“Crec que hi ha un virus més greu que el coronavirus, i es diu deshumanització. No tinc paraules per descriure decisions com aquesta: obrir una presa per fer créixer un riu i evitar que la gent el creui buscant refugi. Aquest virus tindrà conseqüències a llarg termini”, escrivia en un tuit el passat dijous, fent referència a la petició de Grècia a Bulgària per a que fes augmentar el cabal del Meritsa (o Evros) obrint la presa d’Ivaylovgrad i així dificultar-ne el pas.
Ens toca ser responsables, no subestimar el Coronavirus per consciència col·lectiva i per respecte al sistema de salut pública (massa retallat). Però és que des que m’han demanat escriure aquest article sobre el que està passant a la frontera greco-turca, no ha parat de canviar la realitat minut a minut. Allà i aquí. Aquí i allà. Dimarts 3 de març ens concentràvem davant la Comissió europea a Barcelona convocades per Stop mare mortum per rebutjar la decisió de l’estat grec (i l’hongarès) de suspendre el dret a l’asil recollit a l’Estatut del refugiat de la Convenció de Ginebra de 1951. Un acte sense precedents en relació als drets humans. Una clara i greu vulneració d’aquests. Ara ja no ho podem fer. Avui hem d’estar a casa, sense trobar-nos ni abraçar-nos. Sense fer-nos petons. Rentant-nos les mans a cada minut.
Però qui en sap, de rentar-se les mans, són els Estats de la Unió Europea (UE), sobretot quan toca parlar de drets humans. Així s’ha demostrat amb Grècia que, després que Turquia trenqués l’acord que tenia amb la UE des de 2016 per a frenar la migració a canvi de 6.000 milions d’euros, ha suspès el dret a l’asil, que també està recollit a la Carta de drets fonamentals de la unió europea, i ha fet cas omís al principi de no-devolució, retornant a les persones que havien creuat la frontera a un país no segur. Davant aquests fets, la UE respon amb entusiasme agraïnt Grècia que sigui “l’escut” d’Europa, en paraules de la presidenta de la Comissió europea, Ursula Von der Leyen.
Dient això, Europa avala les mesures preses pel govern grec: dissuadir amb canons d’aigua les persones que volen creuar la frontera; dispersar-les amb gasos lacrimògens (als infants també); detenir, pegar, robar i despullar tots aquells que creuin la frontera i retornar-los sense res a territori turc; disparar a embarcacions en el Mediterrani per a fer-les bolcar; permetre la lliure circulació de grups feixistes per les illes atacant persones refugiades i/o cooperants i periodistes. Més de 20.000 persones confinades al camp de Moria de l’illa de Lesbos, que té una capacitat de 3.500. Tres morts (un d’ells un infant, en bolcar la seva barcassa), que se sàpiga, des de l’obertura de fronteres turques.
Aquests són només alguns exemples de les actuacions de la policia i del govern grec. Però és que des que ha començat el 2020 han arribat a Europa 17.413 persones, segons l’ACNUR, i han mort (oficialment) en l’intent 224 persones, segons l’Organització mundial de les migracions (OIM). El passat divendres 12 de març, 20 persones morien ofegades a la costa marroquina davant la ciutat de Larache, segons un tuit de l’activista Helena Maleno. 20 més un dia abans a la costa tunisiana prop de Nabeul, alertava Alarm Phone.
Mentre nosaltres ens tanquem en la nostra bombolla informativa sobre el Coronavirus (sense menystenir-lo, com he dit abans), les polítiques de fronteres europees continuen assassinant i condemnant a milers de persones a viure sense drets. Se les priva del dret a la vida, el dret a la integritat física, el dret a la salut, el dret a l’habitatge, el dret a migrar, el dret a demanar asil, etc. L’única resposta europea és reforçar fronteres, enviar ajuda militar (com els avions espanyols, que segons eldiario.es, col·laboren amb els guardacostes libis per detectar pasteres i retornar-les al país -no segur- libi), concedir més diners a Turquia perquè continuï fent de mur de contenció i decidir pagar 2.000 euros a cada persona que hagi arribat abans del mes de gener a les illes gregues perquè decideixi “voluntàriament” retornar al seu país. Uns països, recordem, la majoria en guerra.
Si una cosa ha posat sobre la taula el Covid-19 són les fronteres, la impermeabilitat d’aquestes: com de fàcil és decidir tancar-les per alguns (migrants) i com de complicat és prendre la decisió quan afecta a altres (turistes i economia). També ha evidenciat el sentiment de solidaritat, com les xarxes comunitàries que s’han creat per generar suport mutu, igual que ho fa cada dia la població grega a les illes al ajudar tothom qui arriba; però ha fet veure també l’individualisme més extrem, la xenofòbia i el racisme.
Ara els nostres governants ens demanen coresponsabilitat, solidaritat i prevenció. Ho farem, no en dubteu. Però jo els demano el mateix a ells quan es tracti de fronteres: corresponsabilitat, solidaritat i prevenció. L’Estat espanyol pot comportar-se d’acord amb els drets humans i activar el sistema de reubicació europeu en base al principi de solidaritat entre Estats perquè les persones que arribin a les nostres fronteres siguin traslladades amb la màxima celeritat possible a un espai segur, i també pot començar a aplicar, amb una visió preventiva, les vies legals i segures existents (i dotar-les de recursos) perquè la gent no s’hagi de jugar la vida pel camí quan fuig de la guerra, la pobresa, la persecució o la violació de drets humans.
Llegia aquests dies per les xarxes socials una interessant reflexió. Ens veiem fent cues als supermercats, desesperats en omplir el rebost segurament amb més menjar del que necessitem. I ara podem imaginar-nos què faríem en cas de guerra, pobresa severa o persecució? Potser ens falta empatia. Potser el Coronavirus ens farà reflexionar sobre el virus de la deshumanització i, com ens diuen des de l’ecofeminisme, començarem a veure els límits del planeta i a posar la vida al centre. Tan de bo. Davant del virus, cuidem-nos, cuideu-vos i #RefugeesWelcome.
Catalunya Plural, 2024 
