Tots hem vist les imatges i hem llegit les notícies. La crònica de TV3 de Puigcerdà envaïda per barcelonins. Les estanteries dels supermercats buides i les cues a la sortida. L’aparcament de la Pedriza, a la serra madrilenya, plena de cotxes. Els primers positius a Liverpool després de la visita de 4.000 aficionats de l’Atlético. L’infectat de 88 anys que arriba a Múrcia des de la capital. La constatació que el primer brot a Galícia prové d’un estudiant que torna a casa, una altra vegada, des de Madrid.
Són exemples de conductes lliures, percebudes com a inofensives pels seus protagonistes. A la vegada, són mostres d’irresponsabilitat individual en moments en què l’única instrucció consistia a ser responsables.
El tancament d’escoles i grans establiments va ser una decisió important per limitar la transmissió, però deixava oberts massa forats: tothom era lliure de moure’s i, de retruc, tocar, esternudar, besar i tossir. Les imatges i notícies que s’apuntaven al principi van demostrar que, davant aquest deixar fer, molts van seguir tocant, esternudant, besant i tossint. Són conductes individuals que poden semblar positives per un mateix però, sumades una a una, són perjudicials per al col·lectiu. L’economia, les matemàtiques i la ciència política han dedicat molts esforços a estudiar aquest fenomen conegut com a teoria de jocs.
Existeix un joc molt conegut que sovint he fet a classe. A l’examen on avaluem si saben de què serveix la intervenció de l’Estat a l’economia, proposo una pregunta final. Els alumnes només han d’escollir si volen 1 punt extra o en volen 3. La recompensa, però, depèn del conjunt. Si hi ha més d’un 10% de la classe que han escollit tenir 3 punts, tothom es queda sense res. Si, al contrari, hi ha menys d’un 10% que ha escrit que volia 3 punts, tothom es queda amb el que ha escrit. Mai ningú no ha sumat punts en aquesta pregunta.
Tots tenen molts clar quina és l’opció beneficiosa col·lectivament, la correcta, i per tant intueixen com actuarà la resta. Per això, la temptació d’aprofitar-se del comportament correcte dels companys és alta i molts solen caure a la trampa. L’egoisme generalitzat condemna així el conjunt.
La comparativa amb bona part dels problemes urbans i globals surt sola. La decisió entre agafar el cotxe o el transport públic per arribar a la feina, per exemple. El cotxe és més còmode perquè vas assegut, amb la temperatura que vols i a alta velocitat. A més, si confiem que tothom haurà agafat transport públic, anirem més ràpids perquè la carretera estarà buida. El problema és que mai no som els més llestos. Si tothom agafa el cotxe, trobem un embús i multipliquem les emissions contaminants. Problema local i problema global.
La lluita contra el canvi climàtic i la contaminació dels oceans enfronta problemes similars. Si la factura de gastar tant de plàstic la segueixen pagant els oceans, seguirem consumint plàstic. Si comprar carn de vaca surt massa barat, seguirem consumint-la, encara que requereixi el 70% de l’aigua disponible del planeta o emeti el 24% de gasos d’efecte hivernacle. Si volar als Estats Units costa menys que comprar un sofà, seguirem fent-ho (mentre ens deixi en Trump). Si menjar alvocats mexicans o kiwis neozelandesos segueix al nostre abast, seguiran en marxa els vaixells que ens els porten a casa. L’egoisme individual, recordem, acaba perjudicant el col·lectiu.
Malgrat que hi hagi ciutadans que comencen a prendre opcions solidàries o responsables en aquests sentits, el problema serà vigent mentre depengui de la iniciativa individual. Per la mateixa regla de tres, no importa que una majoria de la població madrilenya es quedés a casa si un grapat d’infectats viatja a Liverpool, Múrcia o Galícia. Tots ells creien que no passaria res.
Succeeix el mateix amb l’aprovisionament massiu d’aliments, mascaretes i, sí, paper higiènic. Si tots ens quedem a casa i comprem com ho acostumem a fer, tots tindrem productes de primera necessitat. La paradoxa és que, com més veiem que els altres compren amb compulsió, més por tenim a ser nosaltres els qui ens quedem sense res. I acabem alineant-nos amb la conducta col·lectivament estúpida però individualment racional. De fet, com més va, més raons tenim per córrer a comprar.
Però aquestes lliçons es coneixen des de fa dècades i han servit per engegar moltes polítiques o l’Estat de Benestar mateix. En certa manera, haver resolt la qüestió de l’egoisme individual ja ens va deixar problemes com una pandèmia mig solucionats. Que tinguem una sanitat pública universal és el resultat de conèixer com som els humans. El sistema sanitari públic neix de la convicció que les aportacions voluntàries a una caixa comuna serien insuficients i que grans sectors de la població no voldrien o no podrien pagar una asseguradora o una mútua. Obligar tothom a pagar resol el problema de la decisió individual egoista.
Amb tot, no tots els països tenen els mateixos sistemes de salut ni han emprès les mateixes polítiques. Comparar el comportament de cadascuna de les societats que hem patit la pandèmia és allò que els científics consideren “interessant”, igual com ho serà determinar com d’autoritari ha de ser un govern quan vol aturar un problema global. Les pistes ja són sobre la taula.
Xina ja ha començat la seva propaganda, però la diferència de partida és claríssima: el 23 de gener va tancar Wuhan (11 milions) i, després, la província de Hubei (60 milions), amb policies i soldats. Tenien 571 infectats i 17 morts. Madrid, amb menys de set milions d’habitants, tenia ahir més de 5.500 infectats i quasi 400 morts i seguia oberta.
Trump ha actuat com acostuma, això és, unilateralment i amb impulsivitat i ha prohibit els vols des d’Europa durant trenta dies, la qual cosa serà celebrada pels qui perceben que la contundència és necessària. Un assumpte diferent és què farà amb els infectats que ja són al país. Hi ha segments enormes de la població sense cobertura mèdica, milions d’estudiants estan tornant cap a casa després del tancament de les universitats i, recordem, és un país on les baixes per malaltia no estan garantides, molt menys si són per cuidar els familiars. Potser l’única bona notícia que ens deixarà la pandèmia serà que la sanitat pública serà, per fi, indiscutible.
Catalunya Plural, 2024 
