Si tinguéssim un pensament màgic alternatiu al de les grans religions de la humanitat (cristianisme, islamisme, hinduisme, budisme i judaisme), podríem arribar a creure que el que ens està passant aquests dies és un càstig de la natura. Que la Mare Terra ha dit prou. Que Pachamama ens ha castigat.
Ha dit prou a la sobreexplotació dels recursos naturals. A la depredació sense escrúpols ni límit. Al menyspreu cap a les altres espècies animals i vegetals. A la destrucció de la flora i la fauna. Al desdeny per la creixent desigualtat econòmica entre persones iguals sobre el paper (mullat) de la llei.
Quan molts crèiem que la principal amenaça per al nostre benestar -i fins i tot per a la vida humana en aquest planeta- procedia de l’incessant escalfament global. Quan estàvem conscienciant-nos a marxes forçades de l’emergència climàtica, resulta que la pitjor fuetada que està patint el planeta des de la Segona Guerra Mundial és una pandèmia que prové d’un virus originat, segons algunes teories no confirmades, per l’incontrolat consum de carn d’animals salvatges en una recòndita regió de la Xina.
Farta que la maltractin i humiliïn, Pachamama ha cridat prou. A què cada dia desapareguin centenars d’espècies animals i vegetals. A què contaminem els rius i els oceans. A què enverinem cel i terra, cercant un creixement econòmic, del qual, com més desbocat i menys regnes té, més orgullosos se’n senten els seus dirigents polítics i empresarials.
Si creguéssim en un pensament màgic, estaríem convençuts que Pachamama ha llançat sobre els humans aquesta plaga bíblica perquè les aus tornin a ensenyorir del cel
La Mare Terra ha dit prou a aquesta relació cada vegada més tòxica. A què incendiem boscos, talem selves, destruïm muntanyes, podrim llacs. Si creguéssim en un pensament màgic, estaríem convençuts que Pachamama ha llançat sobre els éssers humans aquesta plaga bíblica perquè les aus tornin a ensenyorir del cel. Perquè els peixos tornin a ser només això, peixos, no un aliment, perquè gairebé han desaparegut les xarxes i han disminuït els plàstics. Perquè la vegetació (no la mala herba, un nom amb etiqueta ètica per a certes plantes) esborri les sendes i envaeixi els camins. Perquè els altres habitants de boscos i selves es desestressin sense la presència dels sorollosos humans. Perquè les balenes, les foques i els dofins no se sentin amenaçats per creuers, petroliers i arpons.
La naturalesa és sàvia. Però cruel. Persegueix l’equilibri, no la justícia. Premia la cooperació, però avorreix la igualtat. Una altra brutal paradoxa: un virus permetrà que els que sobrevisquem a la seva seqüela respirem un aire més pur i nedem en unes aigües regenerades quan tot passi. La humanitat ha emmalaltit perquè la naturalesa es curi. L’aire s’ha oxigenat a les ciutats, en les places i carrers tornen a sentir-se millor els ocells. Els venecians s’han quedat sols i poden veure el fons dels seus canals.
Els inques oferien sacrificis a Pachamama perquè arribessin bones collites i no despertar la seva ira amb terratrèmols i diluvis. Si tinguéssim un pensament màgic -i totes les religions són pensaments màgics més o menys elaborats amb paciència al llarg de segles-, podríem convèncer-nos que hem hagut d’oferir durs i plorats sacrificis a la Mare Terra per les nostres ofenses i que, amb ells, s’assolirà l’exigida purificació.
Crim i càstig. I la volta al principi, la regeneració després de la purga, la recuperació de l’harmonia després de la catarsi. Després de la sanció, com en gairebé totes les religions, se suposa que hi ha penediment, acte de contrició i tornem-hi. Fins a la pròxima vegada? Potser no. Perquè potser aprendríem la lliçó… si creguéssim en el pensament màgic.
Catalunya Plural, 2024 
