Fa dues setmanes que som a la base del turó, quelcom necessari per allò d’introduir la Font d’en Fargues a la seves coordinades històriques, però ara podem enlairar-nos i pujar el carrer de Peris Mencheta per a recrear-nos al llarg de la pujada, molt més suau del que sembla, i els seu voltants.
Francisco Peris Mencheta assolí la fama a Barcelona el 1888, quan, coincidint amb l’Exposició famosa per obrir la ciutat al mon començà a editar El Noticiero Universal, gran pilar d’un imperi periodístic encetat a la seva urbs natal amb La Correspondencia de Valencia i culminat al seu imperi durant 1893, quan estrenà la capçalera de El Noticiero Sevillano.
Fou un gran partidari de la monarquia Alfonsina, i com a premi per tanta devoció fou designat Senador Reial. El més sucós per a nosaltres és comprovar la seva fama a principi del segle passat, doncs com veiérem, quan morí l’homenatjaren amb aquesta pujada amb palauets de redactors amb certa fal·lera de senyors, com veurem tot arribant al cim.
El Noticiero Universal quedarà ben llunyà pels més joves. Servidor, amb molta passió pels diaris de la Història local, no el recorda durant la seva infantesa. Tancà el 1985. Havien transcorregut els seus millors anys i fins i tot havia traït el seu esperit de ser el vespertí mes popular durant dècades, i gairebé és un proverbi això d’alterar la identitat autèntica per a, tot seguit, perdre la batalla.
Tenir el seus cognoms a la Font d’en Fargues, com el Marqués de la Foronda, apunta a una espècie d’operació de grans noms vinculats amb els terrenys per interessos ben variats. Al carrer dedicat al director de la companyia de tramvies i l’Expo Internacional de 1929 visqué un dels seus pols oposats, Antoni Rovira i Virgili, qui malgrat el seu origen humil no desestimà ocupar una de les vuit finques destinades a reporters i derivats fins l’esclat de la Guerra Civil, quan malgrat prendre el camí de l’exili arreglà tot per a recuperar la mansió un cop el panorama polític recobrés certa normalitat i aquest, i no pas cap altre, és el motiu pel qual els seus familiars retornaren al paradís, on molts veïns em miraven amb certes males puces per la meva afició a treure puntada fotogràfica per a no perdre’m cap minúcia.
De tot l’ascens sempre torno, malgrat saber poc d’elles, a unes casetes gairebé al cim. Semblen construïdes al mateix instant, i el cadastre, de qui has de fiar-te tant com d’un bon narrador de ficció, suggereix la data de 1936, res estrany perquè aquell any, just abans del Cop d’Estat, fou ple d’iniciatives immobiliàries, algunes d’elles relacionades amb la llei Salmón de lloguer social de 1935 i d’altres, senzillament, amb la fi d’expandir el totxo com fos, i des d’aquesta perspectiva aquests apartaments podrien ser el cant del cigne de la tendència horitzontal, amb la planta i la pis com exemple a seguir abans de l’exaltació vertical del Franquisme, amb la seva obsessió de tapar el cel de totes totes.
Un cop creuem la pancarta de la muntanya, perdonin la broma fàcil, s’arriba a un fals pla, calmat fins a dir pou, irreal. Els seus tres palaus s’assemblen a una fantasia de Piranesi, emmarcats per les vistes d’Horta al fons. Són majestuosos, i entre els seus elements, el més remarcable és una torre d’aigua amb funcions de mirador.
Com que ens meravellem amb la seva supervivència no podem sino asseverar la crítica municipal a l’excés dels professionals de les noticies, ben passats de rosca al seu frau cooperatiu, amb domicilis superlatius a la seva fastuositat, i si les informacions sempre parlen de l’acord amb el Marqués de la Foronda per a viatjat gratis al transport públic un no pot sino sospitar sobre untaments bastant més quantiosos, causa oculta i evident d’aquestes barraques, amb tota la ironia, mig aïllades per a senyors amb recursos limitats, contentíssims per tantes comoditats i poder presumir davant les seves amistats d’uns salons incomparables mentre els hi presentaven les panoràmiques més preuades de tota la capital catalana.
El curiós és l’aspecte geogràfic de la seva presència, i m’explico. Com he advertit es troben just després de la pendent, i això les aparta de la rutina de Peris Mencheta malgrat formar-hi part. Són els més pretensiosos i, no obstant, ocupen la rebotiga del carrer, com si així acceptessin la seva condició d’impostors, de persones disfressades de milionaris quan només eren uns venuts a un dels més grans enemics del proletariat.
Aquell Marqués designat director dels tramvies el 1902 per a impedir més vagues mitjançant la introducció d’oriünds del seu poble, mecanisme, segons el poder, sensacional per a reforçar llaços entre patró i obrers, clientela de tota la vida, error de sempre quan els nouvinguts s’integraren a les dinàmiques de protesta del seus companys de classe i lluita, produint-se nous aldarulls i aturs ben sonats, amb Don Mariano al volant d’algun vehicle per a evitar la paràlisi del servei junt amb l’alcalde i altres prohoms.
Aquests periodistes degueren conviure amb un veïnat més aviat crític amb tant oportunisme. Al passeig de la Font de la Mulassa les firmes de grans arquitectes mostren una altra categoria, i observar dia rere dia com aquells subornats dominaven la millor parcel·la els hi degué provocar certa urticària. Com aquí ningú posa plaques tampoc ningú ho recorda, i així és com adquireix sentit tot allò narrat avui, forma de no oblidar anècdotes banals i rellevants d’un angle apartat entre l’esplendor.
Catalunya Plural, 2024 
