Els populismes nacionalistes tenen la temptació recurrent de culpar “els altres” dels mals que afligeixen els membres de la comunitat a la qual asseguren defensar. El 1918 la humanitat va patir la pitjor pandèmia de la seva història, en la qual es calcula que van morir més de 50 milions de persones. Va rebre el nom de grip espanyola, perquè va ser la premsa de la Península la què li va prestar més atenció de tot Europa, ja que va ser un dels pocs països del continent no implicat en la primera guerra mundial.
Les informacions sobre la malaltia no van ser censurades com als països bel·ligerants. Els primers morts van ser registrats als Estats Units, però la llufa se la va endur Espanya, en el furgó de cua d’Europa després de la pèrdua de les últimes colònies.
Al cap de pocs dies de l’esclat de l’actual pandèmia del coronavirus, Vladímir Putin va subratllar en les seves arengues als russos que la malaltia era “estrangera”. Donald Trump, que va trigar a admetre la gravetat dels efectes de virus, va culpar els governants europeus de l’expansió del Covid-19 al Vell Continent i va ordenar la cancel·lació de tots els vols a i des d’Europa. A la primera ordre, va exceptuar de l’aïllament Gran Bretanya, que per alguna cosa és el país del seu amic de l’ànima Boris Johnson. Després, com en tantes ocasions, el president dels EUA va haver de rectificar i afegir el Regne Unit a la llista de països vetats.
La culpa és dels “altres”, encara que siguin invisibles. En un tuit que subscriurien fins i tot Adolf Hitler i Joseph Goebbels, el dirigent de Vox Javier Ortega Smith, en quarantena per haver donat positiu de coronavirus, va dir als seus seguidors: “Els meus anticossos espanyols lluiten contra els maleïts virus xinesos”. L’amenaça sempre ve de fora. La comunitat xinesa a Espanya és una de les més grans de país. I ignorar a propòsit que els virus no tenen passaport i barrejar l’origen dels integrants d’un ampli col·lectiu d’immigrants amb l’expansió d’una malaltia és una temptació difícil de resistir per a un partit dretà que ha basat el seu ascens en la xenofòbia i l’ultranacionalisme.
L’elocució de Torra no va ser per tranquil·litzar, sinó per reivindicar l’aïllament de la resta d’Espanya, per assolir, amb l’excusa de l’epidèmia, la desconnexió que no va poder aconseguir amb altres mètodes
S’ha estès entre la ciutadania l’opinió raonable que les malalties no tenen ideologia. Que en situacions d’emergència com l’actual, els polítics, com a servidors públics que són, han d’atenir-se als consells dels experts mèdics i científics. Però a l’hora d’aplicar les recomanacions d’aquests especialistes, la inclinació d’alguns dirigents és aprofitar per escombrar cap a casa ideològica abans d’acudir en auxili dels ciutadans damnificats.
A què va jugar Quim Torra quan va demanar el confinament de Catalunya al Govern espanyol? Per què ho va sol·licitar en una compareixença pública abans de parlar-ho i intentar pactar amb Pedro Sánchez? No hauria estat més lògic que els dos presidents ho haguessin debatut en privat, a través d’una trucada telefònica directament o mitjançant els seus col·laboradors? Va fer la impressió que la de Torra no va ser una al·locució per informar i tranquil·litzar la població sinó per reivindicar l’aïllament de la resta d’Espanya, per assolir, amb l’excusa de l’epidèmia, la desconnexió que no va poder aconseguir amb altres mètodes.
Com va dir el periodista Joan Busquet, “de la declaració d’independència simbòlica a la proclamació simbòlica del confinament de Catalunya”. Més processisme, amb queixes de “155 encobert” per la declaració de l’estat d’alarma i la recentralització temporal de competències. Oblidant que la llei orgànica dels estats d’alarma, excepció i setge va ser aprovada el 1981 amb els vots de CiU (ara mutada en PEdCat i Junts per Catalunya) i disposa que el president de Govern espanyol serà “l’autoritat competent” si l’emergència supera més d’una comunitat autònoma.
Embolicats en les banderes
Per rematar el cúmul de despropòsits, l’exconvergent Miquel Buch, al capdavant d’un departament com el d’Interior, que aquests dies afronta reptes a prova de titans, va retreure Pedro Sánchez que “s’emboliqués amb la bandera” en lloc de lluitar efectivament contra la pandèmia. Que independentistes com Torra i Buch critiquin algú per embolicar-se en banderes i fer “proclames patriòtiques caduques” provoca hilaritat, com a mínim.
Alguns pensadors confien que després d’aquesta global crisi sanitària, social i econòmica, la mentalitat dels éssers humans canviarà de manera ineludible. Optimisme encomiable. També el capitalisme havia de refundar-se després del desastre del 2008. Em conformaria amb que, quan passi aquesta pesta postmoderna, els dirigents polítics que no han estat a l’altura de les circumstàncies i només els ha motivat l’interès a curt termini d’esgarrapar vots i erosionar l’adversari siguin escombrats de la faç de la democràcia.
I, per descomptat, que la confiança en la democràcia no sigui qüestionada per aquells que puguin veure en l’autoritarisme del règim de ferro xinès la solució més eficaç per acabar amb les plagues bíbliques en comprovar que la dictadura asiàtica ha aconseguit mitigar el Covid-19. Al menys és el que assegura la premsa censurada de Pequín.
Cal recordar i lamentar als milers de víctimes mortals que ha causat i causa el coronavirus, així com el terratrèmol generat en l’economia mundial. Però les seqüeles ideològiques poden ser tremendament nocives per a la humanitat.
Catalunya Plural, 2024 
