Estar en contra del sectarisme partidista no vol dir estar en contra de l’intercanvi d’idees, ni de l’esmena crítica, ni de l’escrutini a l’acció d’un govern. Això voldria dir estar en contra d’elements que constitueixen la democràcia en si, i implicaria adoptar una posició dòcil i ignorant davant del poder i de la política institucional. No. Estar en contra del sectarisme partidista vol dir oposar-se a l’ús de les estratègies comunicatives que simplifiquen i distorsionen conscientment la realitat per a treure’n rèdit polític i/o econòmic.
Una pràctica tant estesa com corrosiva, tan pròpia de l’era digital i tan comuna en aquests temps de crisi que estem vivint. Unes estratègies de difamació que s’expliquen tan sols sota la premissa que a qui emet aquest missatge li importa més veure augmentar la seva projecció electoral que veure disminuir la corba de contagis per Covid-19.
El bo és que aquests missatges i els seus pregoners són fàcilment reconeixibles. Acostumen a suplir la falta d’arguments per a exabruptes ideològics; s’identifiquen nítidament amb una posició convertida en dogma i fan girar les circumstàncies per tal que coincideixen amb elles. Per a citar alguns exemples dels seus altaveus, a Catalunya, mitjans digitals com El Nacional són la punta de llança d’un discurs que aprofita el context polític per reivindicar el nacionalisme de la dreta independentista catalana pròpia de nucli dur de Junts per Catalunya. Com ho fan? Doncs divulgant un missatge que associa la COVID-19 amb una visió atàvica d’Espanya amb la intenció de conduir al lector a una conclusió indemostrable: amb una Catalunya independent això no passaria. Aquest mitjà és l’aparador de periodistes com Jordi Galves, que a l’inici de la pandèmia publicava aquest tuit:
“Si el virus no fa cas de les fronteres, aleshores per què a la Catalunya del Nord hi ha molts menys morts que a la Catalunya Espanyola? No serà que és així perquè és espanyola? Espanya infecta”.
Els seus darrers articles simplifiquen la realitat fins a presentar-la com a una simple dicotomia entre bons i dolents. El bo, és clar, el President Torra i Junts per Catalunya. Cap als “bons” no hi haurà crítiques. Però cap als dolents – Espanya, Sánchez, etc. – hi seran totes. Perquè al final, està en la naturalesa pròpia dels “dolents” actuar de manera punitiva i opressiva envers els catalans. Una simplificació tal que no fa més que amagar una creença de superioritat en termes ètnics.
D’altres col·laboradors d’El Nacional com Jordi Barbeta també ajuden a consolidar el relat anterior; el darrer, però, ho fa d’una manera menys explícita, més sibil·lina: ometent informació essencial. En aquest article, per exemple, lloa la feina dels sanitaris catalans (obviant la resta de sanitaris d’altres comunitats) mentre carrega contra el periodisme que fan diaris d’àmbit estatal com el de El Mundo i l’ABC. La mala praxi del periodisme, així com de la gestió política, queda com una cosa espanyola. No es fa cap mena de menció al fet que les retallades en Salut més fortes de tot l’estat van ser realitzades a Catalunya pel govern nacionalista (ara independentista) d’Artur Mas. Una responsabilitat exclusiva del Govern, que, com que no es tergiversar, s’omet de manera sistemàtica. Perquè la selecció i l’omissió d’informació essencial és també una forma de posicionar-se de manera sectària.
No es fa cap mena de menció al fet que les retallades en Salut més fortes de tot l’estat van ser realitzades a Catalunya pel govern nacionalista (ara independentista) d’Artur Mas
L’omnipresent Pilar Rahola, per la seva banda, clama que el Coronavirus no és sinó una excusa perquè Espanya realitzi un “155 encobert”; ignorant, és clar, que si fos això s’estaria aplicant el 155 a cadascuna de les comunitats autònomes. Però és més útil alimentar la conspiranoia i atiar qui no pensi com ells, sempre que això serveixi per a continuar engrossint la maquinària que els sosté.
I per cert: l’aplicació de l’article 155, així com de tantes altres dinàmiques opressores o autoritàries per part de l’Estat i les seves institucions envers Catalunya, ha estat criticada en multitud d’ocasions per aquest mitjà i pel sotasignat d’aquest article, com es pot comprovar aquí, o aquí. Certament hi ha i hi haurà coses a criticar de la gestió del Govern de Pedro Sánchez. Van reaccionar tard, tot i haver tingut l’exemple de la Xina i Itàlia. El mecanisme centralitzador de recursos sanitaris no va funcionar, havent de rectificar -tard i malament- dies després; la inclusió dels militars en el discurs públic és inacceptable.
Però segurament el més greu de tot és que no han donat les garanties econòmiques suficients per a la gent més necessitada, com ara la suspensió de pagament dels lloguers tal com reclamava el Sindicat de Llogaters. La llista podria seguir. Però indicar que al darrere s’hi amaga una intencionalitat política concreta de perjudicar específicament a Catalunya és insostenible.
Ara bé, el mateix discurs que fan aquests sectors senyalats – associats a la dreta i extrema dreta catalana – es reprodueix, sota l’efecte mirall, en alguns sectors de la dreta i extrema dreta espanyola. Ana Rosa Quintana, la blanquejadora per excel·lència del discurs de l’extrema dreta espanyola, comparava a finals de Febrer el Coronavirus amb la Taula de diàleg establerta entre el govern de la Generalitat i el govern d’Espanya. Aquí, és clar, es procedia de manera inversa a la que ho feia Galves: el Coronavirus, com a metàfora de mort, era equiparada al pacte que portaria la ruïna a Espanya. Tot això per a apuntalar la posició reaccionària d’un nacionalisme – en aquest cas, l’espanyol vinculat a l’herència franquista – que preferiria reviure en el conflicte que resoldre’l democràticament.
El mateix discurs es reprodueix en alguns sectors de la dreta i extrema dreta espanyola. Ana Rosa Quintana comparava el Coronavirus amb la Taula de diàleg
La mateixa extrema dreta, en la que cal incloure-hi Pablo Casado, que acusa Pedro Sánchez d’assassí i que li encomana a la Verge la restauració de l’ordre a Espanya. També hi haurà coses que es podran criticar de la gestió de la Generalitat, i que en seran menys que les criticables a l’Executiu de Sánchez degut, en part, a què menor són les seves competències: entre elles, però, el no haver aturat les obres públiques que d’ells depenien quan es reclamava el confinament i la incapacitat de coordinar les ajudes necessàries a les residències per a gent gran, els més vulnerables per edat davant del virus.
El sectarisme partidista planeja arreu, i té un objectiu ben clar: acabar amb una manera de pensar crítica i sostinguda per tal de consolidar la posició pròpia, sempre basant-se en l’odi o el desprestigi de l’altre. És evident que s’han comès molts errors. Massa, segurament. Però ni l’Executiu de Sánchez té una agenda oculta per a acabar amb la Constitució i l’autonomia de Catalunya, i ni a Catalunya haguérem gaudit d’una immunitat natural davant del virus en el cas que fóssim un estat independent.
El trist d’aquest intercanvi sectari i partidista d’informacions és que enmig de tanta arenga s’hi situa tot el personal sanitari, que se’ls intenta apropiar per un costat i per l’altre per tal de justificar els seus missatges. Mentrestant ells i elles, en silenci, treballen per la nostra salut. Personal sanitari que, recordem-ho, no està format ni de bon tros exclusivament per metges i metgesses: zeladors, infermeres, auxiliars d’infermeria i tot el personal no assistencial que porta treballant dia i nit, contagiant-se més que ningú, és de qui hauríem d’estar parlant.
D’ells – i de la resta de treballadors i treballadores essencials – així com de l’existència de l’única distinció real que la Covid-19: el de les classes socials. Només cal mirar el mapa de contagis per adonar-se’n. A Sant Gervasi s’ha contagiat un 0,07% de la seva població, mentre que al districte de Roquetes a Nou Barris la xifra arriba al 0,53% sobre el total de la població. Però d’això no en sentiran a parlar a la Rahola en algun dels diversos espais que ocupa a TV3, ni tampoc serà utilitzat per Abascal des de la tribuna del seu escó al Congrés dels Diputats.
Catalunya Plural, 2024 
