El diumenge s’anunciava que l’estat d’alarma s’allargaria quinze dies més. No sabem si després d’aquests quinze dies s’allargarà quinze més. No sabem què passarà perquè mai no hem estat en una situació similar. L’aparició del Coronavirus ens fa pensar sobre moltes coses que abans donàvem per suposades. Pensem i programem les nostres vides en base a unes seguretats, i, partint d’aquestes, intentem projectar-nos en el futur. Però l’emergència d’aquest nou virus ho trastoca tot; i el futur, de sobte, es desdibuixa.
En l’aparició del Covid-19 ressona el fenomen tractat pel filòsof Slavoj Zizek i que dóna nom al llibre Acontecimiento (Ed. Sexto Piso). Segons el filòsof eslovè, l’esdeveniment representaria l’aparició traumàtica d’un fenomen absolutament nou: allò que passa sense previ avís i que prové d’un no-lloc, perquè, senzillament, no existia abans de ser present. L’esdeveniment arriba i, amb la seva aparició, altera completament la realitat que donàvem per suposada.
No se m’acut cap altre millor exemple d’esdeveniment que l’aparició del Coronavirus. No és possible traçar la història de l’esdeveniment; no prové de cap acumulació cíclica del capital, ni s’amaga al darrere de cap conflicte ètnic ni racial. No obeeix a raons psicològiques ni d’identitat. Tampoc és un producte de guerra bacteriològica elaborada en un secret laboratori americà, per molt que aquesta hipòtesi faci les delícies dels més conspiranòics.
El Coronavirus no prové de cap acumulació cíclica del capital, ni s’amaga al darrere de cap conflicte ètnic ni racial. No obeeix a raons psicològiques ni d’identitat
Però fins aquí arriba la naturalesa de l’esdeveniment. Un cop l’esdeveniment ja s’ha desplegat, comença la política, i és aquí on podem intervenir. Que el COVID-19 afecti de manera transversal a totes les persones és una veritat científica; però que a causa del model de societat que hem construït hi hagi gent que en pateixi els seus efectes de manera distingida n’és una altra ben diferent. Perquè hi ha qui ja s’està beneficiant de l’esdeveniment del COVID-19 de la mateixa manera que hi havia gent que es va començar a beneficiar de l’ensorrament de Lehhman Brothers segons després que succeís. Només cal veure el vídeo que l’especulador de borsa Joseph Ajram va penjar en el seu Instagram on, amb un somriure d’orella a orella, explicava que el moment actual d’alta volatilitat dels mercats representa el somni de tot inversor.
Les persones sense llar són més vulnerables al coronavirus, però això no és culpa del virus sinó d’un sistema que no pot garantir l’habitatge digne per a tothom. Que les dones que pateixen maltractaments no tinguin un lloc on guarir-se mentre dura la quarantena és un problema polític, una incapacitat manifesta de protegir aquelles persones més vulnerables; un fracàs com a societat. Que els col·lectius de persones racialitzades que es dediquen a la venda ambulant tinguin avui inclús menys garanties sobre el tracte de la seva integritat física tampoc no és culpa del coronavirus, sinó d’un sistema policial i un ordenament jurídic que s’acarnissa amb qui menys té i privilegia qui més té. Hem construït un sistema profundament injust, i això és cosa nostra.
Les persones sense llar són més vulnerables al coronavirus, per culpa d’un sistema que no pot garantir l’habitatge digne. Que les dones que pateixen maltractaments no tinguin un lloc on guarir-se és un problema polític. Un fracàs com a societat
I no es tracta de pura retòrica: segons tècnics d’Hisenda, s’estima que l’evasió fiscal de les grans fortunes a Espanya és l’equivalent al 12% del PIB anual, és a dir, d’uns 140.000 milions d’euros. Alguns d’aquests paradisos són legals i es troben en la nostra “Europa de les llibertats”. Quantes mascaretes es podrien haver obtingut? Quants tests de detecció es podrien haver comprat amb aquests diners? Tots i més, segurament.
Sense embuts: el coronavirus provoca i provocarà moltes morts, però la gestió neoliberal de la política en genera i en generarà més. Que Espanya disposi de 2,4 llits per a pacients aguts per cada mil habitants, mentre que la xifra a Alemanya sigui de 6 llits per cada mil habitants, (evitant així la saturació i salvant vides de gent que aquí no es podran salvar), no és culpa del coronavirus, sinó de la gestió neoliberal de la política.
Avui, més que mai, ressonen amb força les retallades en salut dels darrers anys a Catalunya i Madrid, dues de les comunitats més afectades. Ens veurem abocats a sacrificar els nostres avis i les nostres àvies, i gran part de culpa la tindrem nosaltres, no pas el COVID-19.
Aquesta crisi ens ha d’obligar a replantejar-nos la manera com afrontarem el món post-esdeveniment. Hi ha moltes fórmules però només una solució: enfortir els serveis públics essencials – salut, educació, habitatge, energia – i acabar amb una distribució dels recursos que només fa que incrementar les desigualtats socials. A l’horitzó es comença a dibuixar una sortida que ens podria apropar cap a aquest objectiu: una renda bàsica i universal que ens garanteixi que, si el món és interromput per un altre esdeveniment, puguem gaudir de la seguretat de que el dia demà no haurem de viure amb la incertesa que vivim avui.
Catalunya Plural, 2024 
