Ha hagut d’esperar fins a Le Ghetto intérieur (P.O.L., 2019), finalista del Premi Goncourt, per cridar una mica més l’atenció com a escriptor després d’anys d’una autobiografia més aviat confidencial. Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) s’ha guanyat fins ara la vida fonamentalment com a guionista de cinema, al costat de realitzadors com Cédric Klaplish, malgrat que ell també hagi dirigit. Exiliat a França amb els seus pares argentins a causa de la dictadura quan només tenia dotze anys, la seva vida i la seva identitat van quedar per sempre dividides entre les seves arrels sud-americanes i la seva formació literària francesa. Un exili com a un viatge de tornada de la seva família jueva originària d’Europa de l’Est, que el va portar a imaginar quina havia estat la raó de la culpabilitat i el silenci del seu avi Vicente Rosenberg qui, arribat a l’Argentina el 1928, havia deixat enrere la seva mare i el seu germà a Varsòvia i no els tornaria a veure mai més, eliminats pels nazis. És el silenci que forma aquest gueto interior, sobre el qual es projecta Amigorena creuant els dos exilis.
I és el seu cosí cinc anys més gran Martín Caparrós, escriptor al seu torn i gran viatger entre Buenos Aires i Madrid, qui n’ha fet la traducció al castellà que serà publicada al maig per Random House com a El gueto interior (i en català per Edicions 62). Es tanca el cercle, però no pas la literatura d’una família que es nodreix d’aquestes anades i tornades inesgotables. A la Festa del Llibre de Bron, al costat de Lió i en companyia de l’aragonès Manuel Vilas (Ordesa, Premi Femina estranger 2019), vam poder parlar amb Amigorena entre signatura i signatura. Ho vam fer en francès perquè, encara que el caràcter hispànic ens apropi, aquesta és la llengua literària d’aquest home que intenta de callar per les paraules.
Llegeix l’entrevista sencera a París/BCN…
Catalunya Plural, 2024 
