La crisi social i econòmica que ha desencadenat el coronavirus fa més invisibles les persones vulnerables. El confinament està precaritzant sectors laborals que ja eren precaris. L’augment de la vulnerabilitat social està sent un efecte directe de la pandèmia i ja partíem dels efectes nocius de la crisi del 2008 i les retallades posteriors, especialment en polítiques socials. Hem viscut desnonaments de famílies senceres i la pèrdua de milers de llocs de treball.
Mentre el virus s’estén i ens tanquem a casa queden fora les persones sense sostre. Mentre es demana aplicar mesures protectores, famílies nombroses conviuen en petits pisos o una sola habitació rellogada i han de conviure sense les mínimes garanties. Trobem situacions límit, com la de les dones que han de conviure amb el seu agressor durant el confinament. L’emergència del virus i la velocitat de contagi estan fent invisibles, un cop més, les persones en situacions més vulnerables.
L’habitatge i les necessitats bàsiques de les persones en situació de vulnerabilitat poden tenir diferents derivades però, de forma general, ja es cobreixen de forma precària en situació de normalitat, per tant, aquest confinament fa que encara siguin més altes les dificultats. De la mateixa manera, l’àmbit laboral és un dels que trobem que les desigualtats i precarització està sent més injusta.
De forma general, a Catalunya el nombre d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), és de gairebé 26.300, que afecten a unes 250.000 treballadores i treballadors, fet que afecta l’estat emocional de les persones confinades. Més concretament, cal parlar de situacions de precarització creixent: persones que ja eren a l’atur i tenien candidatures laborals a punt de resoldre que veuen com les seves possibilitats de tornar al mercat laboral s’esvaeixen.
Es fan recomanacions per suportar el tancament tants dies, però la sobrecàrrega és molta. Totes aquestes situacions, a nivell emocional i de salut, són situacions que augmenten la precarietat i l’angoixa.
Les dones assumim gran part d’aquesta crisi: el treball de cures que de forma naturalitzada, que no natural, desenvolupem, és ara al centre. Els treballs més precaris, sovint molt feminitzats, són en la primera línia de la gestió de la crisi: treballadores de la neteja, caixeres de supermercats, treballadores a residències de gent gran, sanitàries, treballadores en el sector de cures internes…
Estem parlant de persones que estan en risc permanent de contagi, treballant sota molta pressió, assumint un paper determinant en la contenció emocional de la ciutadania en la situació d’emergència, sovint amb pocs recursos per fer-hi front i sense possibilitat de deixar la feina. Llocs de treball que són bàsics per moure el món, no només en aquesta crisi; feines de cura no considerades treball, invisibles i fetes de forma majoritària per dones.
Dins les llars, com a la crisi de 2008, són sobretot les dones les que assumeixen la gestió de les emocions de les persones amb qui conviuen, en aparença de normalitat
Dins les llars, com va succeir en la crisi de 2008, en temps de canvi i d’incertesa són sobretot les dones les que assumeixen també la gestió de les emocions de les persones amb qui conviuen, les que garanteixen la continuïtat de les classes de fills i filles, en aparença de normalitat. L’anomenada «doble jornada» està sent dura en el confinament i en les que es veuen obligades a treballar en el mercat.
Si parlem de famílies monoparentals, bàsicament encapçalades per dones, la possibilitat de teletreball amb les criatures a casa les 24 hores es fa del tot complicada. En la invisible economia informal, feminitzada, en poc més d’una setmana, i de la mà de la reinternalització de les cures dins les llars, les treballadores de la llar es troben sense recursos i sense un horitzó. A tot plegat afegim una bretxa salarial que, a Catalunya té una mitjana del 23%.
La precarietat hi era abans de la pandèmia, el virus ha empitjorat la situació i ha trobat una societat amb moltes mancances estructurals. El coronavirus ha empitjorat allò que ja era molt precari i ha evidenciat encara més les desigualtats i la necessitat de canvis en la gestió política que posin al centre les persones i no els beneficis econòmics, que incorporin veritablement una mirada de gènere, per tal de redreçar les desigualtats, en comptes d’agreujar-les. Polítiques valentes que siguin capaces d’afrontar crisis al costat de la gent i no de les grans fortunes.
Catalunya Plural, 2024 
