsche Bank de la Diagonal, destinada a ser el primer hotel de luxe d’una ruta compresa entre la seva ubicació i el Born. La seva derrota electoral ho impedí, però això no ha de disminuir les ànsies de recuperar aquest símbol.
Tornem a Can Fargues. La torre data del segle XI, mentre la transformació per a convertir la fortificació en masia data de dues centúries més tard. Pel 1809 fou adquirida per Josep Pujol, regidor del consistori barceloní, detingut per afrancesat quan es restaurà la monarquia borbònica després de l’epopeia napoleònica, quan Catalunya fou francesa. Aquestes penúries entre reixes l’obligaren a dictar testament, i així fou com la nostra protagonista d’avui fou cedida a la seva germana Francesca, vídua d’un Casanovas, preludi de la possessió, no pensin en exorcismes, del domini del seu fill Maties, qui després de morir, ho explicàrem fa una setmana, vessà de donatius al seu estimat germà Baltassar; a la fi la seva filla Montserrat i el seu marit Pere Fargas es feren amos i senyors d’infinites hectàrees, entre elles el rovell de l’ou de la vella mansió rural.
La meva primera visita seriosa a la parcel·la fou bastant surrealista. Només entrar vaig topar-me amb un vellet cordant-se la bragueta del pantaló, amagat entre arbusts, i tampoc era tan rar donat l’esclat del seu jardí, avantsala, si et motives com per a recórrer tota la immensitat disponible, d’una escala cap a la part de darrere, preciosa amb el seu porticat, actual seu de la cinquena escola municipal de música a Barcelona, estrenada el 2016 com a triomf absolut del veïnat, feliç pel sentit solidari de la comunitat per a mantenir més o menys íntegre un indret únic, detestable d’haver-se imposat els especuladors, sempre amb les eines ben esmolades.
Vista la dinàmica d’aquestes pàgines no em sembla de més referir-me a una destrucció imminent. El 1922 el carrer Villar del Guinardó començà a poblar-se de viletes. Fa ben poc enderrocaren al número 55 la casa Ignasi Recasens, i si ningú ho evita, correrà el mateix aniquilament la torre del número 65, amb molt valor per a entendre com era l’ambient, amb tota probabilitat mutilat al complet d’aquí a poc temps perquè ningú manega el volant i, com ja he afirmat més d’una vegada, l’Ajuntament no llegeix aquests articles i la força associativa de la zona és més aviat escassa, no com a Gràcia, on el soroll permeté evitar la tala de l’alzina bicentenària i les casetes adjacents. Voler és poder, si bé no deixa de ser trist pensar en la bellesa de la lluita de rodalia per culpa de la passivitat d’aquells ben aposentats a les seves poltrones, sempre disposats a felicitat amb un tuit als lluitadors per la seva implicació des del cinisme més absolut i esgarrifant.
Catalunya Plural, 2024 
