Quan el president del govern espanyol diu que el coronavirus no entén de colors polítics, ni de fronteres, ni d’ideologia, ni de classe…, hi ha una part del missatge que no es reconeix o no es vol reconèixer: les desigualtats socials i les classes també són evidents en la salut, i en la malaltia. És sabut, per exemple, que l’esperança de vida és diferent segons on es viu i en quines condicions. Aquestes diferències poden arribar fins a nou anys de vida o més d’un barri de classe burgesa com Pedralbes a un barri de classe obrera com Torre Baró, a Barcelona.
Seria bo reconèixer que la forma com afrontarem aquesta pandèmia no serà igual per a les persones confinades en mansions o cases amb prou espai, que per la gent que viu en pisos petits, massificats i poc il·luminats; per no parlar de la gent sense llar. Les desigualtats socials, de gènere i de classe són ben presents. No les amaguem.
Molta gent haurà d’anar a treballar perquè no pot deixar d’ingressar uns diners imprescindibles i haurà de jugar-se la salut. Llocs de treball que són bàsics però estan totalment precaritzats. Per exemple, les persones que reparteixen menjars a domicili, treballadors i treballadores de la neteja o de supermercats, serveis bàsics en aquesta crisi, han de treballar podent emmalaltir o, inclús, a treballar malalts. Potser altres persones hauran de quedar-se a casa, perdent diners pel tipus de feina que no els permet fer teletreball. O aquelles persones obligades a tancar petits negocis de restauració i que no saben quan podran tornar a obrir.
Això per no parlar de la situació en la qual es troben, per combatre el coronavirus, els treballadors i treballadores de la sanitat pública catalana o dels serveis socials d’emergència que van patir les retallades importants de Boi Ruiz i Andreu Mas-Colell i ara no disposen ni de prou personal ni de recursos suficients. Unes retallades que entre el 2009 i 2013 van suposar uns 7.715 milions, segons la Plataforma Auditoria Ciudadana de la Deuda.
Estem parlant de la majoria de la societat; persones que no tenen la seva existència material garantida i que no tenen cap seguretat econòmica ni estalvis per poder afrontar aquesta pandèmia. A Catalunya hem passat en pocs dies de 400.000 a 600.000 persones aturades. Alguns mitjans parlen que el Regne d’Espanya tornarà a superar els quatre milions de persones a l’atur i les estimacions de l’OIT parlen ja de la possible pèrdua de 25 milions de llocs de treballs a Europa. I en aquesta situació, les dones, el 51% de la població, es troben en nivells més alts d’atur, una bretxa salarial del 21,9% de mitjana a tot l’estat i amb jornades i llocs de treball més precaris.
En aquests moments de gran paràlisi econòmica i que provocarà un daltabaix a les economies de tot el planeta, torna a emergir amb força la proposta de la Renda Bàsica Incondicional. Les raons són diverses, però la raó principal és que és una mesura que proporciona diners a tothom sense distinció de cap mena, siguin quins siguin els seus ingressos. I podria ser molt eficaç, especialment en aquesta pandèmia.
La Renda Bàsica és una mesura de caràcter universal que dona una seguretat econòmica bàsica. La proposta és que l’import sigui igual o superior al llindar de la pobresa. És una proposta que no estigmatitza com ho fan els ajuts condicionats i, alhora, salva l’escull dels controls burocràtics i requisits de comprovació que tenen la majoria d’aquests ajuts que, d’altra banda, s’han revelat del tot insuficients i poc eficaços, com ha quedat palès amb la Renda Garantida de Ciutadania que cobreix només a un 10% de les famílies que hi tenen dret.
La Renda Bàsica Incondicional posa sobre la taula el dret a garantir la seva existència econòmica. Aquest plantejament xoca amb un sistema centrat en el benefici econòmic d’uns quants i comporta canvis socials i econòmics de llarg abast.
El futur pròxim no és gaire esperançador i serà una etapa molt dura per a moltes persones. Cal fer èmfasi un cop més en què només un 1% de la població mundial acumula el 82% de la riquesa global. Ha quedat demostrat que hi ha diners suficients per donar resposta a aquesta emergència sanitària, social i econòmica que se suma a la situació ja complicada de pobresa de més d’una cinquena part de la població catalana. És hora d’una Renda Bàsica universal i incondicional.
Carme Porta i Sergi Raventós són membres de la Xarxa Renda Bàsica
Catalunya Plural, 2024 
