Aquesta és una entrevista d’Alternativas Económicas, cedida a El Confidencial i a Catalunya Plural
Jacques Attali (Alger, Algèria, 1943) és una de les grans figures intel·lectuals de França i Europa i sens dubte una de les més influents en els últims 40 anys. Va ser l’assessor de referència del president francès François Mitterrand, entre 1981 i 1991, any en què es va convertir en el fundador i primer president del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (BERD), un gran pas en el projecte de construcció europea. Amb posterioritat ha posat la seva ment a el servei de amb tots els presidents de la V República francesa sense excepció.
Segons Le Monde, la relació amb l’actual inquilí de l’Elisi, Emmanuel Macron, li ve fins i tot d’abans d’incorporar-se a la política, un pas que l’avui president va donar precisament amb Attali com a mentor. Economista, jurista i enginyer, Attali ha estat membre de Consell d’Estat francès i el seu currículum acumula tota mena de distincions, a França i a l’estranger.
Als seus 76 anys, està lliurat des de fa dies a la que potser és la missió més important de la seva vida: tractar de convèncer les autoritats de tot el món que per poder afrontar amb garanties d’èxit el descomunal desafiament del coronavirus, superar-lo i alleujar la vida de milions de persones, han de col·locar-se “en mode de economia de guerra”. I fer-ho, a més, “molt, molt ràpidament”.
Vostè va escriure fa ja més d’una setmana que cal “posar-se en economia de guerra. Fabricar respiradors i màscares com hauríem fabricat avions o canons”. ¿Pot desenvolupar aquesta idea?
La de guerra és una economia que permet enfrontar un perill mortal concentrant-se en allò essencial, en la defensa davant l’enemic. És molt coneguda, ha estat practicada des de l’Edat Mitjana davant diferents formes d’epidèmies o pandèmies. Confinament i producció dels béns essencials: salut, alimentació, energia, informació i educació. Concentrar aquí l’economia, de manera que cadascú consagri el seu temps al que és essencial produir i desplaçar per a més endavant coses menys importants, com canviar de vestit, de cotxe, etcètera. Vol dir reorientar l’economia a produir equips, màscares, gel, respiradors…
En algunes fàbriques comencen a entendre amb molt, molt de retard, que ho poden fer si se’ls donen les especificitats. Sense limitació financera per part de l’Estat, perquè si no aquest es trobarà en una situació catastròfica, la gent no anirà a treballar per por i l’economia es pararà. No hi haurà on recolzar-se. I moltes empreses que hauran de tancar no reviuran perquè s’hauran perdut.
Cal protegir per tant a qualsevol preu a les empreses amb accions, com s’està començant a fer en alguns països, com França, començant pel Banc Central Europeu en particular. Fomentar tots els mitjans de producció. La indústria tèxtil espanyola pot produir màscares; la indústria mecànica, respiradors; l’Exèrcit, proveir o construir hospitals; les constructores, amb els materials de què disposen poden crear ràpidament les condicions per a hospitals d’emergència… Es requereix la mobilització general de tots en el seu respectiu objectiu; oposar el lèxic pressupostari no és l’important.
Cal reorientar l’economia a produir equips, màscares, gel, respiradors, sense limitació financera per part de l’Estat
Alguns insinuen que cal posar els beneficis a llarg termini de l’economia per davant de la salut de les persones
Una cosa no va sense l’altra. Per salvar l’economia cal salvar les vides. Si no salves les vides, la gent deixarà de treballar per por i l’economia s’enfonsarà. Es requereix, doncs, sigui com sigui, fer les dues coses a el mateix temps, no escollir una o l’altra. Hem de tenir mesures molt estrictes: quedar-se a casa, excepte si és per produir els béns essencials dels que estem parlant: equips de salut, alimentació, energia, informació, sistemes financers, naturalment, que formen part de la informació i, per tant els bancs i els mitjans de l’Estat, la sobirania i la seguretat.
El ministre d’Economia de França, Bruno Le Maire, admet que no s’han de descartar nacionalitzacions. Segons els mercats financers, si la crisi es perllonga, no es pot excloure la nacionalització de companyies aèries. Pot passar?
Si cal, caldrà fer-ho. Necessitem que aquestes companyies hi siguin després de la crisi. En la història ja hi ha hagut nacionalitzacions, privatitzades després.
Per salvar l’economia cal salvar les vides. Si no salves les vides la gent deixarà de treballar per por i l’economia s’enfonsarà
Comentaristes del Financial Times, un dels grans diaris de referència dels mercats, diuen que l’Estat està de tornada. Ho comparteix?
Sí, evidentment, l’Estat ha de jugar un paper central. Els qui ho havien oblidat comencen a descobrir el que vinc escrivint des de fa més de 30 anys. La salut és el sector clau de l’economia del demà, i que ho sigui per a tots passa per l’Estat.
Què li semblen les últimes mesures preses pel Banc Central Europeu?
Excel·lents. Cal anar encara més lluny i que el Banc Central digui més clarament que ajudarà també les empreses, grans i petites.
No caldria aprofundir la col·laboració dins de la Unió Europea?
Per descomptat. La UE és fonamental. Hem de treballar tots junts. És bàsic. Ja ha començat i ha de accelerar-se. Cal fer-ho a qualsevol preu, de manera coordinada, però crec que ja estem en això.
I aprofundir també la col·laboració amb la Xina?
Naturalment. A l’igual que hem ajudat la Xina a l’inici de l’epidèmia originada allà, ara cal acceptar a qualsevol preu la seva ajuda i encarregar als xinesos la major quantitat possible d’equips. Tenen els mitjans per proveir tot el que estem necessitant. Hem de beneficiar-nos del fet que semblen anar per davant nostre, i fer-ho millor.
Vostè és considerat una de les ments més brillants de França i la seva veu és respectada en tot l’espectre polític francès. Com a conseller de president François Mitterrand (1981-1991) va haver de fer front a moltes crisis. Si ara un polític li demanés consell, què li diria?
Primer, prendre consciència que el nostre model de desenvolupament està canviant. La lliçó més important que vaig aprendre de la meva acció política és que qui no actua prenent com a hipòtesi que el pitjor és possible, la veritat és que veurà realitzar-se el pitjor. Això és per a mi extraordinàriament important.
La pandèmia ens ensenyarà a prendre seriosament que l’única cosa al món que és veritablement rara, que té veritable valor, és el temps
Ha escrit recentment que aquesta pandèmia pot ser que ens permeti comprendre que només val el temps
La pandèmia ens ensenyarà a prendre seriosament que l’única cosa al món que és veritablement rara, que té veritable valor, és el temps. El temps útil. El de la nostra vida quotidiana, que no hem de perdre en activitats fútils. El de la nostra vida personal, que podem allargar consagrant més mitjans. El de la nostra civilització, finalment, que podem preservar deixant de viure en l’agitació, la superficialitat i la solitud. En un nou equilibri entre nomadisme i sedentarisme.
Catalunya Plural, 2024 
